UNA IMATGE QUE PARLA (ANGLÈS)

Una fotografia apareguda a la secció d’internacional del diari EL PAÍS (25/10/13, p. 2) retrata una significativa escena captada en la darrera reunió del Consell Europeu a Brussel·les, el 24 d'octubre. Sembla que va ser presa abans de l’inici o potser en un descans de la sessió. La llarga taula semicircular estaria buida si no fos per la presència d'una única figura sedent. Es tracta del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que està repassant uns papers per entretenir l’espera ─o fingeix que els repassa. Rere seu, un grup de cinc o sis mandataris conversa animadament a peu dret. Hi destaquen la cancellera alemanya Angela Merkel, el primer ministre italià Enrico Letta i, mig tapat, el president francès François Hollande.

De què parlen? No ho podem saber concretament, perquè es tracta de converses informals que no quedaran enregistrades més que en la memòria dels protagonistes. No hi ha traductors, ni taquígrafs ni més testimonis que els integrants del cercle. Tanmateix, podem estar segurs que estan fent política. La política real, més enllà dels discursos protocol·laris que els representants han de llegir o pronunciar quan els toca el torn, es fa caminant pels passadissos, a peu dret aprofitant un recés enmig de les maratonianes sessions, prenent un cafè o una cervesa al bar, sopant informalment en un restaurant... És en aquests moments aparentment ociosos quan s’ordeixen aliances, es procuren suports, es fan apropaments estratègics i pot fluir la química (o el feeling, com se sol dir) entre els màxims representants dels estats.

En les distàncies curtes, quan la cotilla del formalisme s’afluixa, pot aflorar la personalitat carismàtica o esmussada dels líders polítics, la seva refinada cultura o supina ignorància, les íntimes aficions o fòbies viscerals. Per la bona entesa de les nacions, hi fan més les complicitats que sorgeixen d’aquests apropaments que les àrdues negociacions per casar uns interessos sovint divergents.

Els presidents del govern espanyols ─excepte González, que es defensava en francès─ mai han sabut conrear aquest ‘tercer temps’ (per parafrasejar el llenguatge del rugbi) de la política internacional. Les raons són fàcilment explicables: a) la inseguretat causada per una certa intuïció de la pròpia mediocritat, b) la baixa autoestima nacional pel paper de comparsa que té Espanya a Europa i al món (un paper minoritzat que no es correspon en absolut amb el seu pes específic real) i c) no saber anglès. Aquesta darrera és la més patètica, ja que es pot solucionar fàcilment. González se salvava més, probablement, per la simpatia i la reconeguda personalitat seductora que el caracteritzaven que pel francès que pogués exhibir.

Des que Espanya va entrar al club europeu, cap dels presidents i molt pocs dels ministres han destacat per l'excel·lència amb la llengua dels Beatles. I és sabut que al món mundial, tothom que vulgui establir relacions internacionals, ja siguin de caire polític, comercial, cultural o d’entreteniment ha de manejar-se amb una certa desimboltura en anglès. Des que Espanya va entrar a la Unió Europea, ni González, ni Aznar, ni Zapatero ni Rajoy han estat a l’alçada en aquest aspecte. ¿S’estaran preparant ja els pròxims candidats a la presidència del govern per corregir el tradicional dèficit idiomàtic dels líders espanyols? Entre els possibles noms, ignoro com porta l’anglès Alfredo P. Rubalcaba, però la lideresa Esperanza Aguirre sí que té un nivell òptim. Carme Chacón, per la seva part, està impartint un curs a una universitat nord-americana de Florida ─i és de suposar que no el fa en espanyol! Els ministres i alts càrrecs que dominen prou bé l’anglès deuen patir molt quan formen part del seguici d’un cap incapaç de dir ‘good morning’ sense embarbussar-se.

Mentrestant, l’anglès és un requisit essencial en qualsevol oferta de treball, encara que la seva utilització no sigui gaire previsible en el lloc al qual s'aspira. Imagino que per això es prefereix que s’adjunti un certificat de coneixements al CV que no pas fer una entrevista en anglès al candidat. En moltes empreses i institucions, qui la faria? Quants càrrecs polítics, elegits o designats, que han de mantenir relacions internacionals quedarien fora de joc si haguessin de prescindir de la seva cort de traductors i intèrprets? I quants diners costa a l’estat tanta ignorància idiomàtica? El pitjor de tot, no obstant, és la pèrdua de contactes, simpaties, suports, complicitats, sinèrgies i relacions humanes que la incompetència idiomàtica ocasiona.

─May we do anything to solve it?

─I’m afraid not if we don’t reach to improve our General Education System. I wonder if Mr. Wert agrees.

DE CONGRESSOS I LLENGÜES

Antonio Muñoz Molina (AMM) critica, en un article sobre el Congrés de la Llengua espanyola a Panamà ("Grandes borrascas de palabras", EL PAÍS, 12/10/2013), la presència dels governs de les nacions de parla espanyola en una convenció que, en el cas de voler-la justificar, hauria de ser eminentment cultural. La presència de polítics l’acaba reduint a un acte de propaganda. S’hi enalteix l’idioma propi com si fos essencialment superior o més bell o més útil que els altres i s’oblida que cada llengua va ser engendrada, i ha evolucionat fins al seu estat actual, per cobrir les necessitats comunicatives que exigeix la vida social. Tots els idiomes sense excepció les cobreixen. Hi ha llengües amb escriptura (és a dir, amb un sistema de signes gràfics que n’ha permès el desenvolupament culte) i llengües àgrafes; les llengües són més o menys afortunades quant a la qualitat de la seva literatura i altres productes culturals; i n’hi ha algunes, per fi, que han assolit una gran projecció planetària per raons històriques, geopolítiques i demogràfiques. Es parlen més de cinc mil llengües a la Terra que, malgrat tenir la mateixa funció, no tenen el mateix estatus.

El ranking de llengües amb més parlants és encapçalat pel xinès mandarí, seguit de l’anglès, el castellà (espanyol) i l’àrab. No donaré xifres perquè varien molt en funció de les fonts, però a grans trets, la classificació es pot donar per bona. Fins i tot tenint en compte que una cosa és ser natural d’un país o haver-hi immigrat i l’altra parlar la llengua oficial o la comuna entre la majoria de ciutadans del país en qüestió. Als EUA, per exemple, hi ha molts habitants, vinguts de fora o nascuts allà, que no parlen anglès habitualment (o que fins el desconeixen, en casos no tan infreqüents).

Per a nosaltres, els espanyols, tan capficats amb la qüestió de les llengües oficials i cooficials, és molt curiós que als EUA no hi hagi cap llengua oficial. L’anglès és la llengua de l’Administració de facto, però no de iure. I pels carrers de les ciutats nord-americanes es parlen milers de llengües diferents, segurament més que en qualsevol altre país del món.

La puixança de l’anglès al món actual és tal que no li cal promoció ni defensa. Són les llengües febles les que necessiten afirmar-se. Una llengua pot ser feble per tenir relativament pocs parlants, per no tenir un estat propi o institucions de govern que en defensin l’estatus, per compartir hábitat amb alguna llengua més poderosa, per l’escassa influència econòmica del territori on es parla o pel poc valor relatiu de la cultura que s’hi elabora. A vegades, diversos dels motius esmentats entren en sinèrgia.

