¿COMPETITIVIDAD? NO LA LOGRAREMOS SIN FORMACIÓN DE CALIDAD

La formación de calidad no es un gasto para las empresas, sino una inversión; y además muy rentable. Sus frutos son evidentes para cualquiera que se tome la molestia de analizar la marcha de las organizaciones cuyos departamentos de recursos humanos la llevan a cabo de manera planificada y eficiente.

Los agentes responsables de proponer estrategias actualizadas de formación, así como de facilitar a empresas y empleados el acceso a las herramientas para implementarlas, son las organizaciones empresariales y los sindicatos. Empresas y trabajadores son los primeros beneficiarios de una formación bien diseñada.

El deber de las distintas administraciones del estado, y de la Comunidad europea como organismo supranacional, es facilitar el acceso universal a la formación de calidad y vigilar su correcta distribución. Serán eficaces las ayudas y subvenciones públicas siempre que se garantice la justicia del proceso y su transparencia. El estado y Europa también se benefician de una población activa profesionalmente bien formada.

Sin embargo, no hay que escudarse en las instituciones para evitar toda la inversión que precisan los planes de formación: una cosa es beneficiarse legítimamente de las ayudas públicas y otra muy distinta hacer que toda la formación dependa de esas ayudas. Porque cuando es así, y eventualmente se cierra el grifo del dinero público, dejan de ofrecerse actividades formativas.

La actual atonía en el sector de la formación de empresa se debe a la parálisis causada por la corrupción a gran escala de algunas empresas, partidos políticos y sindicatos (v. gr. el caso UGT en Andalucía) que ha hecho reconsiderar al Gobierno de la Nación ─que por cierto tampoco anduvo muy fino en su papel de garante de la legalidad y la transparencia─ los mecanismos de asignación de subvenciones. Mientras, las empresas simplemente han dejado de contratar formación externa excepto para necesidades imperiosas que no pueden ser cubiertas por sus propios medios.

Con todo, ahora es un buen momento para tomar la iniciativa, porque no hay empresa competitiva que invierta 0 € en formación ni país económicamente potente que fíe todo a las ayudas institucionales. En conclusión:

1. Si es usted empresario, analice las necesidades de su organización, asesórese debidamente y ponga en marcha programas de formación de calidad adecuados a cada una de las áreas y niveles profesionales.
2. Si es sindicalista, contribuya activamente a generar interés por la formación de calidad entre los trabajadores, procure estar al día en cuanto a sus necesidades y negocie con las empresas su oferta.
3. Si es empleado, no rehúya la formación: más bien exíjala a sus superiores.
4. Si es político, trabaje para garantizar la corrección en el proceso de asignación de fondos para formación, así como para canalizar las ayudas públicas sólo a quien cumpla escrupulosamente los requisitos establecidos.
5. Si por ventura fuese usted Cristóbal Montoro, entonces me permito sugerirle que mejore sustancialmente la fiscalidad para las empresas que inviertan en planes de formación.

La formación no puede dejarse de la mano de Dios. Hay que trabajar duro para que este país salga del furgón de cola de las naciones desarrolladas. La educación en todos sus niveles, desde primaria a la universidad pasando por la formación profesional, es la clave. La formación de empresa toma sentido sólo cuando complementa las habilidades anteriormente adquiridas en el sistema educativo, y se trata de algo demasiado importante para dejarlo totalmente en manos del estado.

Uno es libre de cultivar o no su espíritu; sin embargo, decidir si mejora su capacitación profesional no debería ser una cuestión de libre albedrío, al tratarse de un recurso económico que sirve al interés general. (Ningún empleado se puede negar a familiarizarse con un nuevo programa informático, nuevas técnicas de soldadura o de transmisión mecánica si los necesita para desarrollar eficazmente su labor. Como un juez no puede desconocer la legislación aparecida tras ganar su plaza en las oposiciones a la judicatura.)

