RUNNING BOSTON (1)

18 d'abril. Són les 9.00. He esmorzat fa un parell d’hores i preparo la roba d’entrenament. He pujat al terrat i, malgrat el sol, fa fred i bufa un aire que l’accentua encara més. Busco la informació meteorològica a internet: temperatura exterior 8ºC; temperatura de sensació, 5ºC. Decideixo posar-me les malles curtes i una samarreta de màniga llarga a sobre de la curta. Segurament, la temperatura anirà pujant i podré treure-me-la quan comenci a escalfar-se’m el cos.

Em calço les corredores noves que estava reservant per avui. Fa molt temps que les vaig comprar, però he esperat per poder estrenar-les aquí. Són unes Nike Skylon 11 de color roig, un model que a mi em va de meravella. S’ajusten al peu com si fossin uns guants. No em solen llagar ni la primera vegada que hi corro. N’he estrenat algun parell en entrenaments forts de 15 km i semblaven ja usades. Començo a estirar molt suaument. Tinc una tendinitis (crec) a la part interior del genoll esquerre que em molesta des de fa més d’un mes i encara me la noto. Abans de viatjar, vaig parar de córrer durant gairebé tres setmanes. M’he limitat a nedar a la piscina i sembla que ha millorat una mica, però no s’ha curat del tot com jo esperava. Ahir, no sabia si deixar reposar una mica més el genoll o començar a córrer suaument quan el recorregut de l’aeroport a casa per la vora del riu em va aclarir els dubtes: veient tanta gent córrer, costa resistir-s’hi. Així és que avui sortiré a rodar i a veure què sento.

Baixo al carrer i estiro més intensament, escalfo amunt i avall durant uns minuts per un petit parc que hi ha al darrere, preparo el Garmin i endavant. ¡Quin gust, després de tants dies, tornar a avançar saltant! El barri de Back Bay ─on ens allotgem a Boston─ és antic i té aquells carrers amb els emblemàtics edificis de pedra vermella caracteritzats per una escala també de pedra per accedir a la porta principal, elevada sobre el carrer. No hi ha planta baixa, sinó un soterrani i un primer, tots dos a mitja alçada. Moltes pel·lícules d’època estan ambientades aquí. Arribo a Huntington Avenue i, després d’esperar que aparegui la figura blanca al pedestrian light traffic, l’enfilo cap a l’esquerra, buscant la intersecció amb Massachusetts Avenue, que em durà al riu. A l’alçada de l’enorme església del Christian Science Center ─res a veure amb la de la Cienciologia de Tom Cruise─, torço a la dreta. Vaig corrent a poc a poc, molt còmode amb les bambes noves i amb una lleugera molèstia a la cama esquerra que no m’impedeix córrer solt.

A cada encreuament, des d’aquest punt fins al Charles, hi ha dues parelles de policies, una a cada costat de l’avinguda. Ara me’n recordo que aquest matí he llegit al Boston Globe digital que a les onze tindrà lloc un servei religiós interconfessional en memòria de les víctimes del salvatge atemptat terrorista ─tres morts i més de 170 ferits─ a la Cathedral of the Holy Cross. Hi assistiran les màximes autoritats de la ciutat, l’estat i la unió, amb el president Obama al capdavant. La comitiva deurà passar per aquí, per la Massachusetts Avenue, per dirigir-se a la catedral des de l’aeroport.

Després, un cop dutxat i a casa, tindré ocasió de seguir el discurs dels líders religiosos i de les autoritats civils. Com és natural, li toca cloure a Barack Obama. No defrauda. Un discurs ple de força i sentiment, luctuós i enèrgic a la vegada, dolgut per les circumstàncies i optimista de cara al futur. ‘You will run again,’ diu. ‘We will finish the race,’ insisteix. Pocs minuts abans d’acabar, aconsegueix portar l’auditori al paroxisme. Després dels aplaudiments i els crits de suport entusiasta del públic, recupera el to intimista i respectuós amb les víctimes i llurs familiars que requereix el moment i acaba suaument la intervenció. La sensació d’empatia amb els afectats, claredat d’idees, fortalesa d’esperit i decisió en l’acció que transmet Obama em fa sentir una terrible enveja d’aquest país. Quan hem sentit parlar així algun dels nostres líders polítics? Jo, mai.

Travesso Boylston Street, el carrer que cada any acull la meta de la Boston Marathon. No puc evitar pensar que, avui fa tres dies, més de vint mil parells de sabatilles d’esport van passar per aquí, i que algunes no van poder arribar a trepitjar la paraula FINISH pintada al terra de la línia d’arribada per culpa de les explosions. La meta està ubicada més avall d’on jo sóc ara, a l’alçada de la Boston Public Library, ‘FOUNDED TROUGH THE MUNIFICENCE AND PUBLIC SPIRIT OF CITIZENS’, segons resa la inscripció situada sota el ràfec de la façana meridional del magnífic edifici que acull la biblioteca. Torno a experimentar enveja. ‘THE PUBLIC LIBRARY OF THE CITY OF BOSTON BUILT BY THE PEOPLE AND DEDICATED TO THE ADVANCEMENT OF LEARNING, A D MVCCCLXXXVIII’ diu el frontispici que mira a Copley Square, avui un campament militar. La zona d’exclusió arriba fins a un o dos carrers més enllà del perímetre de la biblioteca.

El postulat ‘THE COMMONWEALTH REQUIRES THE EDUCATION OF THE PEOPLE AS THE SAFEGUARD OF ORDER AND LIBERTY’ presideix la façana nord, just al damunt de la meta de la cursa. Els desgraciats que van dipositar les motxilles amb les olles a pressió (de fabricació espanyola, una fatalitat més) que contenien explosius i metralla a escassos metres de l’arribada, enmig de la gent, mirant als ulls a persones concretes, no van alçar la vista per llegir el missatge gravat a la pedra; ni haurien entès el sentit de les paraules, si ho haguessin fet. L’odi i el fanatisme mantenen cega la ment d’aquests individus i el seu cor insensible a qualsevol emoció. És irònic que una biblioteca, un dels símbols màxims de la civilització humana, hagi estat testimoni d’un acte terrorista, una de les màximes barbaritats humanes. L’esport, i la marató en particular, exemplifica també un vessant essencial de la civilització. La de Boston és la marató popular més antiga (1897). No sé si van elegir-la també per això, però és clar que es tracta d’un objectiu fàcil perquè concentra desenes de milers de persones en un espai obert, una cursa que transcorre per la via pública i no té portes d’accés, cosa que dificulta moltíssim establir-hi controls de seguretat.