Pel que fa al català i ateses aquestes consideracions, em sembla que la meva llengua materna ocupa un estatus intermedi i una posició destacada en el concert lingüístic internacional: no és una de les deu grans llengües del món, però n’hi ha milers amb molta menys projecció. Per altra banda, em sembla clar que, si una persona s’estima la llengua vernacla, el primer que ha de fer és cultivar-la i utilitzar-la de manera natural. Però no per això cal renunciar al coneixement i a la utilització d’altres llengües que li permetin augmentar la seva capacitat de comunicació, sobretot si es tracta d’alguna de les grans.

Malgrat l’ancestral complex d’inferioritat espanyol ─que sovint és sublimat amb campanyes d’afirmació nacional com la recent iniciativa de la promoció de la ‘Marca Espanya’─, la llengua castellana (espanyola) té una presència molt important al món. No només perquè la utilitzen cada dia centenars de milions de persones a desenes de països, sinó perquè la cultura que s’ha fet en espanyol és una de les més riques del món modern i contemporani. És cert que Espanya no és una de les primeres potencies mundials, però ocupa en el context internacional, i a pesar de la crisi que l’ha castigat molt severament, un lloc de privilegi. Cal destacar que, per oscil·lar entre les posicions 11a i 13a segons el PIB i entre la 25a i la 28a segons l’Índex de Desenvolupament Humà, la immensa majoria dels aproximadament dos-cents estats del món estan per darrere d’Espanya quant a riquesa i qualitat de vida. Ser espanyol no és en principi, per més que molts s’esforcin a fer-ho creure, una maledicció bíblica.

Altra cosa és que les polítiques públiques d'un i altre partit en el govern siguin les més adequades, i que la promoció de les llengües i les cultures espanyoles al món es gestioni de la manera més intel·ligent i plausible. Els actes que se solen organitzar a l’estranger amb fons públics tenen un tuf folklorista i un aire provincià que han estat molt ben retratats pel mateix AMM a Todo lo que era sólido. No importa quin govern autonòmic estigui rere l’esdeveniment, tots són igual de folklòrics i provincians; encara que en les comunicacions que s'hi fan es renegui d’Espanya.

La llengua castellana, amb els seus múltiples accents i colors, es defensa sola. Evoluciona i es barreja pel contacte amb altres idiomes als llocs on s’expandeix, com sempre ha ocorregut amb totes les llengües. Si els puristes tinguessin raó i no s’haguessin d’acceptar els canvis, mai s’hauria deixat de parlar llatí (o grec, o sumeri o la llengua primigènia del Paradís terrenal bíblic). El mestissatge lingüístic és tan natural com inevitable, mentre que els congressos per la llengua acostumen a ser dominats per puristes i oligarques (de la cultura i la política) que es queixen de com es maltracta la seva llengua (pura) i de comptables lingüístics que fan estimacions de quant creix la nòmina de parlants.

Però quan una llengua té una salut de ferro com és al cas del castellà (espanyol), potser les qüestions més adients a plantejar-se són ─tal com reflexiona AMM─ quin és el nivell de riquesa dels seus parlants, quin és el seu grau d’instrucció, en quina situació política es troben els països on habiten, quins són els seus hàbits de consum de productes culturals: quina és la seva qualitat de vida, en definitiva.

Els països hereus del colonialisme anglosaxó, amb totes les pegues que se’ls vulgui trobar (tant a l’ex metròpoli com a les ex colònies) tenen una qualitat de vida molt superior a la dels països iberoamericans. I no pas perquè les riqueses naturals estiguin desigualment repartides per àmbits lingüístics: Sud-amèrica és riquíssima en recursos naturals. (Hi ha raons històriques i culturals que ajuden a entendre perquè és així.) En el cas de les llengües, és simptomàtic que hi hagi congressos de les llengües espanyola i francesa però no en canvi de la llengua anglesa, segons ens informa AMM: és evident que no n’hi fan falta. L’Imperi britànic primer i l’hegemonia nord-americana després han estat raons suficients per entendre l’estatus de lingua franca que té l’anglès al món actual. I serà així fins que es consumi una nova revolució geopolítica.

-Do you think that Mandarin Chinese will be the new lingua franca in the near future?

-Maybe, but not yet.

Presentació del llibre "La mirada de l'òliba. Un antídot contra les crisis" al VAPOR LAB de Reus

Divendres 27 de setembre a les 19.30, explicaré el meu assaig filosòfic sobre la noció de crisi a la seu de VAPOR LAB (c/ Sant Serapi, 2, Reus).

La xerrada, d’una hora aproximadament, consistirà en una síntesi sumària del llibre i en l’esment d’algunes de les qüestions que s’hi tracten. L’exposició tindrà el suport d’una senzilla presentació en PowerPoint per facilitar-ne el seguiment als assistents. Al final, qui ho desitgi podrà aclarir dubtes o expressar la seva opinió en un torn d'intervencions.

Tots els seguidors dels meus blogs hi sou convidats. Hi seran també benvinguts els vostres parents, amics i coneguts que tinguin interès per la lectura, el pensament i, en general, la cultura. Prometo fer-vos quedar bé.

Per altra banda, VAPOR LAB i jo tenim previst oferir un taller de reflexió en la lectura treballant alguns fragments de textos clàssics ─molt rics i significatius, per tant─ a partir del mes d’octubre. El taller pretén donar les eines perquè els assistents s’atreveixin a llegir llibres (sencers o en part) habitualment esquivats pels lectors a causa de la seva dificultat.

Avui, 20 de setembre, al VAPOR LAB hi ha jornada de portes obertes. A partir de les 19.00, l'equip del VAPOR LAB guiarà els presents en una visita interactiva. Si esteu per la dinamització laboral i cultural de Reus, no us la perdeu.

Nota a propósito de la publicación de mi ensayo

A mis leales y sufridos lectores,

Algunos seguidores de este blog me han hecho caer en la cuenta de que no todos sus lectores son conscientes de que alimento otros tres blogs con contenidos diferenciados y adecuados al enfoque de cada uno de ellos, enfoque que se explica en sus respectivas cabeceras. Los artículos referentes a la filosofía, por ejemplo, están en el blog "Quadern filosòfic" (http://quadernfilosofic.blogspot.com.es/), los que han sido escritos en inglés, en "The New England Mercury" (http://thenewenglandmercury.blogspot.com.es/), y los que se refieren a la literatura, en el blog "Laboratori literari" (http://laboratoriliterari.blogspot.com.es/).

Por esta razón, la noticia sobre la publicación de mi ensayo La mirada de la lechuza. Un antídoto contra las crisis (http://www.bubok.es/libros/225561/LA-MIRADA-DE-LA-LECHUZA-Un-antidoto-contra-las-crisis), así como la recensión que redacté unas semanas antes, están ubicadas en el último de los mencionados. Remito a todos mis lectores, pues, al enlace siguiente (http://laboratoriliterari.blogspot.com.es/) para conocer más detalles sobre el libro que he escrito. A quien le gusten los artículos de reflexión que deposito en mis blogs, ha de gustarle con más razón el libro que desarrolla con cierta profundidad algunas de mis ideas.

Les animo a leer detenidamente las dos notas sobre La mirada de la lechuza que hay depositadas ahí y, naturalmente, a adquirir y leer también el libro en el formato que deseen, puesto que está en papel y digitalizado (si lo compran en papel, tienen derecho a la versión electrónica gratuitamente).