En un mercado económico eficaz, la meritocracia es una ley. La economía española siempre ha pagado muy cara su tendencia a conculcar dicha ley. ¿No es hora ya de cambiar los viejos malos hábitos? Invertir en formación de calidad es uno de los buenos métodos para conseguirlo.

If you agree, just do it.

¿PUEDE LA LEY CONVERTIRSE EN UNA JAULA PARA TWITTER?

Algunos hechos permiten ver que la libertad ilimitada de expresión puede ser en realidad perjudicial para la libertad general de los individuos. Dos cuestiones han llamado recientemente la atención de la opinión pública española sobre Twitter.

La primera fueron los comentarios jocosos y ofensivos vertidos a la red por gente evidentemente insensible a raíz del asesinato de una política leonesa. Aplauden el crimen porque ─sostienen─ todos los políticos son corruptos. Estoy convencido de que la justificación de la muerte violenta de los políticos y el aliento de cualquier tipo de violencia en su contra no pueden ser aceptados por personas civilizadas.

En el segundo caso, se publicaron miles de tuits contra los judíos cuando el Maccabi de Tel Aviv derrotó al Real Madrid en la final de la Liga de Campeones de Baloncesto. Los tuits contenían insultos de algunos idiotas y fueron retuiteados por otros imbéciles, por lo que se expandieron exponencialmente por la red.

Por desgracia, todos los días podríamos encontrar miles de casos similares en las redes sociales. Se difama a hombres y mujeres por igual, especialmente si tienen alguna relevancia pública. Sólo por ser homosexuales o ancianos, estrellas del pop, futbolistas, de color negro, amarillo, blanco o rojo; sólo por ser diferentes de quien emite el mensaje. Miles de tuits expanden a diario mezclas de mentiras y medias verdades por todo el mundo. Entonces, ¿por qué estas dos circunstancias concretas han generado debate?

En el asesinato de la presidenta de la Diputación provincial de León, la clase política reaccionó corporativamente para protegerse y acaso frenar su pérdida de prestigio. No pueden permitir (y cualquier ser razonable estaría de acuerdo con ello) que la gente empiece a utilizar la violencia, verbal o física, para expresar su frustración.

En la campaña contra los judíos, el problema es demasiado sensible para ser tolerado en absoluto. ‘La solución final de la cuestión judía’ que los nazis desarrollaron y que dio origen al holocausto es algo que nunca debe ser olvidado. No se puede permitir que personas sin ningún tipo de memoria histórica ni escrúpulos morales se mofen impunemente de ello. Se entiende que muchas organizaciones judías protestaran y denunciaran ante el juez a los responsables de los tuits.

En mi opinión, es necesario dotarnos de algún tipo de regulación legal para evitar en lo posible casos similares ─o para poder perseguirlos judicialmente cuando ocurran─ porque la vida social necesita leyes y normas para ser viable; y no cabe duda de que las redes sociales forman parte de la vida social. La libertad de palabra y de expresión necesita garantías para poder ejercerse racionalmente en una sociedad libre e igualitaria. ¿Puede realmente una regulación prudente y bien ponderada convertirse en una cárcel para el pájaro que simboliza a Twitter?

UNA IMATGE QUE PARLA (ANGLÈS)

Una fotografia apareguda a la secció d’internacional del diari EL PAÍS (25/10/13, p. 2) retrata una significativa escena captada en la darrera reunió del Consell Europeu a Brussel·les, el 24 d'octubre. Sembla que va ser presa abans de l’inici o potser en un descans de la sessió. La llarga taula semicircular estaria buida si no fos per la presència d'una única figura sedent. Es tracta del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que està repassant uns papers per entretenir l’espera ─o fingeix que els repassa. Rere seu, un grup de cinc o sis mandataris conversa animadament a peu dret. Hi destaquen la cancellera alemanya Angela Merkel, el primer ministre italià Enrico Letta i, mig tapat, el president francès François Hollande.