Deixo Boylston St. enrere i arribo al Harvard Bridge. M’encanta travessar aquest pont corrent. El riu a sota, el Massachusetts Institute of Technology (MIT) al davant, just a l’altre cantó del riu, que pertany a Cambridge; Beacon Hill a la dreta, on destaca al capdamunt el reflex daurat de la cúpula de l’State House, seu del govern de l’estat de Massachusetts. L’skyline vist des de riu amunt li fa de rerefons. Puja una brisa marina freda i no acabo de sentir-me còmode en carrera. Ara voldria anar més abrigat... Després de mig quilòmetre llarg de pont, m’apropo al MIT, una universitat puntera al món en nombrosos estudis de tecnologia. A quatre quilòmetres d’aquí hi ha la Harvard University, la universitat més antiga dels EUA (1636) i una de les més famoses del món. Obama és un dels centenars d’il·lustres que hi han estudiat. Ho recordarà al discurs solemne de la catedral d’aquí a poc més d’una hora: ‘I’ve lived here for a long time’, ‘Boston is my home’. ‘For thousands of us, it has been something personal,’ dirà referint-se a l’atemptat. Si la cama va bé, en els pròxims dies m’arribaré a Harvard Yard. Però hi aniré vorejant el riu, ja que el recorregut és més llarg i molt més bonic i saludable que córrer per la Mass. Avenue atapeïda de cotxes.

En deixar el MIT enrere no em podia imaginar que pels seus carrers començaria dotze hores després un tiroteig que posaria fi a la vida d’un policia i, més tard, a la d’un dels sospitosos. Sembla que els dos probables terroristes perseguits són germans i provenen de Txetxènia (ara se sap que havien viscut a la República veïna de Daguestan). Es disparen les alarmes: la hipòtesi del terrorisme islamista torna a guanyar protagonisme. Txetxènia, al Caucas rus, és un polvorí i ha estat una de les regions preferides per Al Qaida per reclutar fanàtics. Veurem com acaba tot plegat. Demà, la ciutat de Boston estarà deserta. Toc de queda: les autoritats recomanaran a la població quedar-se a casa: els carrers estaran buits, les escoles tancades, no hi haurà transports públics ni serà possible entrar i sortir de la ciutat en bus, tren o avió. Ara encara no ho sé, però demà no anirem al Tribeca Film Festival of New York, com teníem planejat, a conseqüència del que passarà aquesta nit a pocs metres d’on sóc ara. Que curiós és el curs dels esdeveniments! Ho haurem de deixar per a la setmana vinent. Si aquest enrenou serveix per atrapar la resta dels malfactors, haurà valgut la pena pagar les dues carreres de taxi que farem debades la pròxima matinada .

Travesso el riu en sentit contrari pel Longfellow Bridge i vaig a buscar The Esplanade. Aquest parc a la riba dreta és molt agradable i sempre hi ha dotzenes de corredors que van riu amunt o riu avall. Segueixo remuntant-lo per la vora i un helicòpter es manté estàtic en l’aire sobre un punt situat al sud-oest. Deu estar sotjant la Catedral de la Santa Creu, on el servei religiós està a punt de començar. Porto recorreguts gairebé set kilòmetres i em sento bé. He augmentat una mica el ritme i ja vaig en màniga curta, bon senyal. Noto algunes molèsties a la cama, encara que lleus. Em pesen potser més l’encarcarament del llarg viatge d’ahir i el jet lag. Els músculs i les articulacions queden travats i els costa un parell de dies deixondir-se. I al cervell, encara més. Pujo la rampa del Harvard Bridge i enfilo Massachusetts Avenue per fer els dos darrers quilòmetres fins a casa. 9 km en 45’. No està malament, tractant-se del primer rodatge després de tants dies aturat. Demà descansaré i a veure com estic demà passat. Després d’una excursió inútil en taxi a tres quarts de set del matí, des del qual veurem més cotxes patrulla de la policia i dels serveis secrets que de ciutadans particulars, ens passarem el dia enganxats a la tele i a internet per saber com es desenvolupa la manhunt del segon sospitós. Tant de bo el capturin aviat, perquè es faci justícia i per poder recuperar la normalitat. Quan es declara l’estat d’excepció a qualsevol lloc, s’altera la vida ordinària de la gent. Boston és una comunitat particularment tranquil·la i civilitzada, una d’aquelles ciutats on potser s’enyora més que en altres indrets la pau i la calma perdudes.

Tornarem a córrer i acabarem la cursa. Així sigui.

Adéu Carme, adéu

Estimada Carme,

La teva mort m'ha agafat lluny de Reus i no he pogut venir a acomiadar-te a Sant Francesc com m'hauria agradat. De totes maneres, vull dir-te obertament algunes coses que m'agradaria que sentissis.

Et vaig conèixer l’any 1995, quan vaig entrar a treballar a l’escola on tu ja feia uns quants anys que servies. El primer que cridava l’atenció de tu és que semblaves un coet i eres molt de la broma. T’agradava treure punta a tot. Després, un no trigava a adonar-se que t’estimaves els alumnes i tenies una clara vocació pedagògica en el sentit primigeni de la paraula: guiar els nens i nenes, acompanyar-los i tutelar-los en el seu trànsit inicial per l’aprenentatge. De seguida vaig saber que eres una bona persona. El temps m’ho ha confirmat.

