Pep Guardiola és un gran entrenador. Alguns argüeixen que li fa falta
guanyar trofeus amb altres clubs. Pot ser; però se'ls pot replicar que, encara que
no guanyés més títols importants en els equips que entrenarà durant la resta de
la seva carrera −començant pel flamant campió
d’Europa, el FC Bayern München− ningú pot discutir sense forçar l'argumentació més enllà del raonable que Guardiola ha deixat una empremta profunda a la banqueta
del Barça i, per extensió, al gremi dels entrenadors. Per parlar només de guardons:
en termes absoluts, Guardiola va guanyar més títols en quatre anys (14 de 19 possibles) que
la majoria dels entrenadors en tota la seva trajectòria professional. I per
aquells que prefereixen tenir en compte el pes específic dels guardons, no hi
ha dubte que conquerir dues vegades la Champions
League i tres la lliga espanyola en el mateix període és un rècord.
Però jo no vull parlar de futbol, que no en sé. Només diré que va ser Guardiola qui va
aconseguir que em mirés partits sencers de futbol quan no tenia el costum de
fer-ho. Hi ha hagut diverses etapes en la meva vida de televident esportiu ─si bé sempre he sigut més practicant que espectador: de més jove, em mirava el bàsquet (als anys vuitanta: Epi,
Solozábal, Sibilio, De la Cruz, Corbalán, Romay, Martín...), les motos (Sito
Pons, Crivillé, Spencer, Lawson, Rainey...) i el ciclisme (Hinault, Fignon, LeMond,
Delgado, Induráin...). Em mirava també l’atletisme mentre va ser possible veure els
mítings d’estiu a La 2 i, per suposat, als Campionats Mundials i els Jocs Olímpics.
De tot he anat dimitint, excepte de l'atletisme de tant en tant, de manera que ja veia molt poc esport a la tele quan
Guardiola va armar aquell meravellós equip de futbol que tant trobarem a
faltar. Tot passa, és llei de vida; i el Barça de Guardiola, també. De primer
va marxar Eto’o i després el mateix armador Guardiola; l’ha seguit Abidal i
potser Thiago; més endavant, Valdés; un dia, es jubilaran Puyol i Xavi. En
algun moment, hem d’estar preparats, també Iniesta i el mateix Messi faran les
maletes. No és cap tragèdia. Els equips humans sofreixen la mateixa fatiga dels
materials que els enginys mecànics o les construccions, i per això cal
reparar-los i renovar-los.
Va semblar que Tito Vilanova servava la fórmula màgica durant tota la
primera volta. Ara no tothom se’n recorda, però la lliga passada el Barça va
ser campió d’hivern amb rècord de punts i només va començar a desinflar-se quan
Tito se’n va anar a Nova York perquè li tractessin el càncer de paròtide que
pateix. Jordi Roura no va aconseguir mantenir l’equip prou competitiu i una
inoportuna lesió de Messi a Paris va descavalcar estrepitosament el Barça de la
Champions (7-0 davant el Bayern München). El Real Madrid ja l’havia eliminat abans
de la Copa del Rei, si bé la Lliga estava al pot amb una puntuació també de
record. Un pobre balanç? No ho crec: el Barça ha estat el millor entre els
clubs espanyols i un dels millors d'Europa (semifinalista a la Champions). Què hauria passat, si Vilanova no hagués hagut de marxar?
Tampoc ho sabem, però les coses podrien haver anat d’una altra manera i haver
seguit la ratxa fins a final de curs. És millor entrenador Tito que Pep? Ens
falta temps per decidir-ho. Ha començat el declivi del Barça? Ens falta temps
per veure-ho. Ara acaba d’arribar Neymar, un altre fenomen, i ningú sap què pot
passar amb dos galls, molts gallets i poques gallines al corral. De qualsevol manera, això ja
ho anirem veient.
A mi m’interessa analitzar aquí la figura pública de Pep Guardiola, el Noi de
Santpedor, que s’ha convertit en una espècie d’ambaixador de la filosofia del Barça al món. Que Guardiola hagi fitxat pel Bayern, o que ho hagués fet pel
Manchester United o el Milan, és una bona notícia. Per a ell i per al futbol. Un
club gran i ric, amb una enorme projecció mundial i en un moment dolç de joc i títols
mereixia provar sort amb l’entrenador més llorejat dels darrers anys. I,
viceversa, Guardiola no podia anar a raure a un equip modest. La
responsabilitat és gran per a les dues parts, com en qualsevol altre gran
contracte en el món dels negocis. No importa si la primera temporada no és
capaç d’emular el seu predecessor Jupp Heynckes: serà gairebé impossible. Si és
cert el que s’ha dit, Hoeness i Rummenigge l’han fitxat per construir un
projecte triomfal a mig i llarg termini, no per guanyar-ho tot el primer any. És clar que això també s’haurà de veure.