De què parlen? No ho podem saber concretament, perquè es tracta de converses informals que no quedaran enregistrades més que en la memòria dels protagonistes. No hi ha traductors, ni taquígrafs ni més testimonis que els integrants del cercle. Tanmateix, podem estar segurs que estan fent política. La política real, més enllà dels discursos protocol·laris que els representants han de llegir o pronunciar quan els toca el torn, es fa caminant pels passadissos, a peu dret aprofitant un recés enmig de les maratonianes sessions, prenent un cafè o una cervesa al bar, sopant informalment en un restaurant... És en aquests moments aparentment ociosos quan s’ordeixen aliances, es procuren suports, es fan apropaments estratègics i pot fluir la química (o el feeling, com se sol dir) entre els màxims representants dels estats.

En les distàncies curtes, quan la cotilla del formalisme s’afluixa, pot aflorar la personalitat carismàtica o esmussada dels líders polítics, la seva refinada cultura o supina ignorància, les íntimes aficions o fòbies viscerals. Per la bona entesa de les nacions, hi fan més les complicitats que sorgeixen d’aquests apropaments que les àrdues negociacions per casar uns interessos sovint divergents.

Els presidents del govern espanyols ─excepte González, que es defensava en francès─ mai han sabut conrear aquest ‘tercer temps’ (per parafrasejar el llenguatge del rugbi) de la política internacional. Les raons són fàcilment explicables: a) la inseguretat causada per una certa intuïció de la pròpia mediocritat, b) la baixa autoestima nacional pel paper de comparsa que té Espanya a Europa i al món (un paper minoritzat que no es correspon en absolut amb el seu pes específic real) i c) no saber anglès. Aquesta darrera és la més patètica, ja que es pot solucionar fàcilment. González se salvava més, probablement, per la simpatia i la reconeguda personalitat seductora que el caracteritzaven que pel francès que pogués exhibir.

Des que Espanya va entrar al club europeu, cap dels presidents i molt pocs dels ministres han destacat per l'excel·lència amb la llengua dels Beatles. I és sabut que al món mundial, tothom que vulgui establir relacions internacionals, ja siguin de caire polític, comercial, cultural o d’entreteniment ha de manejar-se amb una certa desimboltura en anglès. Des que Espanya va entrar a la Unió Europea, ni González, ni Aznar, ni Zapatero ni Rajoy han estat a l’alçada en aquest aspecte. ¿S’estaran preparant ja els pròxims candidats a la presidència del govern per corregir el tradicional dèficit idiomàtic dels líders espanyols? Entre els possibles noms, ignoro com porta l’anglès Alfredo P. Rubalcaba, però la lideresa Esperanza Aguirre sí que té un nivell òptim. Carme Chacón, per la seva part, està impartint un curs a una universitat nord-americana de Florida ─i és de suposar que no el fa en espanyol! Els ministres i alts càrrecs que dominen prou bé l’anglès deuen patir molt quan formen part del seguici d’un cap incapaç de dir ‘good morning’ sense embarbussar-se.

Mentrestant, l’anglès és un requisit essencial en qualsevol oferta de treball, encara que la seva utilització no sigui gaire previsible en el lloc al qual s'aspira. Imagino que per això es prefereix que s’adjunti un certificat de coneixements al CV que no pas fer una entrevista en anglès al candidat. En moltes empreses i institucions, qui la faria? Quants càrrecs polítics, elegits o designats, que han de mantenir relacions internacionals quedarien fora de joc si haguessin de prescindir de la seva cort de traductors i intèrprets? I quants diners costa a l’estat tanta ignorància idiomàtica? El pitjor de tot, no obstant, és la pèrdua de contactes, simpaties, suports, complicitats, sinèrgies i relacions humanes que la incompetència idiomàtica ocasiona.

─May we do anything to solve it?

─I’m afraid not if we don’t reach to improve our General Education System. I wonder if Mr. Wert agrees.