Al cap de poc d’haver arribat, vaig tenir a classe la teua filla gran, la Carme, persona excel·lent i molt bona estudiant que s’inclinaria per la llicenciatura de Filosofia a la universitat. Em temo que la seva elecció em va satisfer més a mi com a professor de la matèria que a tu com a mare, sempre preocupada pel futur professional de les teues filles. Ara, la Carme es guanya les garrofes com jo me les vaig guanyar durant molts anys: ensenyant a filosofar. Després vaig tenir la Núria, futura arquitecta amb un caràcter molt diferent a la Carme, encara que portava també al front la marca d’artífex vostra (teva i del Jaume). Parlar com a pares i com a professors de les nostres respectives filles ens va apropar encara més, perquè crec que no m’enganyo si dic que la simpatia que ens teníem era recíproca.

Els anys van anar passant i es va fer cada cop més difícil coincidir en els moments i els espais d’un edifici tan gran, tret de quan hi havia actes generals per a tot el claustre dels quals fèiem després el corresponent safareig; sempre amb ironia i humor suaus, mai amb mala fe, que la mala fe no era pròpia del teu temperament. Solies referir-te als nivells o estrats de la casa com si fossin el reflex de la piràmide social: ‘els de dalt’, ‘els de baix’, ‘els del mig’... Quan hi penso, encara ric d’aquella ocasió que em va tocar estar a la tarima com a tutor en una comunicació a les famílies (tu hi eres en qualitat de mare) i, en acabar, et vas acostar somrient per dir-me que havia estat brillant... No et referies a la brillantor de la meua breu i anodina intervenció, naturalment, sinó a la de la de la meua calba lluent!

Els darrers anys, ens vèiem poc a causa del gran que s’havia fet l’escola i dels diferents ritmes i horaris que tenen seccions tan diverses; però potser també perquè les coses no es feien prou bé, no creus? Per fi, vam deixar de veure’ns del tot quan a mi em va arribar l’hora de fer les maletes. Els meus serveis van esdevenir del tot prescindibles a finals d’un mes d’agost i ja no vaig començar el curs següent. De tot això, prou que vam tenir ocasió de parlar-ne. Gràcies pel teu suport en aquells moments tan durs. Al cap de pocs mesos vaig saber per ta filla gran que estaves malalta del mal lleig, el maleït càncer. Tots coneixem gent que no ha arribat a envellir per culpa del càncer. T’atacava una malaltia que s’ha endut a molts dels nostres abans d’hora ─com si als simples mortals ens fos permès d’opinar quina és l’hora adequada per anar-nos-en.

Tanmateix, ja hem après que no serveix de res protestar. Clamar contra el destí o contra qui el regeix és una pèrdua de temps i d’energia. Tot això ja ho sabies i n’havíem parlat més d’una vegada, algun cop genèricament però amb molta més implicació emocional quan era conseqüència de les defuncions particulars que vam haver de lamentar junts a l’escola: l’Herminio, el Llobet, el Gallisà i l’Elvira; els germans Padró, Ramon i Andrés. També els decessos de familiars nostres ens van donar motiu per compartir condol i conversa.

Em complau imaginar-te ara pels passadissos del cel traient punta enginyosament a les tares de la institució que t’acull (de ben segur que les deu tenir perquè, si no, no s’entendria com poden anar tan malament les coses aquí a baix). Ara que t’ho mires des de l’altre costat, te’n deus riure de les nostres cabòries. Però no oblidis encara que, al món que acabes de deixar, les coses són molt més tèrboles que al dels esperits. Aquí ens passem la vida movent-nos a les palpentes.

Així doncs, pel poc que sabem, no ens queda altre consol que recordar les coses que hem compartit amb les persones estimades que ja no hi són i estar-ne agraïts. Viure no ha sigut mai fàcil i afrontar la mort dels pròxims és una de les proves més difícils que hem de passar ─quan un té una vida mitjanament llarga, per força n’ha d’acomiadar molts. Mentre tu siguis present en les nostres ments, seguiràs viva d’alguna manera; i som molts els que t’estimem i et recordarem mentre visquem. Pots anar-te’n tranquil·la, Carme, has deixat una bella i profunda empremta en els nostres cors.

Els idus de març al Vaticà

Una sorprenent notícia va sacsejar els mitjans de comunicació del món sencer l’11 de febrer: per primera vegada des del s XV, un Papa decidia renunciar al càrrec vitalici abandonant el setial de Pere abans que li arribés l’hora de reunir-se definitivament amb el Senyor. No és estrany que causés rebombori un fet tan inusual. Com se sap, les institucions religioses del món ─entre les quals, la més poderosa és sens dubte l’Església catòlica─ recolzen sobre quatre potes: la primera es la fe natural dels éssers humans; la segona, transmetre la història sagrada convenientment interpretada; la tercera, mantenir les tradicions, ritus i litúrgies invariables al llarg del temps; i la quarta, per fi, l’estricta jerarquia en el comandament de la institució. El Vaticà, capital política i espiritual de l’univers catòlic (ja se’m disculparà el pleonasme) governa una institució gairebé bimil·lenària que es considera legítima hereva espiritual de l’antic Imperi romà. Els noms i les formes així ho testimonien: fent una sinècdoque, es diu ‘Roma’ per Vaticà; el Papa és el Pontifex Maximus ─una distinció religiosa romana─ i parla des de la Plaça de Sant Pere urbi et orbe, com els antics emperadors romans; hi ha encara un altre símbol de la màxima importància: la llengua oficial de l’Església és el llatí ─l’idioma dels romans─, per la qual cosa és incorrecte referir-se a ella com una llengua morta. Per raons de tempo, es podria donar una curiosa coincidència de calendari: sembla que el conclave per a escollir el successor de Benet XVI s’iniciarà el 15 de març, els idus de març, la data en la qual es va executar l'any 44 aC el complot criminal contra Gai Juli Cèsar al senat de Roma, la Ciutat eterna.

No sóc vaticanòleg, així és que no em proposo dilucidar els misteris que diuen que envolten la dimissió papal. Com a observador del que passa al món, un està acostumat a veure caure meteorits inesperats als Urals mentre tots els focus i telescopis apuntaven a un altre asteroide que ens ha passat a frec. ‘Aquestes coses passen i són impredictibles’, ens diuen els astrònoms. Tenen raó; és així, què hi farem! No obstant, no es tracta d'un fenomen exclusiu de l'astronomia. Els mitjans de comunicació no donen l’abast per cobrir tots els esdeveniments. En conseqüència, han de seleccionar aquells que es creu que seran més noticiables. Però en la tria hi ha el biaix. La teoria que els mitjans de comunicació construeixen una nova realitat ─la seva─, encara que de manera no del tot intencionada, és ben plausible i fa anys que circula.

