21 d’abril. Són les 11.00. M’he llevat a les 5.30, he
desdejunat i he llegit el Boston Globe i La Vanguardia online. Després, he
estudiat quatre horetes. Ara ja en tinc prou. El cos em demana moviment i la
ment vol distreure’s en altres ocupacions. Ergo me’n vaig a córrer.
Segueixo el ritual de costum: em canvio, miro el temps que fa, estiro, baixo al
carrer, escalfo i començo a rodar suaument. Ep! Això ja no va com l’altre dia,
les cames estan molt més soltes i el cor demana més ritme. La cama esquerra no
em molesta tant i em permet estirar la gambada. Sense haver-m’ho proposat,
arribo al riu bastant més ràpid que l’últim dia, baixo la rampa i enfilo cap a
l’oest. Avui toca visitar el vell John Harvard. Només d’arrencar a córrer, de
seguida saps quina mena d’entrenament pots esperar. Mentre estava assegut
treballant, no en tenia ni idea, però en baixar al carrer ja m’he notat amb
ganes de forçar una mica la màquina; amb prudència, això sí, perquè no acabo
d’estar segur de l’evolució de la tendinitis. Ahir a la tarda vaig decidir que
aniria a Harvard Yard i en això estic.
Temperatura exterior: 44ºF (7ºC), sol i un ventet
molt suau. Un pèl de fred, però un bon dia per a córrer. Quan arribo al riu,
veig dotzenes de corredors que van i vénen. Matí i tarda sol ser així i, avui
que és diumenge, encara més. Suposo que, en fer tan fred a l’hivern, la gent surt
massivament al carrer quan comença a insinuar-se el bon temps. A la tarda, quan
sortirem a passejar, ho podrem confirmar. Veurem milers persones i centenars de
cotxes pel carrer. Newbury St., el carrer de les botigues, la Massachusetts
Av., important artèria nord-sud i els voltants del Prudential Center estaran a
vessar de gent malgrat l’aire gelat. Molts, en màniga curta. Centenars
d’aficionats es dirigeixen a peu o en cotxe a Fenway Park, l’estadi dels Red
Sox, on avui a les 19.00 hi ha partit. Boylston St., el carrer on hi ha
instal·lada la meta de la Boston Marathon des de 1987, segueix tallat. No se
sap quan obriran els carrers de l’entorn, però és un obstacle enutjós per als
vianants i el transit rodat... així com una ruïna econòmica per als negocis de
la zona en quarantena. Els carrers atapeïts i plens de vida d’aquest diumenge
de primavera palesen que Boston té ganes de tornar a la normalitat.
A mesura que m’allunyo del Harvard Bridge riu amunt,
el nombre de corredors decreix ràpidament. Al cap d’una milla, passo per sota
el pont de la Boston University, on hi ha l’embarcador del seu equip de rem. El
rem és un altre esport molt practicat a Massachusetts. El rem i la vela. Sempre
hi ha grups de petits velers regatejant pel riu i moltes embarcacions amb
remers vogant. Una de les tres víctimes mortals de l’atemptat terrorista, una
jove xinesa de 23 anys, estudiava Matemàtiques i Estadística a la Boston
University. Es tracta de la mateixa especialitat que imparteix la meva dona a
la universitat. Reto a Lu Lingzi el meu particular homenatge en passar per
davant de la institució. Segueixo remuntant el riu per la seva riba dreta ─és a
dir, amb el corrent d’aigua a la meva dreta─ i vaig superant ponts, el de River
St. primer, el de la Western Av. i el John Weeks Foot Bridge després, per
arribar finalment al Larz Anderson Bridge, per sobre del qual travessaré el
Charles River.
Aigües avall, quan havia passat el pont de la Boston
University, vaig notar un corredor enganxat rere meu. Efectivament, al cap
d’una estona, m’avança. Es tracta d’un jove de cabell arrissat, entre ros i
pèl-roig, blanc com un got de llet i pigat, amb tota la traça de ser un
irlandès (bostonià descendent de colons irlandesos, s’entén). Aquí hi ha una
pila d’homes i dones amb aquesta pinta. Els irlandesos van arribar a milers
quan la gran fam d’Irlanda, a les acaballes del segle XIX i avui formen un dels
grups ètnics més nombrosos i homogenis de la ciutat. Els Boston Celtics i Saint
Patrick i la cervesa Guiness ho poden testimoniar. El segueixo de prop, perquè
els ritmes que portem són molt semblants. Al cap de poc, al pont de River St.,
es desvia. Segueixo sol, avançant algun corredor de tant en tant i creuant-me’n
algun altre.
Travesso el pont de Larz Anderson i entro a Cambridge
per la John Fitzgerald Kennedy Avenue. A menys d’un kilòmetre, hi ha la Harvard
Square. El carrer puja una mica i està ple de cotxes i vianants, com de costum.
He d’anar amb compte i baixar de la vorera tot sovint. No importa quin dia de
la setmana sigui, Harvard sempre està animat. La institució és un motor
econòmic de primera per a Massachusetts. A només un parell de kilòmetres a
l’oest hi ha Watertown, la ciutat de 32.000 hab. inscrita a l’àrea del Greater
Boston on va tenir lloc el tiroteig entre la policia i el petit dels Tsarnaev
abans de ser definitivament capturat divendres. Per aquí no hi havia ni una
ànima, aleshores.