DE CONGRESSOS I LLENGÜES

Antonio Muñoz Molina (AMM) critica, en un article sobre el Congrés de la Llengua espanyola a Panamà ("Grandes borrascas de palabras", EL PAÍS, 12/10/2013), la presència dels governs de les nacions de parla espanyola en una convenció que, en el cas de voler-la justificar, hauria de ser eminentment cultural. La presència de polítics l’acaba reduint a un acte de propaganda. S’hi enalteix l’idioma propi com si fos essencialment superior o més bell o més útil que els altres i s’oblida que cada llengua va ser engendrada, i ha evolucionat fins al seu estat actual, per cobrir les necessitats comunicatives que exigeix la vida social. Tots els idiomes sense excepció les cobreixen. Hi ha llengües amb escriptura (és a dir, amb un sistema de signes gràfics que n’ha permès el desenvolupament culte) i llengües àgrafes; les llengües són més o menys afortunades quant a la qualitat de la seva literatura i altres productes culturals; i n’hi ha algunes, per fi, que han assolit una gran projecció planetària per raons històriques, geopolítiques i demogràfiques. Es parlen més de cinc mil llengües a la Terra que, malgrat tenir la mateixa funció, no tenen el mateix estatus.

El ranking de llengües amb més parlants és encapçalat pel xinès mandarí, seguit de l’anglès, el castellà (espanyol) i l’àrab. No donaré xifres perquè varien molt en funció de les fonts, però a grans trets, la classificació es pot donar per bona. Fins i tot tenint en compte que una cosa és ser natural d’un país o haver-hi immigrat i l’altra parlar la llengua oficial o la comuna entre la majoria de ciutadans del país en qüestió. Als EUA, per exemple, hi ha molts habitants, vinguts de fora o nascuts allà, que no parlen anglès habitualment (o que fins el desconeixen, en casos no tan infreqüents).

Per a nosaltres, els espanyols, tan capficats amb la qüestió de les llengües oficials i cooficials, és molt curiós que als EUA no hi hagi cap llengua oficial. L’anglès és la llengua de l’Administració de facto, però no de iure. I pels carrers de les ciutats nord-americanes es parlen milers de llengües diferents, segurament més que en qualsevol altre país del món.

La puixança de l’anglès al món actual és tal que no li cal promoció ni defensa. Són les llengües febles les que necessiten afirmar-se. Una llengua pot ser feble per tenir relativament pocs parlants, per no tenir un estat propi o institucions de govern que en defensin l’estatus, per compartir hábitat amb alguna llengua més poderosa, per l’escassa influència econòmica del territori on es parla o pel poc valor relatiu de la cultura que s’hi elabora. A vegades, diversos dels motius esmentats entren en sinèrgia.

Pel que fa al català i ateses aquestes consideracions, em sembla que la meva llengua materna ocupa un estatus intermedi i una posició destacada en el concert lingüístic internacional: no és una de les deu grans llengües del món, però n’hi ha milers amb molta menys projecció. Per altra banda, em sembla clar que, si una persona s’estima la llengua vernacla, el primer que ha de fer és cultivar-la i utilitzar-la de manera natural. Però no per això cal renunciar al coneixement i a la utilització d’altres llengües que li permetin augmentar la seva capacitat de comunicació, sobretot si es tracta d’alguna de les grans.

Malgrat l’ancestral complex d’inferioritat espanyol ─que sovint és sublimat amb campanyes d’afirmació nacional com la recent iniciativa de la promoció de la ‘Marca Espanya’─, la llengua castellana (espanyola) té una presència molt important al món. No només perquè la utilitzen cada dia centenars de milions de persones a desenes de països, sinó perquè la cultura que s’ha fet en espanyol és una de les més riques del món modern i contemporani. És cert que Espanya no és una de les primeres potencies mundials, però ocupa en el context internacional, i a pesar de la crisi que l’ha castigat molt severament, un lloc de privilegi. Cal destacar que, per oscil·lar entre les posicions 11a i 13a segons el PIB i entre la 25a i la 28a segons l’Índex de Desenvolupament Humà, la immensa majoria dels aproximadament dos-cents estats del món estan per darrere d’Espanya quant a riquesa i qualitat de vida. Ser espanyol no és en principi, per més que molts s’esforcin a fer-ho creure, una maledicció bíblica.