Què sabem del cert? El que ha proclamat Benet XVI, qui no té cap necessitat de mentir. Ha dit que renuncia al càrrec perquè se sent vell i cansat, i ja no es veu amb forces per dur a terme amb eficàcia les obligacions que imposa vestir la tiara papal. La resta són interpretacions i suposicions més o menys ben fonamentades o esgarriades dels periodistes. Que un home de 85 anys se senti vell i cansat i es vulgui jubilar no ens hauria de sorprendre. Joseph Ratzinger, no ho oblidem, és un simple mortal. El costum inveterat de veure morir papes ‘a la creu’, com es repeteix aquests dies (dir ‘al peu del canó’ no seria propi) ens ha desarmat per assistir a una dimissió que ni tan sols estava prevista en els procediments interns. ‘Què farem ara?’; ‘On el tindrem fins que mori?’ ‘Voldrà posar cullerada en la successió?’ ‘Interferirà en la tasca del pròxim Pontífex?’ D’aquesta mena són les preguntes que he pogut llegir en dotzenes d’articles.

És obvi que les tensions que es viuen a la Santa Seu han pogut precipitar la decisió. De ‘guerra oberta’ o ‘enfrontament fratricida’, s’ha titllat el que passa allà dins (el cas Vatileaks, les sospites sobre l'Institut d'Obres Religioses o Banc Vaticà...). I un es pregunta si no ha estat sempre així, si no hi va haver moments pitjors allà pel Renaixement, en temps dels Borja, quan s’administrava el beuratge del son etern a dojo i sense guardar tant les formes com ara. Controlar les regnes d’una institució tan poderosa i determinant per a milions de persones és temptador. Hi ha grups de pressió i corrents ideològics molt interessats a situar algun dels seus en els llocs importants de la jerarquia. Els interessats, ja feia temps que prenien posicions ─si és que no estan permanentment en guàrdia─ i la notícia no els ha agafat per sorpresa. Rere les bambolines del guinyol vaticà es negocien acords mentre s'ordeixen intrigues i s’esmola el punyal, com sempre s’ha fet.

Analitzem succintament el seu llegat. ‘Benet XVI ha estat un Papa gris’, s’ha escrit. Com haurien dit alguns dels meus exalumnes, ‘això és depèn de com es miri’. Si el comparem amb el seu antecessor immediat Joan Pau II, sí, és evident. Aquell Papa va ser un bon comunicador; populista, fins i tot. Sabia utilitzar els mass media al seu favor i va recórrer més quilòmetres que ningú per evangelitzar el planeta. Tanmateix, Benet XVI ha estat valent en algunes de les qüestions que més mal han fet al catolicisme en els darrers decennis, com és la lluita contra la pederàstia i els abusos sexuals en el si de la institució (recordi’s la condemna, si bé tardana, a Marcial Maciel, fundador de Los legionarios de Cristo). En aquests dies de comiat, ha tornat a parlar ben clar sobre l’opinió que li mereixen els que pretenen segrestar l’Església per als seus interessos desvinculant-la del que realment és: la comunitat de tots els cristians. ‘Assemblea’ o ‘reunió’ és el que significa etimològicament la paraula grega ekklesía.

Per altra banda, el Papa cessant te una sòlida reputació d’home culte i intel·lectual. Ensenyà a diverses universitats alemanyes i fou catedràtic (Professor) de Teologia a Tübingen i més tard a Regensburg. Participà com a assessor teològic en el Concili Vaticà II tot defensant idees renovadores i aperturistes, encara que es va anant allunyant lentament dels més progressistes per temor a l’influx creixent de les tesis marxistes a finals dels anys 60. La inclinació al conservadorisme en temes socials i familiars es va anar fent més aguda mentre exercia el ministeri de Prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe, institució hereva de l’antic Tribunal del Sant Ofici, més conegut com ‘La Inquisició’. Des d’allà mantingué a ratlla la teologia de l’alliberament que pretenia donar veu des de Brasil als pobres i desemparats del tercer món i no va dubtar a cridar repetidament a l’ordre tant Leonardo Boff com Pere Casaldàliga. Com a acadèmic, ha escrit nombrosos llibres i articles de teologia i, ja com a Papa, ha publicat tres Encícliques.

No es posa en dubte l’erudició de Ratzinger en una matèria tan metafísica (aquí m’ha sortit un oxímoron) com la teologia, però ser un erudit no és igual que ser savi. Fa falta conèixer moltes coses fora de la pròpia especialitat per poder contextualitzar-la i enriquir el saber. A Benet XVI ─com els passa a la majoria dels que exerceixen càrrecs molt elevats─ se l’ha vist sovint flotant en els llimbs de la més supina ignorància respecte a la realitat efectiva de qüestions que són d’interès prioritari per a molts creients catòlics: l’homosexualitat, l’avortament, l’eutanàsia, la utilització de preservatius i profilàctics en les relacions sexuals, el paper de la dona a l’Església... Dir 'no' a totes les demandes d’apertura dels seus fidels té un nom: intransigència. Benet XVI s’ha fet creditor del meu respecte intel·lectual i de la meva admiració pel valor que ha tingut en baixar del tron i trufar els seus discursos finals amb declaracions incòmodes per a la cúria romana. Tanmateix, no ha aprofitat l’ocasió que ha tingut per obrir l’Església al diàleg intern. Hauria hagut de prendre en consideració sensibilitats i corrents d’opinió que involucren en l’actualitat molts dels membres del ramat cristià però són reprimides pels tèrbols i poderosos interessos dels ultraconservadors. És un contrasentit lamentar-se per l'error comès per l'Església amb Galileu fa quatre-cents anys i no intentar resoldre els problemes actuals. L’autocrítica, la transparència i la democratització dels procediments eclesiàstics, així com la flexibilització de la rígida jerarquia catòlica serien signes d’adaptació als temps que corren. Obrir un compte a Twitter no és més que fer l’ullet al progrés.