El autor

PEP GUARDIOLA, 'rara avis'

Pep Guardiola és un gran entrenador. Alguns argüeixen que li fa falta guanyar trofeus amb altres clubs. Pot ser; però se'ls pot replicar que, encara que no guanyés més títols importants en els equips que entrenarà durant la resta de la seva carrera −començant pel flamant campió d’Europa, el FC Bayern München− ningú pot discutir sense forçar l'argumentació més enllà del raonable que Guardiola ha deixat una empremta profunda a la banqueta del Barça i, per extensió, al gremi dels entrenadors. Per parlar només de guardons: en termes absoluts, Guardiola va guanyar més títols en quatre anys (14 de 19 possibles) que la majoria dels entrenadors en tota la seva trajectòria professional. I per aquells que prefereixen tenir en compte el pes específic dels guardons, no hi ha dubte que conquerir dues vegades la Champions League i tres la lliga espanyola en el mateix període és un rècord.

Però jo no vull parlar de futbol, que no en sé. Només diré que va ser Guardiola qui va aconseguir que em mirés partits sencers de futbol quan no tenia el costum de fer-ho. Hi ha hagut diverses etapes en la meva vida de televident esportiu ─si bé sempre he sigut més practicant que espectador: de més jove, em mirava el bàsquet (als anys vuitanta: Epi, Solozábal, Sibilio, De la Cruz, Corbalán, Romay, Martín...), les motos (Sito Pons, Crivillé, Spencer, Lawson, Rainey...) i el ciclisme (Hinault, Fignon, LeMond, Delgado, Induráin...). Em mirava també l’atletisme mentre va ser possible veure els mítings d’estiu a La 2 i, per suposat, als Campionats Mundials i els Jocs Olímpics. De tot he anat dimitint, excepte de l'atletisme de tant en tant, de manera que ja veia molt poc esport a la tele quan Guardiola va armar aquell meravellós equip de futbol que tant trobarem a faltar. Tot passa, és llei de vida; i el Barça de Guardiola, també. De primer va marxar Eto’o i després el mateix armador Guardiola; l’ha seguit Abidal i potser Thiago; més endavant, Valdés; un dia, es jubilaran Puyol i Xavi. En algun moment, hem d’estar preparats, també Iniesta i el mateix Messi faran les maletes. No és cap tragèdia. Els equips humans sofreixen la mateixa fatiga dels materials que els enginys mecànics o les construccions, i per això cal reparar-los i renovar-los.

Va semblar que Tito Vilanova servava la fórmula màgica durant tota la primera volta. Ara no tothom se’n recorda, però la lliga passada el Barça va ser campió d’hivern amb rècord de punts i només va començar a desinflar-se quan Tito se’n va anar a Nova York perquè li tractessin el càncer de paròtide que pateix. Jordi Roura no va aconseguir mantenir l’equip prou competitiu i una inoportuna lesió de Messi a Paris va descavalcar estrepitosament el Barça de la Champions (7-0 davant el Bayern München). El Real Madrid ja l’havia eliminat abans de la Copa del Rei, si bé la Lliga estava al pot amb una puntuació també de record. Un pobre balanç? No ho crec: el Barça ha estat el millor entre els clubs espanyols i un dels millors d'Europa (semifinalista a la Champions). Què hauria passat, si Vilanova no hagués hagut de marxar? Tampoc ho sabem, però les coses podrien haver anat d’una altra manera i haver seguit la ratxa fins a final de curs. És millor entrenador Tito que Pep? Ens falta temps per decidir-ho. Ha començat el declivi del Barça? Ens falta temps per veure-ho. Ara acaba d’arribar Neymar, un altre fenomen, i ningú sap què pot passar amb dos galls, molts gallets i poques gallines al corral. De qualsevol manera, això ja ho anirem veient.

A mi m’interessa analitzar aquí la figura pública de Pep Guardiola, el Noi de Santpedor, que s’ha convertit en una espècie d’ambaixador de la filosofia del Barça al món. Que Guardiola hagi fitxat pel Bayern, o que ho hagués fet pel Manchester United o el Milan, és una bona notícia. Per a ell i per al futbol. Un club gran i ric, amb una enorme projecció mundial i en un moment dolç de joc i títols mereixia provar sort amb l’entrenador més llorejat dels darrers anys. I, viceversa, Guardiola no podia anar a raure a un equip modest. La responsabilitat és gran per a les dues parts, com en qualsevol altre gran contracte en el món dels negocis. No importa si la primera temporada no és capaç d’emular el seu predecessor Jupp Heynckes: serà gairebé impossible. Si és cert el que s’ha dit, Hoeness i Rummenigge l’han fitxat per construir un projecte triomfal a mig i llarg termini, no per guanyar-ho tot el primer any. És clar que això també s’haurà de veure.

En el temps d’espera des que es va fer públic el fitxatge, Guardiola ha estat a l’alçada de la imatge pública que sempre l’ha caracteritzat: capteniment discret, elegant, equànime, respectuós, agraït, il·lusionat i apassionat. És un dandi del futbol, un gentleman. L’hi ve de temperament, perquè ja era així com a jugador; a la maduresa, ha arrodonit el seu singular caràcter com a coach. ¿N’hi ha gaires més, com ell, al panorama futbolístic i esportiu en general? Em temo que no. (Si vostè estava pensant en l’inefable repetidor del Chelsea, té l’adjectivació malmesa, perquè cap dels epítets anteriors l’hi va bé excepte una certa perversió del darrer. Molt malament s’han de veure els dirigents del club londinenc per reincidir amb la contractació d’aquell personatge sinistre que tant mal ha fet al futbol ─al Real Madrid i a la selecció espanyola, en particular─ però ells s’ho deuen saber.) Guardiola ha parlat més aviat poc i hem sabut més coses pel seu entorn familiar que per ell mateix. Si és cert el que diuen algunes fonts i fou ell qui es va insinuar sibil·linament al Bayern quan encara era entrenador del Barça, l’acció no embruta la seva imatge en absolut. Al contrari: ell va decidir on volia anar i els seus interlocutors van recollir  intel·ligentment el guant. Així actuen els grans: prenent la iniciativa.

És un fet que honora Pep Guardiola posar-se a estudiar intensivament alemany a Nova York, on gaudia d'un ben guanyat any sabàtic per recompondre's, des del mateix instant que va comprometre’s amb el Bayern. La majoria dels entrenadors −i no diguem els futbolistes!− tenen poca cura del llenguatge. Utilitzen, per a comunicar-se entre ells i amb la premsa, una mena de patuès multilingüe (des)estructurat per una sintaxi de nova creació. Cruyff és un cas paradigmàtic de rancor personal amb el llenguatge. El mateix Johann Cruyff que, per altra banda, és el pare futbolístic de Pep Guardiola i del reeixit projecte blaugrana dels darrers vint anys. Tanmateix, lingüísticament i només lingüística, Cruyff és un esguerro. Pocs entrenadors perden el seu preciós temps estudiant un nou idioma a fons, més enllà dels quatre tòpics i frases de compromís. Guardiola ho havia fet, ho fa i ho seguirà fent, no en tinguem cap dubte, perquè sap que la llengua vernacla és la via d’entrada més directa a l’esperit de la gent.