Altra cosa és que les polítiques públiques d'un i altre partit en el govern siguin les més adequades, i que la promoció de les llengües i les cultures espanyoles al món es gestioni de la manera més intel·ligent i plausible. Els actes que se solen organitzar a l’estranger amb fons públics tenen un tuf folklorista i un aire provincià que han estat molt ben retratats pel mateix AMM a Todo lo que era sólido. No importa quin govern autonòmic estigui rere l’esdeveniment, tots són igual de folklòrics i provincians; encara que en les comunicacions que s'hi fan es renegui d’Espanya.

La llengua castellana, amb els seus múltiples accents i colors, es defensa sola. Evoluciona i es barreja pel contacte amb altres idiomes als llocs on s’expandeix, com sempre ha ocorregut amb totes les llengües. Si els puristes tinguessin raó i no s’haguessin d’acceptar els canvis, mai s’hauria deixat de parlar llatí (o grec, o sumeri o la llengua primigènia del Paradís terrenal bíblic). El mestissatge lingüístic és tan natural com inevitable, mentre que els congressos per la llengua acostumen a ser dominats per puristes i oligarques (de la cultura i la política) que es queixen de com es maltracta la seva llengua (pura) i de comptables lingüístics que fan estimacions de quant creix la nòmina de parlants.

Però quan una llengua té una salut de ferro com és al cas del castellà (espanyol), potser les qüestions més adients a plantejar-se són ─tal com reflexiona AMM─ quin és el nivell de riquesa dels seus parlants, quin és el seu grau d’instrucció, en quina situació política es troben els països on habiten, quins són els seus hàbits de consum de productes culturals: quina és la seva qualitat de vida, en definitiva.

Els països hereus del colonialisme anglosaxó, amb totes les pegues que se’ls vulgui trobar (tant a l’ex metròpoli com a les ex colònies) tenen una qualitat de vida molt superior a la dels països iberoamericans. I no pas perquè les riqueses naturals estiguin desigualment repartides per àmbits lingüístics: Sud-amèrica és riquíssima en recursos naturals. (Hi ha raons històriques i culturals que ajuden a entendre perquè és així.) En el cas de les llengües, és simptomàtic que hi hagi congressos de les llengües espanyola i francesa però no en canvi de la llengua anglesa, segons ens informa AMM: és evident que no n’hi fan falta. L’Imperi britànic primer i l’hegemonia nord-americana després han estat raons suficients per entendre l’estatus de lingua franca que té l’anglès al món actual. I serà així fins que es consumi una nova revolució geopolítica.

-Do you think that Mandarin Chinese will be the new lingua franca in the near future?

-Maybe, but not yet.

Presentació del llibre "La mirada de l'òliba. Un antídot contra les crisis" al VAPOR LAB de Reus

Divendres 27 de setembre a les 19.30, explicaré el meu assaig filosòfic sobre la noció de crisi a la seu de VAPOR LAB (c/ Sant Serapi, 2, Reus).

La xerrada, d’una hora aproximadament, consistirà en una síntesi sumària del llibre i en l’esment d’algunes de les qüestions que s’hi tracten. L’exposició tindrà el suport d’una senzilla presentació en PowerPoint per facilitar-ne el seguiment als assistents. Al final, qui ho desitgi podrà aclarir dubtes o expressar la seva opinió en un torn d'intervencions.

Tots els seguidors dels meus blogs hi sou convidats. Hi seran també benvinguts els vostres parents, amics i coneguts que tinguin interès per la lectura, el pensament i, en general, la cultura. Prometo fer-vos quedar bé.