A Joseph Alois Ratzinger, li desitjo un plàcid i fructífer retir. Als prínceps de l’Església que han de decidir tancats amb pany i clau qui serà el nou Sant Pare, que Déu els il·lumini.

¿En dónde nos encontramos?

César Molinas ha escrito en su artículo ‘Tendiendo puentes’ (EL PAÍS, 12/12/12) uno de los mejores análisis que yo haya podido leer del panorama político español tras las elecciones catalanas del 25 de noviembre. Más allá de los datos desnudos y la pura aritmética, que permite mil juegos matemáticos para conseguir que cada uno refleje sus sueños en el arco parlamentario, Molinas disecciona el fondo de la cuestión. La clase política española es la que es (y, muy probablemente, la que nos merecemos que sea). España, y Cataluña en su seno, carecen de proyecto político. En este patético contexto, cualquier escenario futuro es posible. Estoy de acuerdo con él en que el tren soberanista ha entrado en una vía muerta y que Mas será defenestrado tarde o temprano a causa del batacazo convergente en las urnas. En el artículo publicado en este mismo blog bajo el título ‘El surfista y la ola independentista’ me refería a Artur Mas como un intrépido tablista surfeando la gran ola del 11-S, altura desde la que podía aspirar a llegar a la playa o morir en el intento. Bien, pues parece que el 25-N Mas perdió pie y las procelosas aguas del piélago se disponen a tragárselo. Es cierto que más de la mitad del Parlament es de alguna manera nacionalista, pero el nacionalismo de las fuerzas políticas catalanas, e incluso el que se predica dentro de una misma fuerza política o coalición, dista mucho de ser homogéneo. Parafraseando a Aristóteles, 'nacionalismo' se dice de muchas maneras. No significa lo mismo en boca de Artur Mas que en la de Oriol Junqueras. No significa lo mismo para Mariano Rajoy que para Ernest Maragall. Cuando a alguien le interesa resaltar los peligros del nacionalismo, mienta a Adolf Hitler y su nacionalsocialismo; por el contrario, si se quiere conjurar la sinergia constructiva y emancipadora del nacionalismo frente a los imperios, se trae a colación el patriotismo de las Seis Colonias de Nueva Inglaterra, germen de los Estados Unidos de América. No hay muchas armas ideológicas tan cargadas semánticamente como el nacionalismo. En otro momento me ocuparé más extensamente de tan proteico término.

Uno de los ingredientes más representativos del nacionalismo es la lengua. Tener una lengua diferenciada es un argumento fundamental en la mayoría de conflictos entre naciones. Muchos de los pueblos que aspiran a la autodeterminación política tienen como estandarte el idioma propio y la batalla lingüística es a menudo su estrategia principal. Véanse los ejemplos del Quebec en Canadá, de Escocia en el Reino Unido, de Flandes en Bélgica o de Euskadi en España. Cataluña no es una rara avis en el (des)concierto de las naciones. El PP del inefable ministro Wert no puede ser tan torpe como para no darse cuenta de que las aspiraciones de los catalanes con el catalán no son muy distintas de las de los españoles con el español (o castellano, puesto que es el idioma propio de esa antigua parte de España llamada Castilla y en España se hablan otras lenguas que son propias de algún territorio y distintas del castellano). No se puede ignorar la realidad plurilingüe de España imponiendo la lengua que ya es universal para todo español y exigir al mismo tiempo un trato preferencial para el castellano dentro de la Unión Europea (UE) en el asunto de las patentes. Según los datos demográficos, el español es la tercera lengua más hablada en el mundo, tras el chino mandarín y el inglés, pero en la UE sólo es la quinta puesto que -redondeando las cifras de la población de cada estado- con sus 47 millones de hablantes está por detrás del alemán (82), el francés (66), el inglés (61) y el italiano (60). Si por mor de la economía había que reducir a tres los idiomas en que pueden ser presentadas las patentes ante los organismos de la UE, parece que España no tenía demasiadas bazas que jugar; incluso menos que Italia. Sin embargo, por una cuestión de puro y obcecado orgullo nacionalista, España podría quedar fuera del club de las patentes europeas. ¿No constituye esta actitud una flagrante contradicción?

O tempora o mores!

PER QUÈ NO SÓC INDEPENDENTISTA

Jo no sóc independentista. Ni tan sols ho vaig ser en l’adolescència i joventut, quan el general dels humans acostumem a ser més radicals i trencadors amb l’statu quo. Sempre m’ha intrigat que fos una postura política tan clara i ben arrelada en mi, fins i tot en aquella edat amb tan poc fonament. La meva adolescència va coincidir amb la transició democràtica i era molt fàcil inflamar-se d’antiespanyolisme quan la idea de l’Espanya que predominava aleshores entre nosaltres era la del tardofranquisme. Les identificacions ‘Espanya=Franco’, ‘Espanya=Dictadura’, ‘Espanya=Enemic de Catalunya’ eren moneda corrent en aquell temps. Que per a alguns o per a molts siguin igualacions terminològiques legítimes encara avui dia és un seriós motiu de preocupació i consternació. És un fet que evidencia que alguna cosa no s’ha fet bé, ni a Barcelona ni a Madrid, en els darrers trenta-cinc anys. Perquè ni Espanya va ser franquista en bloc ni tota Catalunya va ser antifranquista. Dretes i esquerres, nacionals i republicans, feixistes, anarquistes i comunistes van estar des del principi repartits per tots els territoris d’Espanya. El que va inclinar la balança cap a un cantó o l’altre a gairebé tots els llocs va ser la posició de les autoritats militars envers la República i l’actitud de les forces vives locals (sindicats obrers, patronal, cacics...). Uns i altres van instigar un ús extrem de la violència criminal per acabar amb qualsevol intent de resistència per part de l’oposició. I cada particular va haver d’adaptar-se al que l’hi havia tocat en sort. Sense saber tot això aleshores, ja intuïa que les coses no eren tan senzilles com se’ns explicava: la qüestió catalana no era una pugna maniquea entre bons i dolents. Ara que l’independentisme s’ha convertit en una qüestió electoral central, m’ho he tornat a plantejar i m’he instat a aportar raons. Breument, les resumiré en raons històriques, pragmàtiques i personals.

