PER QUÈ NO SÓC INDEPENDENTISTA

Jo no sóc independentista. Ni tan sols ho vaig ser en l’adolescència i joventut, quan el general dels humans acostumem a ser més radicals i trencadors amb l’statu quo. Sempre m’ha intrigat que fos una postura política tan clara i ben arrelada en mi, fins i tot en aquella edat amb tan poc fonament. La meva adolescència va coincidir amb la transició democràtica i era molt fàcil inflamar-se d’antiespanyolisme quan la idea de l’Espanya que predominava aleshores entre nosaltres era la del tardofranquisme. Les identificacions ‘Espanya=Franco’, ‘Espanya=Dictadura’, ‘Espanya=Enemic de Catalunya’ eren moneda corrent en aquell temps. Que per a alguns o per a molts siguin igualacions terminològiques legítimes encara avui dia és un seriós motiu de preocupació i consternació. És un fet que evidencia que alguna cosa no s’ha fet bé, ni a Barcelona ni a Madrid, en els darrers trenta-cinc anys. Perquè ni Espanya va ser franquista en bloc ni tota Catalunya va ser antifranquista. Dretes i esquerres, nacionals i republicans, feixistes, anarquistes i comunistes van estar des del principi repartits per tots els territoris d’Espanya. El que va inclinar la balança cap a un cantó o l’altre a gairebé tots els llocs va ser la posició de les autoritats militars envers la República i l’actitud de les forces vives locals (sindicats obrers, patronal, cacics...). Uns i altres van instigar un ús extrem de la violència criminal per acabar amb qualsevol intent de resistència per part de l’oposició. I cada particular va haver d’adaptar-se al que l’hi havia tocat en sort. Sense saber tot això aleshores, ja intuïa que les coses no eren tan senzilles com se’ns explicava: la qüestió catalana no era una pugna maniquea entre bons i dolents. Ara que l’independentisme s’ha convertit en una qüestió electoral central, m’ho he tornat a plantejar i m’he instat a aportar raons. Breument, les resumiré en raons històriques, pragmàtiques i personals.

Raons històriques. Després d’una llarga experiència, la història ens ha mostrat que les comunitats humanes s’han de dotar d’estructures polítiques funcionals, que és convenient que els ciutadans puguin exercir els seus drets polítics i que la majoria de les persones necessitem garanties de seguretat física i jurídica per portar una vida digna amb els nostres. Com que les coses són com són i no com voldríem que fossin ─i això val per a la història, les institucions i les persones─ cadascú ha vingut al món com i on l’hi ha tocat néixer. Negre o blanc, home o dona. Ser catalana o extremeny, guineana o sioux és un avatar del destí. La majoria es conforma o resigna amb el que l’hi ha tocat ser, però alguns proven de corregir el que els ha deparat la roda de la fortuna.

Centrem-nos en Catalunya. Si aquesta nació forma part de l’Estat espanyol des de fa segles no és una casualitat, sinó la conseqüència política de molts esdeveniments, i no poques decisions, ocorreguts en el decurs del temps. Decisions que han pres els que podien prendre-les, és a dir, els que tenien el poder polític: reis, nobles, consellers de la cort, governants, ciutadans principals i representants de l’alta burgesia en temps més recents. Només a darreríssima hora s’ha comptat amb l’opinió del comú de la gent, la veu del poble. Per posar un exemple, és una fal·làcia històrica pretendre que els catalans van perdre l’oportunitat de ser independents de Madrid el 1714 arran de la victòria borbònica a la Guerra de Successió. És cert que les represàlies de Felip V contra els que ell considerava traïdors van ser duríssimes i les institucions i la cultura en català van quedar silenciades per molt de temps. Ara bé, probablement la victòria de la casa d’Àustria hauria significat que Catalunya se situés en una altra gran òrbita política o hagués estat utilitzada com a moneda de canvi per les corones europees en algun tripijoc geopolític del s XVIII. Però si eventualment Catalunya hagués aconseguit la independència política, no hauria estat en absolut per la voluntat del poble, sinó pels interessos dels governants i les classes dirigents. Els aristòcrates es jugaven les terres i les persones com qui juga al parxís. Més o menys com després la gran burgesia es jugaria els capitals i els proletaris i com, ja avui dia, els grans grups financers (els que controlen els mercats borsaris mundials) es juguen les classes mitjanes amb estalvis i llocs de treball inclosos i, fins i tot, posen sobre la taula de joc països sencers. Massa sovint s’oblida que si els pobles són avui manipulables (en calen proves?) molt més ho eren en els segles anteriors a l‘aparició de la instrucció pública i la llibertat d’informació i expressió.