Per altra banda, VAPOR LAB i jo tenim previst oferir un taller de reflexió en la lectura treballant alguns fragments de textos clàssics ─molt rics i significatius, per tant─ a partir del mes d’octubre. El taller pretén donar les eines perquè els assistents s’atreveixin a llegir llibres (sencers o en part) habitualment esquivats pels lectors a causa de la seva dificultat.

Avui, 20 de setembre, al VAPOR LAB hi ha jornada de portes obertes. A partir de les 19.00, l'equip del VAPOR LAB guiarà els presents en una visita interactiva. Si esteu per la dinamització laboral i cultural de Reus, no us la perdeu.

Nota a propósito de la publicación de mi ensayo

A mis leales y sufridos lectores,

Algunos seguidores de este blog me han hecho caer en la cuenta de que no todos sus lectores son conscientes de que alimento otros tres blogs con contenidos diferenciados y adecuados al enfoque de cada uno de ellos, enfoque que se explica en sus respectivas cabeceras. Los artículos referentes a la filosofía, por ejemplo, están en el blog "Quadern filosòfic" (http://quadernfilosofic.blogspot.com.es/), los que han sido escritos en inglés, en "The New England Mercury" (http://thenewenglandmercury.blogspot.com.es/), y los que se refieren a la literatura, en el blog "Laboratori literari" (http://laboratoriliterari.blogspot.com.es/).

Por esta razón, la noticia sobre la publicación de mi ensayo La mirada de la lechuza. Un antídoto contra las crisis (http://www.bubok.es/libros/225561/LA-MIRADA-DE-LA-LECHUZA-Un-antidoto-contra-las-crisis), así como la recensión que redacté unas semanas antes, están ubicadas en el último de los mencionados. Remito a todos mis lectores, pues, al enlace siguiente (http://laboratoriliterari.blogspot.com.es/) para conocer más detalles sobre el libro que he escrito. A quien le gusten los artículos de reflexión que deposito en mis blogs, ha de gustarle con más razón el libro que desarrolla con cierta profundidad algunas de mis ideas.

Les animo a leer detenidamente las dos notas sobre La mirada de la lechuza que hay depositadas ahí y, naturalmente, a adquirir y leer también el libro en el formato que deseen, puesto que está en papel y digitalizado (si lo compran en papel, tienen derecho a la versión electrónica gratuitamente).

El autor

PEP GUARDIOLA, 'rara avis'

Pep Guardiola és un gran entrenador. Alguns argüeixen que li fa falta guanyar trofeus amb altres clubs. Pot ser; però se'ls pot replicar que, encara que no guanyés més títols importants en els equips que entrenarà durant la resta de la seva carrera −començant pel flamant campió d’Europa, el FC Bayern München− ningú pot discutir sense forçar l'argumentació més enllà del raonable que Guardiola ha deixat una empremta profunda a la banqueta del Barça i, per extensió, al gremi dels entrenadors. Per parlar només de guardons: en termes absoluts, Guardiola va guanyar més títols en quatre anys (14 de 19 possibles) que la majoria dels entrenadors en tota la seva trajectòria professional. I per aquells que prefereixen tenir en compte el pes específic dels guardons, no hi ha dubte que conquerir dues vegades la Champions League i tres la lliga espanyola en el mateix període és un rècord.