El Pep ja parlava un fluent English a les rodes de premsa abans d’anar a passar un any a Manhattan; aneu comptant l’anglès que té ara. Solia contestar a les preguntes dels periodistes en roda de premsa en català, castellà, anglès o italià (après en els anys que va viure a Itàlia com a jugador). Ara s’hi afegeix l’alemany. Encara que el seu alemany no sigui ‘perfecte’ ni ‘totalment correcte’, com han volgut suposar alguns comentaristes que no tenen gaire idea de l’alemany ni del significat dels mots ‘correcte’ i ‘perfecte’, Guardiola ho ha fet prou bé. Molt bé, si tenim en compte que només portava sis mesos estudiant la llengua de Goethe. D’aquí a un any, després de la total immersió lingüística a München, ho farà molt millor. Qui hagi hagut d'aprendre llengües estrangeres de gran valorarà millor el repte que s’ha imposat Pep Guardiola. Però atrevir-se a utilitzar l’alemany en una roda de premsa retransmesa a tot el món, quan amb el seu bon anglès hauria quedat com un senyor sense haver de jugar-se-la, és una prova immillorable de fortalesa i autoconfiança. L’amor a les llengües no es manifesta només conreant la pròpia per parlar-la dignament, sinó esforçant-nos per utilitzar les dels altres en la mesura de les nostres possibilitats. Si el plurilingüisme és un signe clar de cultura personal, encara ho és més en el cas d'un reputat entrenador en un club multimilionari, ja que tenen a la seva disposició excel·lents intèrprets per resoldre els afers comunicatius ordinaris.

Guardiola és admirable pel que fa i per com ho fa. El seu exemple val no només per al futbol o el treball, sinó per a qualsevol activitat humana. A aquest home, quan es cansi del futbol o el futbol es cansi d‘ell, no li ha de faltar feina a l’activitat econòmica que triï. Suposant que després del seu aclaparador triomf professional encara tingui ganes de treballar per diners.

Ich bewundere dich, Pep.

RUNNING BOSTON (2)

21 d’abril. Són les 11.00. M’he llevat a les 5.30, he desdejunat i he llegit el Boston Globe i La Vanguardia online. Després, he estudiat quatre horetes. Ara ja en tinc prou. El cos em demana moviment i la ment vol distreure’s en altres ocupacions. Ergo me’n vaig a córrer. Segueixo el ritual de costum: em canvio, miro el temps que fa, estiro, baixo al carrer, escalfo i començo a rodar suaument. Ep! Això ja no va com l’altre dia, les cames estan molt més soltes i el cor demana més ritme. La cama esquerra no em molesta tant i em permet estirar la gambada. Sense haver-m’ho proposat, arribo al riu bastant més ràpid que l’últim dia, baixo la rampa i enfilo cap a l’oest. Avui toca visitar el vell John Harvard. Només d’arrencar a córrer, de seguida saps quina mena d’entrenament pots esperar. Mentre estava assegut treballant, no en tenia ni idea, però en baixar al carrer ja m’he notat amb ganes de forçar una mica la màquina; amb prudència, això sí, perquè no acabo d’estar segur de l’evolució de la tendinitis. Ahir a la tarda vaig decidir que aniria a Harvard Yard i en això estic.

Temperatura exterior: 44ºF (7ºC), sol i un ventet molt suau. Un pèl de fred, però un bon dia per a córrer. Quan arribo al riu, veig dotzenes de corredors que van i vénen. Matí i tarda sol ser així i, avui que és diumenge, encara més. Suposo que, en fer tan fred a l’hivern, la gent surt massivament al carrer quan comença a insinuar-se el bon temps. A la tarda, quan sortirem a passejar, ho podrem confirmar. Veurem milers persones i centenars de cotxes pel carrer. Newbury St., el carrer de les botigues, la Massachusetts Av., important artèria nord-sud i els voltants del Prudential Center estaran a vessar de gent malgrat l’aire gelat. Molts, en màniga curta. Centenars d’aficionats es dirigeixen a peu o en cotxe a Fenway Park, l’estadi dels Red Sox, on avui a les 19.00 hi ha partit. Boylston St., el carrer on hi ha instal·lada la meta de la Boston Marathon des de 1987, segueix tallat. No se sap quan obriran els carrers de l’entorn, però és un obstacle enutjós per als vianants i el transit rodat... així com una ruïna econòmica per als negocis de la zona en quarantena. Els carrers atapeïts i plens de vida d’aquest diumenge de primavera palesen que Boston té ganes de tornar a la normalitat.

A mesura que m’allunyo del Harvard Bridge riu amunt, el nombre de corredors decreix ràpidament. Al cap d’una milla, passo per sota el pont de la Boston University, on hi ha l’embarcador del seu equip de rem. El rem és un altre esport molt practicat a Massachusetts. El rem i la vela. Sempre hi ha grups de petits velers regatejant pel riu i moltes embarcacions amb remers vogant. Una de les tres víctimes mortals de l’atemptat terrorista, una jove xinesa de 23 anys, estudiava Matemàtiques i Estadística a la Boston University. Es tracta de la mateixa especialitat que imparteix la meva dona a la universitat. Reto a Lu Lingzi el meu particular homenatge en passar per davant de la institució. Segueixo remuntant el riu per la seva riba dreta ─és a dir, amb el corrent d’aigua a la meva dreta─ i vaig superant ponts, el de River St. primer, el de la Western Av. i el John Weeks Foot Bridge després, per arribar finalment al Larz Anderson Bridge, per sobre del qual travessaré el Charles River.

Aigües avall, quan havia passat el pont de la Boston University, vaig notar un corredor enganxat rere meu. Efectivament, al cap d’una estona, m’avança. Es tracta d’un jove de cabell arrissat, entre ros i pèl-roig, blanc com un got de llet i pigat, amb tota la traça de ser un irlandès (bostonià descendent de colons irlandesos, s’entén). Aquí hi ha una pila d’homes i dones amb aquesta pinta. Els irlandesos van arribar a milers quan la gran fam d’Irlanda, a les acaballes del segle XIX i avui formen un dels grups ètnics més nombrosos i homogenis de la ciutat. Els Boston Celtics i Saint Patrick i la cervesa Guiness ho poden testimoniar. El segueixo de prop, perquè els ritmes que portem són molt semblants. Al cap de poc, al pont de River St., es desvia. Segueixo sol, avançant algun corredor de tant en tant i creuant-me’n algun altre.

Travesso el pont de Larz Anderson i entro a Cambridge per la John Fitzgerald Kennedy Avenue. A menys d’un kilòmetre, hi ha la Harvard Square. El carrer puja una mica i està ple de cotxes i vianants, com de costum. He d’anar amb compte i baixar de la vorera tot sovint. No importa quin dia de la setmana sigui, Harvard sempre està animat. La institució és un motor econòmic de primera per a Massachusetts. A només un parell de kilòmetres a l’oest hi ha Watertown, la ciutat de 32.000 hab. inscrita a l’àrea del Greater Boston on va tenir lloc el tiroteig entre la policia i el petit dels Tsarnaev abans de ser definitivament capturat divendres. Per aquí no hi havia ni una ànima, aleshores.