Un cop a la plaça, entro al recinte de la Harvard
Yard per la porta que exhibeix la inscripció bíblica ‘OPEN YE THE GATES THAT THE RIGHTEOUS NATION WHICH KEEPETH THE TRUTH MAY
ENTER IN’ (Isaïes 26:2). (‘Obriu les portes perquè pugui entrar la
gent justa que conserva la veritat’, vindria a ser; la raó i la fe van sempre
de la mà als Estats Units d’Amèrica.) Si és cert que la universitat és el
temple del saber, ara estic entrant a Sant Pere del Vaticà. I corrent, tot
vestit de negre, amb les malles llargues i una samarreta tèrmica. (el gorro i
els guants ja me’ls he tret pujant a 4’30” contra l’aire). Aquest espai de 10
ha és el centre neuràlgic i la part més antiga del campus de la universitat. Hi
ha edificis del s XVIII (el Massachusetts Hall data de 1720), encara que la
majoria són del XIX cap aquí. El campus és captivador: els edificis de les
residències d’estudiants i les facultats, la biblioteca, els jardins. Presidint
una àmplia esplanada, l’estàtua del fundador, el clergue anglès John Harvard.
Es tracta d’una estàtua sedent, fosa en bronze per Daniel Chester French el
1884, que mostra el fundador presidint el seu magnífic llegat. M’apropo, espero
que dues japoneses s’hi fotografiïn a plaer i després, tot seguint el ritual,
li toco el peu esquerre ben net i polit per la repetida fricció de milers de
mans de tot el món durant anys. Són curiosos aquests costums, que perpetuem amb
satisfacció creients i descreguts sense distinció.
M’arribo al límit nord del recinte per veure el
Memorial Hall, la característica torre del qual és visible des de molts
kilòmetres de distància constituint un excel·lent punt de referència per ubicar
Harvard. L’edifici, avui plenament funcional, conté un espai consagrat a la
memòria dels caiguts, un gran teatre i un enorme refectori (una cantina per a
la comunitat acadèmica). Fou edificat mitjançant una col·lecta organitzada per
exalumnes just en acabar la Guerra Civil americana (1661-1665), en memòria dels
fills de Harvard que van sacrificar llurs vides en la defensa dels valors
abolicionistes de la Unió durant la cruenta contesa.
Giro cap al nord i vaig a l'School of Philosophy. ‘WHAT IS MAN THAT THOU ART MINDFUL OF HIM?’
(Salm 8:4), hi ha escrit sota el ràfec de la façana nord de l’Emerson Hall. És la
pregunta que, segons Kant, sintetitza totes les preguntes possibles ─‘Què és l’home...’ ─dirigida a Déu ─‘...perquè te’n recordis d’ell?’. La porta d'accés està tancada. Entraré a saludar Ralph Waldo
Emerson i el seu peu sortós un altre dia. Engego de nou i passo per davant de
l’edifici principal de la Harvard University Library, la primera biblioteca
privada del món per nombre de volums i la tercera d’Amèrica, després de la del
Congrés i de la pública de Boston. Torno a passar per davant de John Harvard i
li dic ‘See you soon, dude, but the next
time I’ll be walking with my wife’. Em dirigeixo cap a la sortida i
abandono Harvard Yard en busca del Charles.
La visita al campus m’ha recarregat d’energia. Baixo
cap al riu a un bon ritme, travesso el pont i torço a l’esquerra, riu avall.
Ara estic corrent a 4’15” i em sobra roba. Malgrat que la temperatura és de
7ºC, em quedo amb màniga curta. Ara voldria anar amb pantalons curts, però els
corredors no tenim cadi..., encara. Mantinc el ritme constant durant els 5 km
de riu fins al Harvard Bridge. A poc a poc, augmenta el nombre de corredors i
passejants, però no és excessiu. Puc córrer a plaer. Els ànecs i els esquirols
s’han deixondit i animen el paisatge. Em passa una embarcació de 8 amb timoner
remant amb força a favor del corrent. Deuen anar a 3’30” per km. M’agradaria
remar; no ho fet mai, encara. L’altre dia vaig veure un rètol a la teulada d’un
dels molt clubs de rem que hi ha al llarg del riu: ‘Row classes’. Em va cridar.
Deixo el Charles i entro a la Mass. Av. 2 km i a
casa. L’aspecte dels arbres ha canviat moltíssim en tres dies. Molts d’ells
estan florits i alguns ja fullen. Sembla que aquí la primavera ha d’explotar
bruscament per compensar la seva curta durada. Com que el clima de Nova
Anglaterra és ben diferent del nostre, hi deu haver moltes espècies diferents a
les del Mediterrani i, en conseqüència, el seu cicle anual varia; però les
poques plantes que jo sóc capaç d’identificar i que conec d’allà van molt més
endarrerides en aquest cantó de l’Atlàntic. No és d’estranyar: avui, dos dies
abans de Sant Jordi, hem estat a 0ºC de mínima i la màxima no passarà de 9ºC.
Tanmateix, la vida pugna per brotar (i molta gent va en calça curta i
xancletes).
Arribo a casa: 14,5 km en 1h 05’. Això comença a
estar millor, 4'30"/km és una bona mitjana en un circuit tan urbà. Fa
estona que no em recordo de la cama. Veurem com es desperta demà.