Però jo no vull parlar de futbol, que no en sé. Només diré que va ser Guardiola qui va aconseguir que em mirés partits sencers de futbol quan no tenia el costum de fer-ho. Hi ha hagut diverses etapes en la meva vida de televident esportiu ─si bé sempre he sigut més practicant que espectador: de més jove, em mirava el bàsquet (als anys vuitanta: Epi, Solozábal, Sibilio, De la Cruz, Corbalán, Romay, Martín...), les motos (Sito Pons, Crivillé, Spencer, Lawson, Rainey...) i el ciclisme (Hinault, Fignon, LeMond, Delgado, Induráin...). Em mirava també l’atletisme mentre va ser possible veure els mítings d’estiu a La 2 i, per suposat, als Campionats Mundials i els Jocs Olímpics. De tot he anat dimitint, excepte de l'atletisme de tant en tant, de manera que ja veia molt poc esport a la tele quan Guardiola va armar aquell meravellós equip de futbol que tant trobarem a faltar. Tot passa, és llei de vida; i el Barça de Guardiola, també. De primer va marxar Eto’o i després el mateix armador Guardiola; l’ha seguit Abidal i potser Thiago; més endavant, Valdés; un dia, es jubilaran Puyol i Xavi. En algun moment, hem d’estar preparats, també Iniesta i el mateix Messi faran les maletes. No és cap tragèdia. Els equips humans sofreixen la mateixa fatiga dels materials que els enginys mecànics o les construccions, i per això cal reparar-los i renovar-los.

Va semblar que Tito Vilanova servava la fórmula màgica durant tota la primera volta. Ara no tothom se’n recorda, però la lliga passada el Barça va ser campió d’hivern amb rècord de punts i només va començar a desinflar-se quan Tito se’n va anar a Nova York perquè li tractessin el càncer de paròtide que pateix. Jordi Roura no va aconseguir mantenir l’equip prou competitiu i una inoportuna lesió de Messi a Paris va descavalcar estrepitosament el Barça de la Champions (7-0 davant el Bayern München). El Real Madrid ja l’havia eliminat abans de la Copa del Rei, si bé la Lliga estava al pot amb una puntuació també de record. Un pobre balanç? No ho crec: el Barça ha estat el millor entre els clubs espanyols i un dels millors d'Europa (semifinalista a la Champions). Què hauria passat, si Vilanova no hagués hagut de marxar? Tampoc ho sabem, però les coses podrien haver anat d’una altra manera i haver seguit la ratxa fins a final de curs. És millor entrenador Tito que Pep? Ens falta temps per decidir-ho. Ha començat el declivi del Barça? Ens falta temps per veure-ho. Ara acaba d’arribar Neymar, un altre fenomen, i ningú sap què pot passar amb dos galls, molts gallets i poques gallines al corral. De qualsevol manera, això ja ho anirem veient.

A mi m’interessa analitzar aquí la figura pública de Pep Guardiola, el Noi de Santpedor, que s’ha convertit en una espècie d’ambaixador de la filosofia del Barça al món. Que Guardiola hagi fitxat pel Bayern, o que ho hagués fet pel Manchester United o el Milan, és una bona notícia. Per a ell i per al futbol. Un club gran i ric, amb una enorme projecció mundial i en un moment dolç de joc i títols mereixia provar sort amb l’entrenador més llorejat dels darrers anys. I, viceversa, Guardiola no podia anar a raure a un equip modest. La responsabilitat és gran per a les dues parts, com en qualsevol altre gran contracte en el món dels negocis. No importa si la primera temporada no és capaç d’emular el seu predecessor Jupp Heynckes: serà gairebé impossible. Si és cert el que s’ha dit, Hoeness i Rummenigge l’han fitxat per construir un projecte triomfal a mig i llarg termini, no per guanyar-ho tot el primer any. És clar que això també s’haurà de veure.