Un cop a la plaça, entro al recinte de la Harvard Yard per la porta que exhibeix la inscripció bíblica ‘OPEN YE THE GATES THAT THE RIGHTEOUS NATION WHICH KEEPETH THE TRUTH MAY ENTER IN’ (Isaïes 26:2). (‘Obriu les portes perquè pugui entrar la gent justa que conserva la veritat’, vindria a ser; la raó i la fe van sempre de la mà als Estats Units d’Amèrica.) Si és cert que la universitat és el temple del saber, ara estic entrant a Sant Pere del Vaticà. I corrent, tot vestit de negre, amb les malles llargues i una samarreta tèrmica. (el gorro i els guants ja me’ls he tret pujant a 4’30” contra l’aire). Aquest espai de 10 ha és el centre neuràlgic i la part més antiga del campus de la universitat. Hi ha edificis del s XVIII (el Massachusetts Hall data de 1720), encara que la majoria són del XIX cap aquí. El campus és captivador: els edificis de les residències d’estudiants i les facultats, la biblioteca, els jardins. Presidint una àmplia esplanada, l’estàtua del fundador, el clergue anglès John Harvard. Es tracta d’una estàtua sedent, fosa en bronze per Daniel Chester French el 1884, que mostra el fundador presidint el seu magnífic llegat. M’apropo, espero que dues japoneses s’hi fotografiïn a plaer i després, tot seguint el ritual, li toco el peu esquerre ben net i polit per la repetida fricció de milers de mans de tot el món durant anys. Són curiosos aquests costums, que perpetuem amb satisfacció creients i descreguts sense distinció.

M’arribo al límit nord del recinte per veure el Memorial Hall, la característica torre del qual és visible des de molts kilòmetres de distància constituint un excel·lent punt de referència per ubicar Harvard. L’edifici, avui plenament funcional, conté un espai consagrat a la memòria dels caiguts, un gran teatre i un enorme refectori (una cantina per a la comunitat acadèmica). Fou edificat mitjançant una col·lecta organitzada per exalumnes just en acabar la Guerra Civil americana (1661-1665), en memòria dels fills de Harvard que van sacrificar llurs vides en la defensa dels valors abolicionistes de la Unió durant la cruenta contesa.

Giro cap al nord i vaig a l'School of Philosophy. ‘WHAT IS MAN THAT THOU ART MINDFUL OF HIM?’ (Salm 8:4), hi ha escrit sota el ràfec de la façana nord de l’Emerson Hall. És la pregunta que, segons Kant, sintetitza totes les preguntes possibles ─‘Què és l’home...’ ─dirigida a Déu  ─‘...perquè te’n recordis d’ell?’. La porta d'accés està tancada. Entraré a saludar Ralph Waldo Emerson i el seu peu sortós un altre dia. Engego de nou i passo per davant de l’edifici principal de la Harvard University Library, la primera biblioteca privada del món per nombre de volums i la tercera d’Amèrica, després de la del Congrés i de la pública de Boston. Torno a passar per davant de John Harvard i li dic ‘See you soon, dude, but the next time I’ll be walking with my wife’. Em dirigeixo cap a la sortida i abandono Harvard Yard en busca del Charles.

La visita al campus m’ha recarregat d’energia. Baixo cap al riu a un bon ritme, travesso el pont i torço a l’esquerra, riu avall. Ara estic corrent a 4’15” i em sobra roba. Malgrat que la temperatura és de 7ºC, em quedo amb màniga curta. Ara voldria anar amb pantalons curts, però els corredors no tenim cadi..., encara. Mantinc el ritme constant durant els 5 km de riu fins al Harvard Bridge. A poc a poc, augmenta el nombre de corredors i passejants, però no és excessiu. Puc córrer a plaer. Els ànecs i els esquirols s’han deixondit i animen el paisatge. Em passa una embarcació de 8 amb timoner remant amb força a favor del corrent. Deuen anar a 3’30” per km. M’agradaria remar; no ho fet mai, encara. L’altre dia vaig veure un rètol a la teulada d’un dels molt clubs de rem que hi ha al llarg del riu: ‘Row classes’. Em va cridar.

Deixo el Charles i entro a la Mass. Av. 2 km i a casa. L’aspecte dels arbres ha canviat moltíssim en tres dies. Molts d’ells estan florits i alguns ja fullen. Sembla que aquí la primavera ha d’explotar bruscament per compensar la seva curta durada. Com que el clima de Nova Anglaterra és ben diferent del nostre, hi deu haver moltes espècies diferents a les del Mediterrani i, en conseqüència, el seu cicle anual varia; però les poques plantes que jo sóc capaç d’identificar i que conec d’allà van molt més endarrerides en aquest cantó de l’Atlàntic. No és d’estranyar: avui, dos dies abans de Sant Jordi, hem estat a 0ºC de mínima i la màxima no passarà de 9ºC. Tanmateix, la vida pugna per brotar (i molta gent va en calça curta i xancletes).

Arribo a casa: 14,5 km en 1h 05’. Això comença a estar millor, 4'30"/km és una bona mitjana en un circuit tan urbà. Fa estona que no em recordo de la cama. Veurem com es desperta demà.

RUNNING BOSTON (1)

18 d'abril. Són les 9.00. He esmorzat fa un parell d’hores i preparo la roba d’entrenament. He pujat al terrat i, malgrat el sol, fa fred i bufa un aire que l’accentua encara més. Busco la informació meteorològica a internet: temperatura exterior 8ºC; temperatura de sensació, 5ºC. Decideixo posar-me les malles curtes i una samarreta de màniga llarga a sobre de la curta. Segurament, la temperatura anirà pujant i podré treure-me-la quan comenci a escalfar-se’m el cos.

Em calço les corredores noves que estava reservant per avui. Fa molt temps que les vaig comprar, però he esperat per poder estrenar-les aquí. Són unes Nike Skylon 11 de color roig, un model que a mi em va de meravella. S’ajusten al peu com si fossin uns guants. No em solen llagar ni la primera vegada que hi corro. N’he estrenat algun parell en entrenaments forts de 15 km i semblaven ja usades. Començo a estirar molt suaument. Tinc una tendinitis (crec) a la part interior del genoll esquerre que em molesta des de fa més d’un mes i encara me la noto. Abans de viatjar, vaig parar de córrer durant gairebé tres setmanes. M’he limitat a nedar a la piscina i sembla que ha millorat una mica, però no s’ha curat del tot com jo esperava. Ahir, no sabia si deixar reposar una mica més el genoll o començar a córrer suaument quan el recorregut de l’aeroport a casa per la vora del riu em va aclarir els dubtes: veient tanta gent córrer, costa resistir-s’hi. Així és que avui sortiré a rodar i a veure què sento.

Baixo al carrer i estiro més intensament, escalfo amunt i avall durant uns minuts per un petit parc que hi ha al darrere, preparo el Garmin i endavant. ¡Quin gust, després de tants dies, tornar a avançar saltant! El barri de Back Bay ─on ens allotgem a Boston─ és antic i té aquells carrers amb els emblemàtics edificis de pedra vermella caracteritzats per una escala també de pedra per accedir a la porta principal, elevada sobre el carrer. No hi ha planta baixa, sinó un soterrani i un primer, tots dos a mitja alçada. Moltes pel·lícules d’època estan ambientades aquí. Arribo a Huntington Avenue i, després d’esperar que aparegui la figura blanca al pedestrian light traffic, l’enfilo cap a l’esquerra, buscant la intersecció amb Massachusetts Avenue, que em durà al riu. A l’alçada de l’enorme església del Christian Science Center ─res a veure amb la de la Cienciologia de Tom Cruise─, torço a la dreta. Vaig corrent a poc a poc, molt còmode amb les bambes noves i amb una lleugera molèstia a la cama esquerra que no m’impedeix córrer solt.