Raons històriques. Després d’una llarga experiència, la història ens ha mostrat que les comunitats humanes s’han de dotar d’estructures polítiques funcionals, que és convenient que els ciutadans puguin exercir els seus drets polítics i que la majoria de les persones necessitem garanties de seguretat física i jurídica per portar una vida digna amb els nostres. Com que les coses són com són i no com voldríem que fossin ─i això val per a la història, les institucions i les persones─ cadascú ha vingut al món com i on l’hi ha tocat néixer. Negre o blanc, home o dona. Ser catalana o extremeny, guineana o sioux és un avatar del destí. La majoria es conforma o resigna amb el que l’hi ha tocat ser, però alguns proven de corregir el que els ha deparat la roda de la fortuna.

Centrem-nos en Catalunya. Si aquesta nació forma part de l’Estat espanyol des de fa segles no és una casualitat, sinó la conseqüència política de molts esdeveniments, i no poques decisions, ocorreguts en el decurs del temps. Decisions que han pres els que podien prendre-les, és a dir, els que tenien el poder polític: reis, nobles, consellers de la cort, governants, ciutadans principals i representants de l’alta burgesia en temps més recents. Només a darreríssima hora s’ha comptat amb l’opinió del comú de la gent, la veu del poble. Per posar un exemple, és una fal·làcia històrica pretendre que els catalans van perdre l’oportunitat de ser independents de Madrid el 1714 arran de la victòria borbònica a la Guerra de Successió. És cert que les represàlies de Felip V contra els que ell considerava traïdors van ser duríssimes i les institucions i la cultura en català van quedar silenciades per molt de temps. Ara bé, probablement la victòria de la casa d’Àustria hauria significat que Catalunya se situés en una altra gran òrbita política o hagués estat utilitzada com a moneda de canvi per les corones europees en algun tripijoc geopolític del s XVIII. Però si eventualment Catalunya hagués aconseguit la independència política, no hauria estat en absolut per la voluntat del poble, sinó pels interessos dels governants i les classes dirigents. Els aristòcrates es jugaven les terres i les persones com qui juga al parxís. Més o menys com després la gran burgesia es jugaria els capitals i els proletaris i com, ja avui dia, els grans grups financers (els que controlen els mercats borsaris mundials) es juguen les classes mitjanes amb estalvis i llocs de treball inclosos i, fins i tot, posen sobre la taula de joc països sencers. Massa sovint s’oblida que si els pobles són avui manipulables (en calen proves?) molt més ho eren en els segles anteriors a l‘aparició de la instrucció pública i la llibertat d’informació i expressió.

De qualsevol forma, ara que es pot opinar lliurement i sembla que ha sorgit (no del tot espontàniament, d’acord) la necessitat de fer-ho, no fóra intel·ligent censurar la veu de la ciutadania. ¿A qui li fa por l’expressió de la voluntat popular a les urnes? Què hi podem perdre? No estem parlant de si anem a la guerra, sinó de si es vol seguir formant part de l’estructura política Espanya o no. La sang no ha d’arribar al riu.

Raons pragmàtiques. En l’actual situació d’incertesa econòmica i política a Europa, sembla que hi ha més a perdre que a guanyar amb un canvi d’aquesta envergadura. Ni els guanys en economia són tan certs com es pretén ni ens en aniríem de cap a l’infern  si ens emancipéssim de Madrid. Europa tremola i no és el moment de posar a prova la seva solidesa provocant un conflicte entre Brussel·les i Madrid. Voler marxar només perquè Espanya ens costa diners em sembla indecent. Imaginem-nos que un dels membres d’una parella ben assentada es volgués divorciar de l’altre només perquè s’hagués quedat sense feina. Indecent, no? Fer els comptes ha de servir per reajustar l’economia i fer que el repartiment sigui equitatiu, no per veure si em quedo o me’n vaig de casa en funció del balanç comptable. Catalunya i la resta d’Espanya pesen més juntes que separades, a Europa i al món: per raons demogràfiques, econòmiques (el PIB d’Espanya segueix estant, malgrat la crisi, entre les posicions 10 i 12 del rànquing mundial), per l’idioma castellà que compartim més de 300 milions de persones i per la potència cultural conjunta. Si Espanya fos verament plural i es projectés d’una altra manera a l’interior i l’estranger, a molts deixaria de fer-los vergonya ser espanyols (¿no ha deixat de ser vergonyant per obra i gràcia dels èxits de la selecció espanyola de futbol? Sí, sí: fins i tot a Catalunya es podien veure banderes espanyoles a dojo i celebracions pel carrer). Aquesta és la feina que la classe política hauria d’estar fent ja: promocionar l’Espanya plural realment existent. N’hi ha que creuen que ‘espanyol’ i ‘català’ són termes excloents; però n’hi ha que no. Són dues creences perfectament compatibles si cap grup pretén imposar la seva a l’altre.

En les circumstàncies històriques que m’han tocat viure, crec que totes les coses que necessito les puc fer tan bé o millor en una Catalunya inscrita a Espanya que en una Catalunya independent. Una Espanya que garanteixi una més àmplia autonomia política en aquells territoris que la desitgin racionalment, una Espanya que fomenti les diverses subcultures que la integren (que fomenti, entre altres coses, la visió i l’expressió catalana del món com una manera també espanyola de veure’l i expressar-lo). La situació de Catalunya a Espanya és perfectible, no en tinc cap dubte. Per això crec que cal refundar l’estat espanyol i construir-ne un de més just i equilibrat. Això no significa deixar de banda la cohesió territorial, que no consisteix precisament a fer arribar l’AVE a cada porta, com han pretès alguns cacics territorials transvestits de governants democràtics. D’aquest mal, el caciquisme polític i el clientelisme, no n’està lliure cap territori d’Espanya ni cap nació. La cortina de fum de l’independentisme sobrevingut voldria ocultar la mediocre realitat política de Catalunya i la mediocre talla política dels nostres governants. Però se’ls veuen les vergonyes i no són de mitjana millors que els seus col·legues de la resta d’autonomies. La independència no ens canviaria la classe política per art de màgia ni evitaria que, després d’aconseguir-la, els neoliberals seguissin fent polítiques neoliberals i els socialdemòcrates continuessin sense saber quines polítiques fer.