De qualsevol forma, ara que es pot opinar lliurement i sembla que ha sorgit (no del tot espontàniament, d’acord) la necessitat de fer-ho, no fóra intel·ligent censurar la veu de la ciutadania. ¿A qui li fa por l’expressió de la voluntat popular a les urnes? Què hi podem perdre? No estem parlant de si anem a la guerra, sinó de si es vol seguir formant part de l’estructura política Espanya o no. La sang no ha d’arribar al riu.

Raons pragmàtiques. En l’actual situació d’incertesa econòmica i política a Europa, sembla que hi ha més a perdre que a guanyar amb un canvi d’aquesta envergadura. Ni els guanys en economia són tan certs com es pretén ni ens en aniríem de cap a l’infern  si ens emancipéssim de Madrid. Europa tremola i no és el moment de posar a prova la seva solidesa provocant un conflicte entre Brussel·les i Madrid. Voler marxar només perquè Espanya ens costa diners em sembla indecent. Imaginem-nos que un dels membres d’una parella ben assentada es volgués divorciar de l’altre només perquè s’hagués quedat sense feina. Indecent, no? Fer els comptes ha de servir per reajustar l’economia i fer que el repartiment sigui equitatiu, no per veure si em quedo o me’n vaig de casa en funció del balanç comptable. Catalunya i la resta d’Espanya pesen més juntes que separades, a Europa i al món: per raons demogràfiques, econòmiques (el PIB d’Espanya segueix estant, malgrat la crisi, entre les posicions 10 i 12 del rànquing mundial), per l’idioma castellà que compartim més de 300 milions de persones i per la potència cultural conjunta. Si Espanya fos verament plural i es projectés d’una altra manera a l’interior i l’estranger, a molts deixaria de fer-los vergonya ser espanyols (¿no ha deixat de ser vergonyant per obra i gràcia dels èxits de la selecció espanyola de futbol? Sí, sí: fins i tot a Catalunya es podien veure banderes espanyoles a dojo i celebracions pel carrer). Aquesta és la feina que la classe política hauria d’estar fent ja: promocionar l’Espanya plural realment existent. N’hi ha que creuen que ‘espanyol’ i ‘català’ són termes excloents; però n’hi ha que no. Són dues creences perfectament compatibles si cap grup pretén imposar la seva a l’altre.

En les circumstàncies històriques que m’han tocat viure, crec que totes les coses que necessito les puc fer tan bé o millor en una Catalunya inscrita a Espanya que en una Catalunya independent. Una Espanya que garanteixi una més àmplia autonomia política en aquells territoris que la desitgin racionalment, una Espanya que fomenti les diverses subcultures que la integren (que fomenti, entre altres coses, la visió i l’expressió catalana del món com una manera també espanyola de veure’l i expressar-lo). La situació de Catalunya a Espanya és perfectible, no en tinc cap dubte. Per això crec que cal refundar l’estat espanyol i construir-ne un de més just i equilibrat. Això no significa deixar de banda la cohesió territorial, que no consisteix precisament a fer arribar l’AVE a cada porta, com han pretès alguns cacics territorials transvestits de governants democràtics. D’aquest mal, el caciquisme polític i el clientelisme, no n’està lliure cap territori d’Espanya ni cap nació. La cortina de fum de l’independentisme sobrevingut voldria ocultar la mediocre realitat política de Catalunya i la mediocre talla política dels nostres governants. Però se’ls veuen les vergonyes i no són de mitjana millors que els seus col·legues de la resta d’autonomies. La independència no ens canviaria la classe política per art de màgia ni evitaria que, després d’aconseguir-la, els neoliberals seguissin fent polítiques neoliberals i els socialdemòcrates continuessin sense saber quines polítiques fer.

