Estem en capella, preparant-nos per a l’inici d’una campanya electoral que podria conduir-nos a un panorama polític insospitat fa només uns mesos. Ningú sap com es desenvoluparan els esdeveniments en funció del resultat dels comicis. Hi ha molt diverses opinions i sensibilitats, però tota l’Espanya conscient és conscient del molt que s’hi juga, el 25 de novembre. Una prova fefaent n’és el Manifest dels 300 (sí, 300; com els espartans a les Termòpiles. Però aquí ja no se sap qui són els perses...) que publicava el diari EL PAÍS a l’edició de diumenge, 4 de novembre. Tres-cents destacats personatges espanyols de la intel·lectualitat, l’art i l’espectacle signaven un document en el qual, si bé al final s’hi reconeix el dret de Catalunya a decidir democràticament el seu futur (de manera consensuada amb la resta d’Espanya), se la vol persuadir que la independència no és l’única via ni tampoc la més convenient, justa i solidària. El signants, entre els quals hi ha noms significatius i alguns molt respectats per mi, proposen un nou model de caire federalista per estructurar l’estat i criden la classe política a fer el necessari per corregir les descompensacions fiscals de l’actual model de finançament autonòmic.
No cal ser un linx per adonar-se que l’òrbita en la qual s'ubica la majoria dels firmants és la del grup que publica EL PAÍS. El contingut i el to del document així ho palesen. El manifest denota més por a una Espanya sense Catalunya que a una Catalunya sense Espanya. Bona part del contingut del text és raonable i, s’hi estigui d’acord o no, mostra una bona disposició al diàleg i a l’ús del sentit comú per resoldre el problema. Això no obstant, té raó Enric Juliana quan diu a La Vanguardia que la publicació d’aquest text és la primera victòria del catalanisme després de l’11 de setembre. Significa que Espanya comença a mirar-se Catalunya amb uns altres ulls. En dos dies, s’han escrit dotzenes d’articles sobre el Manifest dels 300 i ha estat analitzat i comentat en els diversos mitjans de comunicació des de tots els angles possibles. No cal augmentar el compte.
Tanmateix, sí que m’agradaria cridar l’atenció sobre un dels aspectes que centren la discussió sobre la independència de Catalunya: la seva racionalitat econòmica. Hem pogut llegir i escoltar repetidament els darrers mesos com la independència respecte a Espanya faria caure sobre Catalunya les set plagues d’Egipte per preparar el terreny als quatre genets de l’Apocalipsi. La nostra economia cauria en picat, seríem automàticament excomunicats de la Unió europea (UE) i si no es retallava la silueta de Catalunya del mapa continental seria per pura impossibilitat tècnica. Aquest catastrofisme és ingènuament irrealista, però segurament ha quallat en més d’un cervell i farà la seva feina. Hi ha ajudat molt la pressió insistent del govern espanyol a Brussel·les perquè els alts funcionaris europeus fessin declaracions tendents a posar la por al cos dels secessionistes. Més d’un alt càrrec ha hagut de corregir prou sospitosament declaracions prèvies molt més comprensives amb el procés català (verbi gratia, dos vicepresidents de la Comissió europea: la luxemburguesa Comissària de Justícia Viviane Reding i l’espanyol Comissari de Competència Joaquín Almunia).
L'any 2011 (abans de la multitudinària manifestació de l’11 de setembre de 2012, doncs), Modest Guinjoan i Xavier Cuadras van publicar Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència, un rigorós estudi sobre la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya. En ell, es basen en indicadors econòmics reals dels darrers anys ─publicats per organismes oficials espanyols i catalans─ i els extrapolen al futur immediat i mediat amb estimacions i supòsits d’evolució força plausibles. Resulta evident que es tracta d’una projecció concreta ─la dels autors─ de les diverses possibles; però és una projecció raonable i sòlidament argumentada. Qualsevol economista que hi vulgui presentar una alternativa seriosa s’haurà d’esforçar per rebatre-la des de les bones pràctiques de la ciència econòmica. Com proven de manera prou solvent els autors del llibre, una Catalunya sense Espanya és perfectament viable des del punt de vista estrictament econòmic. Aquesta és la principal conclusió, si bé admeten que les raons que desembocarien en una eventual ruptura de Catalunya amb Espanya no podrien ser exclusivament econòmiques.
En efecte (hi afegeixo jo) la història ens mostra com els vincles entre les diverses regions d’Espanya són profundíssims. S’han establert amb segles i segles de convivència, relacions mercantils, migracions i matrimonis creuats, anhels i sofriments compartits i guerres on hi ha hagut sempre barreja de gents d’aquí i d’allà en els dos bàndols. La mescla de sangs i de llengües a la península és inextricable i la puresa genètica o la lingüística només existeixen en la imaginació d’alguns fanàtics que adapten la narració de la història als seus desvaris romàntics.
El que hagi de ser, serà. Si el camí per aconseguir la satisfacció dels desitjos polítics de bona part dels catalans és la independència o és el federalisme s’aclarirà una mica a partir del dia 25, però ningú hauria de tenir por que els ciutadans expressin pacíficament la seva voluntat a les urnes. Una millor estructuració territorial d’Espanya és possible i desitjable. Polítics capaços i de ment oberta no tindrien massa problemes per trobar solucions racionals al trencaclosques. Però, com que polítics d’aquesta mena no abunden ni a un cantó ni a l'altre de l'Ebre, hem d’anticipar si més no en la imaginació la possibilitat del cas extrem: la ruptura. Arribat el cas, cal dir en primer lloc que Catalunya potser seria un estat econòmicament viable, però no està tan clar que en el còmput global sortís beneficiada del seu divorci d'Espanya; i, en segon lloc, que és tan cert que Catalunya no podria subsistir al marge d’Europa com que Europa no es pot permetre el luxe de prescindir de Catalunya. Si una hipotètica Catalunya independent hagués de sortir de la UE per imperatiu jurídic, probablement hi tornaria a entrar sense més dilació que la necessària per tramitar la seva sol·licitud d’ingrés. Deixem, doncs, d'amenaçar-nos mútuament amb espantalls i papus. El que hem de fer és agafar el toro per les banyes i repensar Espanya.