A cada encreuament, des d’aquest punt fins al Charles, hi ha dues parelles de policies, una a cada costat de l’avinguda. Ara me’n recordo que aquest matí he llegit al Boston Globe digital que a les onze tindrà lloc un servei religiós interconfessional en memòria de les víctimes del salvatge atemptat terrorista ─tres morts i més de 170 ferits─ a la Cathedral of the Holy Cross. Hi assistiran les màximes autoritats de la ciutat, l’estat i la unió, amb el president Obama al capdavant. La comitiva deurà passar per aquí, per la Massachusetts Avenue, per dirigir-se a la catedral des de l’aeroport.

Després, un cop dutxat i a casa, tindré ocasió de seguir el discurs dels líders religiosos i de les autoritats civils. Com és natural, li toca cloure a Barack Obama. No defrauda. Un discurs ple de força i sentiment, luctuós i enèrgic a la vegada, dolgut per les circumstàncies i optimista de cara al futur. ‘You will run again,’ diu. ‘We will finish the race,’ insisteix. Pocs minuts abans d’acabar, aconsegueix portar l’auditori al paroxisme. Després dels aplaudiments i els crits de suport entusiasta del públic, recupera el to intimista i respectuós amb les víctimes i llurs familiars que requereix el moment i acaba suaument la intervenció. La sensació d’empatia amb els afectats, claredat d’idees, fortalesa d’esperit i decisió en l’acció que transmet Obama em fa sentir una terrible enveja d’aquest país. Quan hem sentit parlar així algun dels nostres líders polítics? Jo, mai.

Travesso Boylston Street, el carrer que cada any acull la meta de la Boston Marathon. No puc evitar pensar que, avui fa tres dies, més de vint mil parells de sabatilles d’esport van passar per aquí, i que algunes no van poder arribar a trepitjar la paraula FINISH pintada al terra de la línia d’arribada per culpa de les explosions. La meta està ubicada més avall d’on jo sóc ara, a l’alçada de la Boston Public Library, ‘FOUNDED TROUGH THE MUNIFICENCE AND PUBLIC SPIRIT OF CITIZENS’, segons resa la inscripció situada sota el ràfec de la façana meridional del magnífic edifici que acull la biblioteca. Torno a experimentar enveja. ‘THE PUBLIC LIBRARY OF THE CITY OF BOSTON BUILT BY THE PEOPLE AND DEDICATED TO THE ADVANCEMENT OF LEARNING, A D MVCCCLXXXVIII’ diu el frontispici que mira a Copley Square, avui un campament militar. La zona d’exclusió arriba fins a un o dos carrers més enllà del perímetre de la biblioteca.

El postulat ‘THE COMMONWEALTH REQUIRES THE EDUCATION OF THE PEOPLE AS THE SAFEGUARD OF ORDER AND LIBERTY’ presideix la façana nord, just al damunt de la meta de la cursa. Els desgraciats que van dipositar les motxilles amb les olles a pressió (de fabricació espanyola, una fatalitat més) que contenien explosius i metralla a escassos metres de l’arribada, enmig de la gent, mirant als ulls a persones concretes, no van alçar la vista per llegir el missatge gravat a la pedra; ni haurien entès el sentit de les paraules, si ho haguessin fet. L’odi i el fanatisme mantenen cega la ment d’aquests individus i el seu cor insensible a qualsevol emoció. És irònic que una biblioteca, un dels símbols màxims de la civilització humana, hagi estat testimoni d’un acte terrorista, una de les màximes barbaritats humanes. L’esport, i la marató en particular, exemplifica també un vessant essencial de la civilització. La de Boston és la marató popular més antiga (1897). No sé si van elegir-la també per això, però és clar que es tracta d’un objectiu fàcil perquè concentra desenes de milers de persones en un espai obert, una cursa que transcorre per la via pública i no té portes d’accés, cosa que dificulta moltíssim establir-hi controls de seguretat.

Deixo Boylston St. enrere i arribo al Harvard Bridge. M’encanta travessar aquest pont corrent. El riu a sota, el Massachusetts Institute of Technology (MIT) al davant, just a l’altre cantó del riu, que pertany a Cambridge; Beacon Hill a la dreta, on destaca al capdamunt el reflex daurat de la cúpula de l’State House, seu del govern de l’estat de Massachusetts. L’skyline vist des de riu amunt li fa de rerefons. Puja una brisa marina freda i no acabo de sentir-me còmode en carrera. Ara voldria anar més abrigat... Després de mig quilòmetre llarg de pont, m’apropo al MIT, una universitat puntera al món en nombrosos estudis de tecnologia. A quatre quilòmetres d’aquí hi ha la Harvard University, la universitat més antiga dels EUA (1636) i una de les més famoses del món. Obama és un dels centenars d’il·lustres que hi han estudiat. Ho recordarà al discurs solemne de la catedral d’aquí a poc més d’una hora: ‘I’ve lived here for a long time’, ‘Boston is my home’. ‘For thousands of us, it has been something personal,’ dirà referint-se a l’atemptat. Si la cama va bé, en els pròxims dies m’arribaré a Harvard Yard. Però hi aniré vorejant el riu, ja que el recorregut és més llarg i molt més bonic i saludable que córrer per la Mass. Avenue atapeïda de cotxes.

En deixar el MIT enrere no em podia imaginar que pels seus carrers començaria dotze hores després un tiroteig que posaria fi a la vida d’un policia i, més tard, a la d’un dels sospitosos. Sembla que els dos probables terroristes perseguits són germans i provenen de Txetxènia (ara se sap que havien viscut a la República veïna de Daguestan). Es disparen les alarmes: la hipòtesi del terrorisme islamista torna a guanyar protagonisme. Txetxènia, al Caucas rus, és un polvorí i ha estat una de les regions preferides per Al Qaida per reclutar fanàtics. Veurem com acaba tot plegat. Demà, la ciutat de Boston estarà deserta. Toc de queda: les autoritats recomanaran a la població quedar-se a casa: els carrers estaran buits, les escoles tancades, no hi haurà transports públics ni serà possible entrar i sortir de la ciutat en bus, tren o avió. Ara encara no ho sé, però demà no anirem al Tribeca Film Festival of New York, com teníem planejat, a conseqüència del que passarà aquesta nit a pocs metres d’on sóc ara. Que curiós és el curs dels esdeveniments! Ho haurem de deixar per a la setmana vinent. Si aquest enrenou serveix per atrapar la resta dels malfactors, haurà valgut la pena pagar les dues carreres de taxi que farem debades la pròxima matinada .