Raons personals. Qualsevol que s’hagi mogut del seu poble haurà experimentat que no a tot arreu s’hi sent igualment a gust. A l’altre cantó d’una frontera política situada a deu quilòmetres de distància serà difícil que un ciutadà estàndard s’hi senti tan a casa com a mil quilòmetres del seu poble però dintre de les mateixes fronteres. El motiu principal n’és la llengua, però no es pot menystenir la importància de la història comuna (que ho preguntin a un habitant limítrof entre Argentina i Xile). Si un català fa el Camí de Santiago, té la claríssima sensació de no haver sortir del país en tot el trajecte, i encara més si camina alguns trams rodejat de pelegrins provinents de nacions estrangeres. Ell és el caminant local, el que s’entén a la perfecció en l’idioma dels nadius a les fondes i refugis, el que està familiaritzat amb la geografia i el clima encara que no els hagi estudiat especialment.

Per raons personals, vaig viatjar amb freqüència durant un temps a Luxemburg, just a la riba esquerra del riu Mosel·la quan traça la frontera natural amb Alemanya. Reus gairebé equidista de Luxemburg i de Màlaga, on ara tinc mitja vida. M’entenc prou bé en alemany ─encara que no el domino com el castellà─ i tinc una gran afinitat cultural amb l’univers germànic en virtut dels meus estudis i de les meves estades anteriors al país de la gran filosofia moderna i contemporània. L’entorn natural i el grau de civilització del centre d’Europa són, com és reconegut, envejables i jo em sento molt a gust al sud d’Alemanya i a Luxemburg. Tanmateix, el castellà és gairebé com una segona llengua materna per a mi i Andalusia té una història molt més pròxima a Catalunya que Alemanya. No em sento a casa igualment a Trier que a Màlaga. No vaig estar tan còmode a Schwäbisch-Hall (Baden Württemberg) com ho estic a Rincón de la Victoria (Andalusia). I això que he tingut la sort d’haver estat molt ben acollit en àpats o festes a cases de nadius en els llocs esmentats i en tinc un excel·lent i inesborrable record. Però hi ha una cosa que és inevitable: en uns llocs sóc local i en els altres, visitant.

Recentment, a Massachusetts, vaig poder experimentar una hospitalitat fora de mida a la llar d’uns bostonians de soca-rel. Van aconseguir que la meva dona i jo ens sentíssim com a casa, atesos per uns amfitrions extraordinaris i atents. Boston és un lloc magnífic per viure, sí. Però encara que Artur Mas s’imagini Catalunya com la Massachusetts espanyola (o europea, quan s’emociona), estem més a prop per tarannà i història d’Andalusia, Madrid i Galicia que del preciós i ric estat Nord-americà. Per més diferències que vulguem trobar entre la vida a Màlaga i a Tarragona, per més diferents que siguin els andalusos dels catalans, ens assemblem molt més entre nosaltres que amb els alemanys o els nord-americans. Atenció, em refereixo a tipus generals, no a persones concretes. La meva ànima bessona podria ser un esquimal, però el més semblant a mi que he conegut és... una malaguenya (he d’admetre que jo dec ser la còpia tarada).

Heus aquí algunes de les raons per les quals no sóc independentista.

'Avance pírrico' o 'Avenç mínim'?

A l'edició de LA VANGUARDIA de divendres 16 de novembre, surt en portada i ben ressaltada la notícia sobre el decret llei que impedirà els desnonaments en determinats supòsits. No vull tractar aquesta complexíssima i dramàtica qüestió ara; només em vull centrar en les diferents solucions que els redactors de la capçalera esmentada han trobat per al titular en funció de l'idioma.

La versió castellana diu 'Avance pírrico' mentre que la catalana opta per l'expressió 'Avenç mínim'. Ignoro els motius que han tingut els editors per retolar de manera diferent la notícia de portada, però es fàcil suposar que podrien haver considerat que 'pírric' no és un adjectiu prou correcte en català i, consegüentment, l'haurien substituït per 'mínim'. (No tindré en compte la possibilitat que els responsables haguessin considerat els lectors en català més matussers que els de l'edició en castellà i els volguessin facilitar la comprensió evitant el cultisme.)