Raons personals. Qualsevol que s’hagi mogut del seu poble haurà experimentat que no a tot arreu s’hi sent igualment a gust. A l’altre cantó d’una frontera política situada a deu quilòmetres de distància serà difícil que un ciutadà estàndard s’hi senti tan a casa com a mil quilòmetres del seu poble però dintre de les mateixes fronteres. El motiu principal n’és la llengua, però no es pot menystenir la importància de la història comuna (que ho preguntin a un habitant limítrof entre Argentina i Xile). Si un català fa el Camí de Santiago, té la claríssima sensació de no haver sortir del país en tot el trajecte, i encara més si camina alguns trams rodejat de pelegrins provinents de nacions estrangeres. Ell és el caminant local, el que s’entén a la perfecció en l’idioma dels nadius a les fondes i refugis, el que està familiaritzat amb la geografia i el clima encara que no els hagi estudiat especialment.

Per raons personals, vaig viatjar amb freqüència durant un temps a Luxemburg, just a la riba esquerra del riu Mosel·la quan traça la frontera natural amb Alemanya. Reus gairebé equidista de Luxemburg i de Màlaga, on ara tinc mitja vida. M’entenc prou bé en alemany ─encara que no el domino com el castellà─ i tinc una gran afinitat cultural amb l’univers germànic en virtut dels meus estudis i de les meves estades anteriors al país de la gran filosofia moderna i contemporània. L’entorn natural i el grau de civilització del centre d’Europa són, com és reconegut, envejables i jo em sento molt a gust al sud d’Alemanya i a Luxemburg. Tanmateix, el castellà és gairebé com una segona llengua materna per a mi i Andalusia té una història molt més pròxima a Catalunya que Alemanya. No em sento a casa igualment a Trier que a Màlaga. No vaig estar tan còmode a Schwäbisch-Hall (Baden Württemberg) com ho estic a Rincón de la Victoria (Andalusia). I això que he tingut la sort d’haver estat molt ben acollit en àpats o festes a cases de nadius en els llocs esmentats i en tinc un excel·lent i inesborrable record. Però hi ha una cosa que és inevitable: en uns llocs sóc local i en els altres, visitant.

Recentment, a Massachusetts, vaig poder experimentar una hospitalitat fora de mida a la llar d’uns bostonians de soca-rel. Van aconseguir que la meva dona i jo ens sentíssim com a casa, atesos per uns amfitrions extraordinaris i atents. Boston és un lloc magnífic per viure, sí. Però encara que Artur Mas s’imagini Catalunya com la Massachusetts espanyola (o europea, quan s’emociona), estem més a prop per tarannà i història d’Andalusia, Madrid i Galicia que del preciós i ric estat Nord-americà. Per més diferències que vulguem trobar entre la vida a Màlaga i a Tarragona, per més diferents que siguin els andalusos dels catalans, ens assemblem molt més entre nosaltres que amb els alemanys o els nord-americans. Atenció, em refereixo a tipus generals, no a persones concretes. La meva ànima bessona podria ser un esquimal, però el més semblant a mi que he conegut és... una malaguenya (he d’admetre que jo dec ser la còpia tarada).

Heus aquí algunes de les raons per les quals no sóc independentista.

'Avance pírrico' o 'Avenç mínim'?

A l'edició de LA VANGUARDIA de divendres 16 de novembre, surt en portada i ben ressaltada la notícia sobre el decret llei que impedirà els desnonaments en determinats supòsits. No vull tractar aquesta complexíssima i dramàtica qüestió ara; només em vull centrar en les diferents solucions que els redactors de la capçalera esmentada han trobat per al titular en funció de l'idioma.

La versió castellana diu 'Avance pírrico' mentre que la catalana opta per l'expressió 'Avenç mínim'. Ignoro els motius que han tingut els editors per retolar de manera diferent la notícia de portada, però es fàcil suposar que podrien haver considerat que 'pírric' no és un adjectiu prou correcte en català i, consegüentment, l'haurien substituït per 'mínim'. (No tindré en compte la possibilitat que els responsables haguessin considerat els lectors en català més matussers que els de l'edició en castellà i els volguessin facilitar la comprensió evitant el cultisme.)

Doncs bé, el terme 'pírric' consta al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans i al de la Gran Enciclopèdia Catalana (no podia ser de cap altra manera en tractar-se d'una paraula culta farcida de significat històric). Tots dos recullen el seu sentit clàssic de victòria aconseguida a un altíssim cost material i humà, en referència a Pirros, rei de l'Èpir (Grècia) a començos del s III aC. Pirros comandava les tropes hel·lenes que van vèncer els romans a Heraclea i Ausculum (Guerres pírriques) diferint només amb el seu triomf l'imparable avenç llatí cap als territoris coneguts com la Magna Grècia, al sud de la Península itàlica. La victòria, sobretot a la segona batalla, va ser tan ajustada que s'atribueix a Pirros l'amarga sentència 'Una altra victòria com aquesta i tornaré sol a casa'.

Des d'aleshores, l'adjectiu 'pírric' s'ha utilitzat en contextos cultes per a referir-se a victòries mínimes, esgotadores i caríssimes en recursos; i s'empra tant per fer referència a conflictes bèl·lics com a votacions parlamentàries o a partits de futbol. Quan es paga molt cara una victòria, diem que és pírrica.

Si el que volien dir els redactors de LA VANGUARDIA es això, crec que haurien hagut de mantenir l'adjectiu 'pírric'. Una cosa ben diferent és si aquest és o no l'adjectiu més adequat per qualificar el substantiu 'avenç' en el context de les hipoteques compromeses per la crisi econòmica. A mi no m'ho sembla, perquè no veig els altíssims costos per als vencedors enlloc (em refereixo a la banca, és clar; la gran majoria dels milers i milers d'amenaçats de desnonament no ha avançat pas gaire).