Travesso el riu en sentit contrari pel Longfellow Bridge i vaig a buscar The Esplanade. Aquest parc a la riba dreta és molt agradable i sempre hi ha dotzenes de corredors que van riu amunt o riu avall. Segueixo remuntant-lo per la vora i un helicòpter es manté estàtic en l’aire sobre un punt situat al sud-oest. Deu estar sotjant la Catedral de la Santa Creu, on el servei religiós està a punt de començar. Porto recorreguts gairebé set kilòmetres i em sento bé. He augmentat una mica el ritme i ja vaig en màniga curta, bon senyal. Noto algunes molèsties a la cama, encara que lleus. Em pesen potser més l’encarcarament del llarg viatge d’ahir i el jet lag. Els músculs i les articulacions queden travats i els costa un parell de dies deixondir-se. I al cervell, encara més. Pujo la rampa del Harvard Bridge i enfilo Massachusetts Avenue per fer els dos darrers quilòmetres fins a casa. 9 km en 45’. No està malament, tractant-se del primer rodatge després de tants dies aturat. Demà descansaré i a veure com estic demà passat. Després d’una excursió inútil en taxi a tres quarts de set del matí, des del qual veurem més cotxes patrulla de la policia i dels serveis secrets que de ciutadans particulars, ens passarem el dia enganxats a la tele i a internet per saber com es desenvolupa la manhunt del segon sospitós. Tant de bo el capturin aviat, perquè es faci justícia i per poder recuperar la normalitat. Quan es declara l’estat d’excepció a qualsevol lloc, s’altera la vida ordinària de la gent. Boston és una comunitat particularment tranquil·la i civilitzada, una d’aquelles ciutats on potser s’enyora més que en altres indrets la pau i la calma perdudes.

Tornarem a córrer i acabarem la cursa. Així sigui.

Adéu Carme, adéu

Estimada Carme,

La teva mort m'ha agafat lluny de Reus i no he pogut venir a acomiadar-te a Sant Francesc com m'hauria agradat. De totes maneres, vull dir-te obertament algunes coses que m'agradaria que sentissis.

Et vaig conèixer l’any 1995, quan vaig entrar a treballar a l’escola on tu ja feia uns quants anys que servies. El primer que cridava l’atenció de tu és que semblaves un coet i eres molt de la broma. T’agradava treure punta a tot. Després, un no trigava a adonar-se que t’estimaves els alumnes i tenies una clara vocació pedagògica en el sentit primigeni de la paraula: guiar els nens i nenes, acompanyar-los i tutelar-los en el seu trànsit inicial per l’aprenentatge. De seguida vaig saber que eres una bona persona. El temps m’ho ha confirmat.

Al cap de poc d’haver arribat, vaig tenir a classe la teua filla gran, la Carme, persona excel·lent i molt bona estudiant que s’inclinaria per la llicenciatura de Filosofia a la universitat. Em temo que la seva elecció em va satisfer més a mi com a professor de la matèria que a tu com a mare, sempre preocupada pel futur professional de les teues filles. Ara, la Carme es guanya les garrofes com jo me les vaig guanyar durant molts anys: ensenyant a filosofar. Després vaig tenir la Núria, futura arquitecta amb un caràcter molt diferent a la Carme, encara que portava també al front la marca d’artífex vostra (teva i del Jaume). Parlar com a pares i com a professors de les nostres respectives filles ens va apropar encara més, perquè crec que no m’enganyo si dic que la simpatia que ens teníem era recíproca.

Els anys van anar passant i es va fer cada cop més difícil coincidir en els moments i els espais d’un edifici tan gran, tret de quan hi havia actes generals per a tot el claustre dels quals fèiem després el corresponent safareig; sempre amb ironia i humor suaus, mai amb mala fe, que la mala fe no era pròpia del teu temperament. Solies referir-te als nivells o estrats de la casa com si fossin el reflex de la piràmide social: ‘els de dalt’, ‘els de baix’, ‘els del mig’... Quan hi penso, encara ric d’aquella ocasió que em va tocar estar a la tarima com a tutor en una comunicació a les famílies (tu hi eres en qualitat de mare) i, en acabar, et vas acostar somrient per dir-me que havia estat brillant... No et referies a la brillantor de la meua breu i anodina intervenció, naturalment, sinó a la de la de la meua calba lluent!

Els darrers anys, ens vèiem poc a causa del gran que s’havia fet l’escola i dels diferents ritmes i horaris que tenen seccions tan diverses; però potser també perquè les coses no es feien prou bé, no creus? Per fi, vam deixar de veure’ns del tot quan a mi em va arribar l’hora de fer les maletes. Els meus serveis van esdevenir del tot prescindibles a finals d’un mes d’agost i ja no vaig començar el curs següent. De tot això, prou que vam tenir ocasió de parlar-ne. Gràcies pel teu suport en aquells moments tan durs. Al cap de pocs mesos vaig saber per ta filla gran que estaves malalta del mal lleig, el maleït càncer. Tots coneixem gent que no ha arribat a envellir per culpa del càncer. T’atacava una malaltia que s’ha endut a molts dels nostres abans d’hora ─com si als simples mortals ens fos permès d’opinar quina és l’hora adequada per anar-nos-en.

Tanmateix, ja hem après que no serveix de res protestar. Clamar contra el destí o contra qui el regeix és una pèrdua de temps i d’energia. Tot això ja ho sabies i n’havíem parlat més d’una vegada, algun cop genèricament però amb molta més implicació emocional quan era conseqüència de les defuncions particulars que vam haver de lamentar junts a l’escola: l’Herminio, el Llobet, el Gallisà i l’Elvira; els germans Padró, Ramon i Andrés. També els decessos de familiars nostres ens van donar motiu per compartir condol i conversa.

Em complau imaginar-te ara pels passadissos del cel traient punta enginyosament a les tares de la institució que t’acull (de ben segur que les deu tenir perquè, si no, no s’entendria com poden anar tan malament les coses aquí a baix). Ara que t’ho mires des de l’altre costat, te’n deus riure de les nostres cabòries. Però no oblidis encara que, al món que acabes de deixar, les coses són molt més tèrboles que al dels esperits. Aquí ens passem la vida movent-nos a les palpentes.

Així doncs, pel poc que sabem, no ens queda altre consol que recordar les coses que hem compartit amb les persones estimades que ja no hi són i estar-ne agraïts. Viure no ha sigut mai fàcil i afrontar la mort dels pròxims és una de les proves més difícils que hem de passar ─quan un té una vida mitjanament llarga, per força n’ha d’acomiadar molts. Mentre tu siguis present en les nostres ments, seguiràs viva d’alguna manera; i som molts els que t’estimem i et recordarem mentre visquem. Pots anar-te’n tranquil·la, Carme, has deixat una bella i profunda empremta en els nostres cors.

Els idus de març al Vaticà

Una sorprenent notícia va sacsejar els mitjans de comunicació del món sencer l’11 de febrer: per primera vegada des del s XV, un Papa decidia renunciar al càrrec vitalici abandonant el setial de Pere abans que li arribés l’hora de reunir-se definitivament amb el Senyor. No és estrany que causés rebombori un fet tan inusual. Com se sap, les institucions religioses del món ─entre les quals, la més poderosa és sens dubte l’Església catòlica─ recolzen sobre quatre potes: la primera es la fe natural dels éssers humans; la segona, transmetre la història sagrada convenientment interpretada; la tercera, mantenir les tradicions, ritus i litúrgies invariables al llarg del temps; i la quarta, per fi, l’estricta jerarquia en el comandament de la institució. El Vaticà, capital política i espiritual de l’univers catòlic (ja se’m disculparà el pleonasme) governa una institució gairebé bimil·lenària que es considera legítima hereva espiritual de l’antic Imperi romà. Els noms i les formes així ho testimonien: fent una sinècdoque, es diu ‘Roma’ per Vaticà; el Papa és el Pontifex Maximus ─una distinció religiosa romana─ i parla des de la Plaça de Sant Pere urbi et orbe, com els antics emperadors romans; hi ha encara un altre símbol de la màxima importància: la llengua oficial de l’Església és el llatí ─l’idioma dels romans─, per la qual cosa és incorrecte referir-se a ella com una llengua morta. Per raons de tempo, es podria donar una curiosa coincidència de calendari: sembla que el conclave per a escollir el successor de Benet XVI s’iniciarà el 15 de març, els idus de març, la data en la qual es va executar l'any 44 aC el complot criminal contra Gai Juli Cèsar al senat de Roma, la Ciutat eterna.