Doncs bé, el terme 'pírric' consta al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans i al de la Gran Enciclopèdia Catalana (no podia ser de cap altra manera en tractar-se d'una paraula culta farcida de significat històric). Tots dos recullen el seu sentit clàssic de victòria aconseguida a un altíssim cost material i humà, en referència a Pirros, rei de l'Èpir (Grècia) a començos del s III aC. Pirros comandava les tropes hel·lenes que van vèncer els romans a Heraclea i Ausculum (Guerres pírriques) diferint només amb el seu triomf l'imparable avenç llatí cap als territoris coneguts com la Magna Grècia, al sud de la Península itàlica. La victòria, sobretot a la segona batalla, va ser tan ajustada que s'atribueix a Pirros l'amarga sentència 'Una altra victòria com aquesta i tornaré sol a casa'.

Des d'aleshores, l'adjectiu 'pírric' s'ha utilitzat en contextos cultes per a referir-se a victòries mínimes, esgotadores i caríssimes en recursos; i s'empra tant per fer referència a conflictes bèl·lics com a votacions parlamentàries o a partits de futbol. Quan es paga molt cara una victòria, diem que és pírrica.

Si el que volien dir els redactors de LA VANGUARDIA es això, crec que haurien hagut de mantenir l'adjectiu 'pírric'. Una cosa ben diferent és si aquest és o no l'adjectiu més adequat per qualificar el substantiu 'avenç' en el context de les hipoteques compromeses per la crisi econòmica. A mi no m'ho sembla, perquè no veig els altíssims costos per als vencedors enlloc (em refereixo a la banca, és clar; la gran majoria dels milers i milers d'amenaçats de desnonament no ha avançat pas gaire).

EL MANIFEST DELS 300. Les Termòpiles catalanes

Estem en capella, preparant-nos per a l’inici d’una campanya electoral que podria conduir-nos a un panorama polític insospitat fa només uns mesos. Ningú sap com es desenvoluparan els esdeveniments en funció del resultat dels comicis. Hi ha molt diverses opinions i sensibilitats, però tota l’Espanya conscient és conscient del molt que s’hi juga, el 25 de novembre. Una prova fefaent n’és el Manifest dels 300 (sí, 300; com els espartans a les Termòpiles. Però aquí ja no se sap qui són els perses...)  que publicava el diari EL PAÍS a l’edició de diumenge, 4 de novembre. Tres-cents destacats personatges espanyols de la intel·lectualitat, l’art i l’espectacle signaven un document en el qual, si bé al final s’hi reconeix el dret de Catalunya a decidir democràticament el seu futur (de manera consensuada amb la resta d’Espanya), se la vol persuadir que la independència no és l’única via ni tampoc la més convenient, justa i solidària. El signants, entre els quals hi ha noms significatius i alguns molt respectats per mi, proposen un nou model de caire federalista per estructurar l’estat i criden la classe política a fer el necessari per corregir les descompensacions fiscals de l’actual model de finançament autonòmic.

No cal ser un linx per adonar-se que l’òrbita en la qual s'ubica la majoria dels firmants és la del grup que publica EL PAÍS. El contingut i el to del document així ho palesen. El manifest denota més por a una Espanya sense Catalunya que a una Catalunya sense Espanya. Bona part del contingut del text és raonable i, s’hi estigui d’acord o no, mostra una bona disposició al diàleg i a l’ús del sentit comú per resoldre el problema. Això no obstant, té raó Enric Juliana quan diu a La Vanguardia que la publicació d’aquest text és la primera victòria del catalanisme després de l’11 de setembre. Significa que Espanya comença a mirar-se Catalunya amb uns altres ulls. En dos dies, s’han escrit dotzenes d’articles sobre el Manifest dels 300 i ha estat analitzat i comentat en els diversos mitjans de comunicació des de tots els angles possibles. No cal augmentar el compte.