En el temps d’espera des que es va fer públic el fitxatge, Guardiola ha estat a l’alçada de la imatge pública que sempre l’ha caracteritzat: capteniment discret, elegant, equànime, respectuós, agraït, il·lusionat i apassionat. És un dandi del futbol, un gentleman. L’hi ve de temperament, perquè ja era així com a jugador; a la maduresa, ha arrodonit el seu singular caràcter com a coach. ¿N’hi ha gaires més, com ell, al panorama futbolístic i esportiu en general? Em temo que no. (Si vostè estava pensant en l’inefable repetidor del Chelsea, té l’adjectivació malmesa, perquè cap dels epítets anteriors l’hi va bé excepte una certa perversió del darrer. Molt malament s’han de veure els dirigents del club londinenc per reincidir amb la contractació d’aquell personatge sinistre que tant mal ha fet al futbol ─al Real Madrid i a la selecció espanyola, en particular─ però ells s’ho deuen saber.) Guardiola ha parlat més aviat poc i hem sabut més coses pel seu entorn familiar que per ell mateix. Si és cert el que diuen algunes fonts i fou ell qui es va insinuar sibil·linament al Bayern quan encara era entrenador del Barça, l’acció no embruta la seva imatge en absolut. Al contrari: ell va decidir on volia anar i els seus interlocutors van recollir  intel·ligentment el guant. Així actuen els grans: prenent la iniciativa.

És un fet que honora Pep Guardiola posar-se a estudiar intensivament alemany a Nova York, on gaudia d'un ben guanyat any sabàtic per recompondre's, des del mateix instant que va comprometre’s amb el Bayern. La majoria dels entrenadors −i no diguem els futbolistes!− tenen poca cura del llenguatge. Utilitzen, per a comunicar-se entre ells i amb la premsa, una mena de patuès multilingüe (des)estructurat per una sintaxi de nova creació. Cruyff és un cas paradigmàtic de rancor personal amb el llenguatge. El mateix Johann Cruyff que, per altra banda, és el pare futbolístic de Pep Guardiola i del reeixit projecte blaugrana dels darrers vint anys. Tanmateix, lingüísticament i només lingüística, Cruyff és un esguerro. Pocs entrenadors perden el seu preciós temps estudiant un nou idioma a fons, més enllà dels quatre tòpics i frases de compromís. Guardiola ho havia fet, ho fa i ho seguirà fent, no en tinguem cap dubte, perquè sap que la llengua vernacla és la via d’entrada més directa a l’esperit de la gent.

El Pep ja parlava un fluent English a les rodes de premsa abans d’anar a passar un any a Manhattan; aneu comptant l’anglès que té ara. Solia contestar a les preguntes dels periodistes en roda de premsa en català, castellà, anglès o italià (après en els anys que va viure a Itàlia com a jugador). Ara s’hi afegeix l’alemany. Encara que el seu alemany no sigui ‘perfecte’ ni ‘totalment correcte’, com han volgut suposar alguns comentaristes que no tenen gaire idea de l’alemany ni del significat dels mots ‘correcte’ i ‘perfecte’, Guardiola ho ha fet prou bé. Molt bé, si tenim en compte que només portava sis mesos estudiant la llengua de Goethe. D’aquí a un any, després de la total immersió lingüística a München, ho farà molt millor. Qui hagi hagut d'aprendre llengües estrangeres de gran valorarà millor el repte que s’ha imposat Pep Guardiola. Però atrevir-se a utilitzar l’alemany en una roda de premsa retransmesa a tot el món, quan amb el seu bon anglès hauria quedat com un senyor sense haver de jugar-se-la, és una prova immillorable de fortalesa i autoconfiança. L’amor a les llengües no es manifesta només conreant la pròpia per parlar-la dignament, sinó esforçant-nos per utilitzar les dels altres en la mesura de les nostres possibilitats. Si el plurilingüisme és un signe clar de cultura personal, encara ho és més en el cas d'un reputat entrenador en un club multimilionari, ja que tenen a la seva disposició excel·lents intèrprets per resoldre els afers comunicatius ordinaris.

Guardiola és admirable pel que fa i per com ho fa. El seu exemple val no només per al futbol o el treball, sinó per a qualsevol activitat humana. A aquest home, quan es cansi del futbol o el futbol es cansi d‘ell, no li ha de faltar feina a l’activitat econòmica que triï. Suposant que després del seu aclaparador triomf professional encara tingui ganes de treballar per diners.

Ich bewundere dich, Pep.