En el temps d’espera des que es va fer públic el fitxatge, Guardiola ha
estat a l’alçada de la imatge pública que sempre l’ha caracteritzat: capteniment
discret, elegant, equànime, respectuós, agraït, il·lusionat i apassionat. És un
dandi del futbol, un gentleman. L’hi ve de temperament, perquè ja era així com a jugador; a la
maduresa, ha arrodonit el seu singular caràcter com a coach. ¿N’hi ha gaires més, com ell, al panorama futbolístic i
esportiu en general? Em temo que no. (Si vostè estava pensant en l’inefable
repetidor del Chelsea, té l’adjectivació malmesa, perquè cap dels epítets anteriors
l’hi va bé excepte una certa perversió del darrer. Molt malament s’han de veure
els dirigents del club londinenc per reincidir amb la contractació d’aquell personatge sinistre que tant mal ha fet al futbol ─al Real Madrid i a la selecció espanyola, en particular─ però ells
s’ho deuen saber.) Guardiola ha parlat més aviat poc i hem sabut més coses pel seu
entorn familiar que per ell mateix. Si és cert el que diuen algunes fonts i fou
ell qui es va insinuar sibil·linament al Bayern quan encara era entrenador del
Barça, l’acció no embruta la seva imatge en absolut. Al contrari: ell va decidir
on volia anar i els seus interlocutors van recollir intel·ligentment el guant.
Així actuen els grans: prenent la iniciativa.
És un fet que honora Pep Guardiola posar-se a estudiar intensivament alemany a Nova York, on gaudia d'un ben guanyat any sabàtic per recompondre's, des del mateix instant que va comprometre’s amb el Bayern. La majoria dels entrenadors −i no diguem els futbolistes!− tenen poca cura del llenguatge. Utilitzen, per a
comunicar-se entre ells i amb la premsa, una mena de patuès multilingüe (des)estructurat
per una sintaxi de nova creació. Cruyff és un cas paradigmàtic de rancor
personal amb el llenguatge. El mateix Johann Cruyff que, per altra banda, és el pare
futbolístic de Pep Guardiola i del reeixit projecte blaugrana dels darrers vint
anys. Tanmateix, lingüísticament i només lingüística, Cruyff és un esguerro.
Pocs entrenadors perden el seu preciós temps estudiant un nou idioma a fons,
més enllà dels quatre tòpics i frases de compromís. Guardiola ho havia fet, ho
fa i ho seguirà fent, no en tinguem cap dubte, perquè sap que la llengua vernacla
és la via d’entrada més directa a l’esperit de la gent.
El Pep ja parlava un fluent English
a les rodes de premsa abans d’anar a passar un any a Manhattan; aneu comptant l’anglès
que té ara. Solia contestar a les preguntes dels periodistes en roda de premsa en
català, castellà, anglès o italià (après en els anys que va viure a Itàlia com
a jugador). Ara s’hi afegeix l’alemany. Encara que el seu alemany no sigui
‘perfecte’ ni ‘totalment correcte’, com han volgut suposar alguns comentaristes
que no tenen gaire idea de l’alemany ni del significat dels mots ‘correcte’ i
‘perfecte’, Guardiola ho ha fet prou bé. Molt bé, si tenim en compte que només
portava sis mesos estudiant la llengua de Goethe. D’aquí a un any, després de
la total immersió lingüística a München, ho farà molt millor. Qui hagi hagut d'aprendre llengües estrangeres de gran valorarà millor el repte que s’ha imposat Pep Guardiola. Però atrevir-se a utilitzar l’alemany en una roda de premsa retransmesa a tot el món,
quan amb el seu bon anglès hauria quedat com un senyor sense haver de jugar-se-la,
és una prova immillorable de fortalesa i autoconfiança. L’amor a les
llengües no es manifesta només conreant la pròpia per parlar-la dignament, sinó
esforçant-nos per utilitzar les dels altres en la mesura de les nostres
possibilitats. Si el plurilingüisme és un signe clar de cultura personal, encara
ho és més en el cas d'un reputat entrenador en un club multimilionari, ja que tenen a la seva disposició
excel·lents intèrprets per resoldre els afers comunicatius ordinaris.
Guardiola és admirable pel que fa i per com ho fa. El seu exemple val no
només per al futbol o el treball, sinó per a qualsevol activitat humana. A
aquest home, quan es cansi del futbol o el futbol es cansi d‘ell, no li ha de
faltar feina a l’activitat econòmica que triï. Suposant que després del seu
aclaparador triomf professional encara tingui ganes de treballar per diners.