Tanmateix, sí que m’agradaria cridar l’atenció sobre un dels aspectes que centren la discussió sobre la independència de Catalunya: la seva racionalitat econòmica. Hem pogut llegir i escoltar repetidament els darrers mesos com la independència respecte a Espanya faria caure sobre Catalunya les set plagues d’Egipte per preparar el terreny als quatre genets de l’Apocalipsi. La nostra economia cauria en picat, seríem automàticament excomunicats de la Unió europea (UE) i si no es retallava la silueta de Catalunya del mapa continental seria per pura impossibilitat tècnica. Aquest catastrofisme és ingènuament irrealista, però segurament ha quallat en més d’un cervell i farà la seva feina. Hi ha ajudat molt la pressió insistent del govern espanyol a Brussel·les perquè els alts funcionaris europeus fessin declaracions tendents a posar la por al cos dels secessionistes. Més d’un alt càrrec ha hagut de corregir prou sospitosament declaracions prèvies molt més comprensives amb el procés català (verbi gratia, dos vicepresidents de la Comissió europea: la luxemburguesa Comissària de Justícia Viviane Reding i l’espanyol Comissari de Competència Joaquín Almunia).

L'any 2011 (abans de la multitudinària manifestació de l’11 de setembre de 2012, doncs), Modest Guinjoan i Xavier Cuadras van publicar Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència, un rigorós estudi sobre la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya. En ell, es basen en indicadors econòmics reals dels darrers anys ─publicats per organismes oficials espanyols i catalans─ i els extrapolen al futur immediat i mediat amb estimacions i supòsits d’evolució força plausibles. Resulta evident que es tracta d’una projecció concreta ─la dels autors─ de les diverses possibles; però és una projecció raonable i sòlidament argumentada. Qualsevol economista que hi vulgui presentar una alternativa seriosa s’haurà d’esforçar per rebatre-la des de les bones pràctiques de la ciència econòmica. Com proven de manera prou solvent els autors del llibre, una Catalunya sense Espanya és perfectament viable des del punt de vista estrictament econòmic. Aquesta és la principal conclusió, si bé admeten que les raons que desembocarien en una eventual ruptura de Catalunya amb Espanya no podrien ser exclusivament econòmiques.

En efecte (hi afegeixo jo) la història ens mostra com els vincles entre les diverses regions d’Espanya són profundíssims. S’han establert amb segles i segles de convivència, relacions mercantils, migracions i matrimonis creuats, anhels i sofriments compartits i guerres on hi ha hagut sempre barreja de gents d’aquí i d’allà en els dos bàndols. La mescla de sangs i de llengües a la península és inextricable i la puresa genètica o la lingüística només existeixen en la imaginació d’alguns fanàtics que adapten la narració de la història als seus desvaris romàntics.

El que hagi de ser, serà. Si el camí per aconseguir la satisfacció dels desitjos polítics de bona part dels catalans és la independència o és el federalisme s’aclarirà una mica a partir del dia 25, però ningú hauria de tenir por que els ciutadans expressin pacíficament la seva voluntat a les urnes. Una millor estructuració territorial d’Espanya és possible i desitjable. Polítics capaços i de ment oberta no tindrien massa problemes per trobar solucions racionals al trencaclosques. Però, com que polítics d’aquesta mena no abunden ni a un cantó ni a l'altre de l'Ebre, hem d’anticipar si més no en la imaginació la possibilitat del cas extrem: la ruptura. Arribat el cas, cal dir en primer lloc que Catalunya potser seria un estat econòmicament viable, però no està tan clar que en el còmput global sortís beneficiada del seu divorci d'Espanya; i, en segon lloc, que és tan cert que Catalunya no podria subsistir al marge d’Europa com que Europa no es pot permetre el luxe de prescindir de Catalunya. Si una hipotètica Catalunya independent hagués de sortir de la UE per imperatiu jurídic, probablement hi tornaria a entrar sense més dilació que la necessària per tramitar la seva sol·licitud d’ingrés. Deixem, doncs, d'amenaçar-nos mútuament amb espantalls i papus. El que hem de fer és agafar el toro per les banyes i repensar Espanya.