No sóc vaticanòleg, així és que no em proposo dilucidar els misteris que diuen que envolten la dimissió papal. Com a observador del que passa al món, un està acostumat a veure caure meteorits inesperats als Urals mentre tots els focus i telescopis apuntaven a un altre asteroide que ens ha passat a frec. ‘Aquestes coses passen i són impredictibles’, ens diuen els astrònoms. Tenen raó; és així, què hi farem! No obstant, no es tracta d'un fenomen exclusiu de l'astronomia. Els mitjans de comunicació no donen l’abast per cobrir tots els esdeveniments. En conseqüència, han de seleccionar aquells que es creu que seran més noticiables. Però en la tria hi ha el biaix. La teoria que els mitjans de comunicació construeixen una nova realitat ─la seva─, encara que de manera no del tot intencionada, és ben plausible i fa anys que circula.

Què sabem del cert? El que ha proclamat Benet XVI, qui no té cap necessitat de mentir. Ha dit que renuncia al càrrec perquè se sent vell i cansat, i ja no es veu amb forces per dur a terme amb eficàcia les obligacions que imposa vestir la tiara papal. La resta són interpretacions i suposicions més o menys ben fonamentades o esgarriades dels periodistes. Que un home de 85 anys se senti vell i cansat i es vulgui jubilar no ens hauria de sorprendre. Joseph Ratzinger, no ho oblidem, és un simple mortal. El costum inveterat de veure morir papes ‘a la creu’, com es repeteix aquests dies (dir ‘al peu del canó’ no seria propi) ens ha desarmat per assistir a una dimissió que ni tan sols estava prevista en els procediments interns. ‘Què farem ara?’; ‘On el tindrem fins que mori?’ ‘Voldrà posar cullerada en la successió?’ ‘Interferirà en la tasca del pròxim Pontífex?’ D’aquesta mena són les preguntes que he pogut llegir en dotzenes d’articles.

És obvi que les tensions que es viuen a la Santa Seu han pogut precipitar la decisió. De ‘guerra oberta’ o ‘enfrontament fratricida’, s’ha titllat el que passa allà dins (el cas Vatileaks, les sospites sobre l'Institut d'Obres Religioses o Banc Vaticà...). I un es pregunta si no ha estat sempre així, si no hi va haver moments pitjors allà pel Renaixement, en temps dels Borja, quan s’administrava el beuratge del son etern a dojo i sense guardar tant les formes com ara. Controlar les regnes d’una institució tan poderosa i determinant per a milions de persones és temptador. Hi ha grups de pressió i corrents ideològics molt interessats a situar algun dels seus en els llocs importants de la jerarquia. Els interessats, ja feia temps que prenien posicions ─si és que no estan permanentment en guàrdia─ i la notícia no els ha agafat per sorpresa. Rere les bambolines del guinyol vaticà es negocien acords mentre s'ordeixen intrigues i s’esmola el punyal, com sempre s’ha fet.

Analitzem succintament el seu llegat. ‘Benet XVI ha estat un Papa gris’, s’ha escrit. Com haurien dit alguns dels meus exalumnes, ‘això és depèn de com es miri’. Si el comparem amb el seu antecessor immediat Joan Pau II, sí, és evident. Aquell Papa va ser un bon comunicador; populista, fins i tot. Sabia utilitzar els mass media al seu favor i va recórrer més quilòmetres que ningú per evangelitzar el planeta. Tanmateix, Benet XVI ha estat valent en algunes de les qüestions que més mal han fet al catolicisme en els darrers decennis, com és la lluita contra la pederàstia i els abusos sexuals en el si de la institució (recordi’s la condemna, si bé tardana, a Marcial Maciel, fundador de Los legionarios de Cristo). En aquests dies de comiat, ha tornat a parlar ben clar sobre l’opinió que li mereixen els que pretenen segrestar l’Església per als seus interessos desvinculant-la del que realment és: la comunitat de tots els cristians. ‘Assemblea’ o ‘reunió’ és el que significa etimològicament la paraula grega ekklesía.

Per altra banda, el Papa cessant te una sòlida reputació d’home culte i intel·lectual. Ensenyà a diverses universitats alemanyes i fou catedràtic (Professor) de Teologia a Tübingen i més tard a Regensburg. Participà com a assessor teològic en el Concili Vaticà II tot defensant idees renovadores i aperturistes, encara que es va anant allunyant lentament dels més progressistes per temor a l’influx creixent de les tesis marxistes a finals dels anys 60. La inclinació al conservadorisme en temes socials i familiars es va anar fent més aguda mentre exercia el ministeri de Prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe, institució hereva de l’antic Tribunal del Sant Ofici, més conegut com ‘La Inquisició’. Des d’allà mantingué a ratlla la teologia de l’alliberament que pretenia donar veu des de Brasil als pobres i desemparats del tercer món i no va dubtar a cridar repetidament a l’ordre tant Leonardo Boff com Pere Casaldàliga. Com a acadèmic, ha escrit nombrosos llibres i articles de teologia i, ja com a Papa, ha publicat tres Encícliques.

No es posa en dubte l’erudició de Ratzinger en una matèria tan metafísica (aquí m’ha sortit un oxímoron) com la teologia, però ser un erudit no és igual que ser savi. Fa falta conèixer moltes coses fora de la pròpia especialitat per poder contextualitzar-la i enriquir el saber. A Benet XVI ─com els passa a la majoria dels que exerceixen càrrecs molt elevats─ se l’ha vist sovint flotant en els llimbs de la més supina ignorància respecte a la realitat efectiva de qüestions que són d’interès prioritari per a molts creients catòlics: l’homosexualitat, l’avortament, l’eutanàsia, la utilització de preservatius i profilàctics en les relacions sexuals, el paper de la dona a l’Església... Dir 'no' a totes les demandes d’apertura dels seus fidels té un nom: intransigència. Benet XVI s’ha fet creditor del meu respecte intel·lectual i de la meva admiració pel valor que ha tingut en baixar del tron i trufar els seus discursos finals amb declaracions incòmodes per a la cúria romana. Tanmateix, no ha aprofitat l’ocasió que ha tingut per obrir l’Església al diàleg intern. Hauria hagut de prendre en consideració sensibilitats i corrents d’opinió que involucren en l’actualitat molts dels membres del ramat cristià però són reprimides pels tèrbols i poderosos interessos dels ultraconservadors. És un contrasentit lamentar-se per l'error comès per l'Església amb Galileu fa quatre-cents anys i no intentar resoldre els problemes actuals. L’autocrítica, la transparència i la democratització dels procediments eclesiàstics, així com la flexibilització de la rígida jerarquia catòlica serien signes d’adaptació als temps que corren. Obrir un compte a Twitter no és més que fer l’ullet al progrés.

A Joseph Alois Ratzinger, li desitjo un plàcid i fructífer retir. Als prínceps de l’Església que han de decidir tancats amb pany i clau qui serà el nou Sant Pare, que Déu els il·lumini.