EL MANIFEST DELS 300. Les Termòpiles catalanes

Estem en capella, preparant-nos per a l’inici d’una campanya electoral que podria conduir-nos a un panorama polític insospitat fa només uns mesos. Ningú sap com es desenvoluparan els esdeveniments en funció del resultat dels comicis. Hi ha molt diverses opinions i sensibilitats, però tota l’Espanya conscient és conscient del molt que s’hi juga, el 25 de novembre. Una prova fefaent n’és el Manifest dels 300 (sí, 300; com els espartans a les Termòpiles. Però aquí ja no se sap qui són els perses...)  que publicava el diari EL PAÍS a l’edició de diumenge, 4 de novembre. Tres-cents destacats personatges espanyols de la intel·lectualitat, l’art i l’espectacle signaven un document en el qual, si bé al final s’hi reconeix el dret de Catalunya a decidir democràticament el seu futur (de manera consensuada amb la resta d’Espanya), se la vol persuadir que la independència no és l’única via ni tampoc la més convenient, justa i solidària. El signants, entre els quals hi ha noms significatius i alguns molt respectats per mi, proposen un nou model de caire federalista per estructurar l’estat i criden la classe política a fer el necessari per corregir les descompensacions fiscals de l’actual model de finançament autonòmic.

No cal ser un linx per adonar-se que l’òrbita en la qual s'ubica la majoria dels firmants és la del grup que publica EL PAÍS. El contingut i el to del document així ho palesen. El manifest denota més por a una Espanya sense Catalunya que a una Catalunya sense Espanya. Bona part del contingut del text és raonable i, s’hi estigui d’acord o no, mostra una bona disposició al diàleg i a l’ús del sentit comú per resoldre el problema. Això no obstant, té raó Enric Juliana quan diu a La Vanguardia que la publicació d’aquest text és la primera victòria del catalanisme després de l’11 de setembre. Significa que Espanya comença a mirar-se Catalunya amb uns altres ulls. En dos dies, s’han escrit dotzenes d’articles sobre el Manifest dels 300 i ha estat analitzat i comentat en els diversos mitjans de comunicació des de tots els angles possibles. No cal augmentar el compte.

Tanmateix, sí que m’agradaria cridar l’atenció sobre un dels aspectes que centren la discussió sobre la independència de Catalunya: la seva racionalitat econòmica. Hem pogut llegir i escoltar repetidament els darrers mesos com la independència respecte a Espanya faria caure sobre Catalunya les set plagues d’Egipte per preparar el terreny als quatre genets de l’Apocalipsi. La nostra economia cauria en picat, seríem automàticament excomunicats de la Unió europea (UE) i si no es retallava la silueta de Catalunya del mapa continental seria per pura impossibilitat tècnica. Aquest catastrofisme és ingènuament irrealista, però segurament ha quallat en més d’un cervell i farà la seva feina. Hi ha ajudat molt la pressió insistent del govern espanyol a Brussel·les perquè els alts funcionaris europeus fessin declaracions tendents a posar la por al cos dels secessionistes. Més d’un alt càrrec ha hagut de corregir prou sospitosament declaracions prèvies molt més comprensives amb el procés català (verbi gratia, dos vicepresidents de la Comissió europea: la luxemburguesa Comissària de Justícia Viviane Reding i l’espanyol Comissari de Competència Joaquín Almunia).

L'any 2011 (abans de la multitudinària manifestació de l’11 de setembre de 2012, doncs), Modest Guinjoan i Xavier Cuadras van publicar Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència, un rigorós estudi sobre la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya. En ell, es basen en indicadors econòmics reals dels darrers anys ─publicats per organismes oficials espanyols i catalans─ i els extrapolen al futur immediat i mediat amb estimacions i supòsits d’evolució força plausibles. Resulta evident que es tracta d’una projecció concreta ─la dels autors─ de les diverses possibles; però és una projecció raonable i sòlidament argumentada. Qualsevol economista que hi vulgui presentar una alternativa seriosa s’haurà d’esforçar per rebatre-la des de les bones pràctiques de la ciència econòmica. Com proven de manera prou solvent els autors del llibre, una Catalunya sense Espanya és perfectament viable des del punt de vista estrictament econòmic. Aquesta és la principal conclusió, si bé admeten que les raons que desembocarien en una eventual ruptura de Catalunya amb Espanya no podrien ser exclusivament econòmiques.

En efecte (hi afegeixo jo) la història ens mostra com els vincles entre les diverses regions d’Espanya són profundíssims. S’han establert amb segles i segles de convivència, relacions mercantils, migracions i matrimonis creuats, anhels i sofriments compartits i guerres on hi ha hagut sempre barreja de gents d’aquí i d’allà en els dos bàndols. La mescla de sangs i de llengües a la península és inextricable i la puresa genètica o la lingüística només existeixen en la imaginació d’alguns fanàtics que adapten la narració de la història als seus desvaris romàntics.

El que hagi de ser, serà. Si el camí per aconseguir la satisfacció dels desitjos polítics de bona part dels catalans és la independència o és el federalisme s’aclarirà una mica a partir del dia 25, però ningú hauria de tenir por que els ciutadans expressin pacíficament la seva voluntat a les urnes. Una millor estructuració territorial d’Espanya és possible i desitjable. Polítics capaços i de ment oberta no tindrien massa problemes per trobar solucions racionals al trencaclosques. Però, com que polítics d’aquesta mena no abunden ni a un cantó ni a l'altre de l'Ebre, hem d’anticipar si més no en la imaginació la possibilitat del cas extrem: la ruptura. Arribat el cas, cal dir en primer lloc que Catalunya potser seria un estat econòmicament viable, però no està tan clar que en el còmput global sortís beneficiada del seu divorci d'Espanya; i, en segon lloc, que és tan cert que Catalunya no podria subsistir al marge d’Europa com que Europa no es pot permetre el luxe de prescindir de Catalunya. Si una hipotètica Catalunya independent hagués de sortir de la UE per imperatiu jurídic, probablement hi tornaria a entrar sense més dilació que la necessària per tramitar la seva sol·licitud d’ingrés. Deixem, doncs, d'amenaçar-nos mútuament amb espantalls i papus. El que hem de fer és agafar el toro per les banyes i repensar Espanya.