Una sorprenent notícia va sacsejar els mitjans de comunicació del món sencer l’11 de febrer: per primera vegada des del s XV, un Papa decidia renunciar al càrrec vitalici abandonant el setial de Pere abans que li arribés l’hora de reunir-se definitivament amb el Senyor. No és estrany que causés rebombori un fet tan inusual. Com se sap, les institucions religioses del món ─entre les quals, la més poderosa és sens dubte l’Església catòlica─ recolzen sobre quatre potes: la primera es la fe natural dels éssers humans; la segona, transmetre la història sagrada convenientment interpretada; la tercera, mantenir les tradicions, ritus i litúrgies invariables al llarg del temps; i la quarta, per fi, l’estricta jerarquia en el comandament de la institució. El Vaticà, capital política i espiritual de l’univers catòlic (ja se’m disculparà el pleonasme) governa una institució gairebé bimil·lenària que es considera legítima hereva espiritual de l’antic Imperi romà. Els noms i les formes així ho testimonien: fent una sinècdoque, es diu ‘Roma’ per Vaticà; el Papa és el Pontifex Maximus ─una distinció religiosa romana─ i parla des de la Plaça de Sant Pere urbi et orbe, com els antics emperadors romans; hi ha encara un altre símbol de la màxima importància: la llengua oficial de l’Església és el llatí ─l’idioma dels romans─, per la qual cosa és incorrecte referir-se a ella com una llengua morta. Per raons de tempo, es podria donar una curiosa coincidència de calendari: sembla que el conclave per a escollir el successor de Benet XVI s’iniciarà el 15 de març, els idus de març, la data en la qual es va executar l'any 44 aC el complot criminal contra Gai Juli Cèsar al senat de Roma, la Ciutat eterna.
No sóc vaticanòleg, així és que no em proposo dilucidar els misteris que diuen que envolten la dimissió papal. Com a observador del que passa al món, un està acostumat a veure caure meteorits inesperats als Urals mentre tots els focus i telescopis apuntaven a un altre asteroide que ens ha passat a frec. ‘Aquestes coses passen i són impredictibles’, ens diuen els astrònoms. Tenen raó; és així, què hi farem! No obstant, no es tracta d'un fenomen exclusiu de l'astronomia. Els mitjans de comunicació no donen l’abast per cobrir tots els esdeveniments. En conseqüència, han de seleccionar aquells que es creu que seran més noticiables. Però en la tria hi ha el biaix. La teoria que els mitjans de comunicació construeixen una nova realitat ─la seva─, encara que de manera no del tot intencionada, és ben plausible i fa anys que circula.
Què sabem del cert? El que ha proclamat Benet XVI, qui no té cap necessitat de mentir. Ha dit que renuncia al càrrec perquè se sent vell i cansat, i ja no es veu amb forces per dur a terme amb eficàcia les obligacions que imposa vestir la tiara papal. La resta són interpretacions i suposicions més o menys ben fonamentades o esgarriades dels periodistes. Que un home de 85 anys se senti vell i cansat i es vulgui jubilar no ens hauria de sorprendre. Joseph Ratzinger, no ho oblidem, és un simple mortal. El costum inveterat de veure morir papes ‘a la creu’, com es repeteix aquests dies (dir ‘al peu del canó’ no seria propi) ens ha desarmat per assistir a una dimissió que ni tan sols estava prevista en els procediments interns. ‘Què farem ara?’; ‘On el tindrem fins que mori?’ ‘Voldrà posar cullerada en la successió?’ ‘Interferirà en la tasca del pròxim Pontífex?’ D’aquesta mena són les preguntes que he pogut llegir en dotzenes d’articles.
És obvi que les tensions que es viuen a la Santa Seu han pogut precipitar la decisió. De ‘guerra oberta’ o ‘enfrontament fratricida’, s’ha titllat el que passa allà dins (el cas Vatileaks, les sospites sobre l'Institut d'Obres Religioses o Banc Vaticà...). I un es pregunta si no ha estat sempre així, si no hi va haver moments pitjors allà pel Renaixement, en temps dels Borja, quan s’administrava el beuratge del son etern a dojo i sense guardar tant les formes com ara. Controlar les regnes d’una institució tan poderosa i determinant per a milions de persones és temptador. Hi ha grups de pressió i corrents ideològics molt interessats a situar algun dels seus en els llocs importants de la jerarquia. Els interessats, ja feia temps que prenien posicions ─si és que no estan permanentment en guàrdia─ i la notícia no els ha agafat per sorpresa. Rere les bambolines del guinyol vaticà es negocien acords mentre s'ordeixen intrigues i s’esmola el punyal, com sempre s’ha fet.
Analitzem succintament el seu llegat. ‘Benet XVI ha estat un Papa gris’, s’ha escrit. Com haurien dit alguns dels meus exalumnes, ‘això és depèn de com es miri’. Si el comparem amb el seu antecessor immediat Joan Pau II, sí, és evident. Aquell Papa va ser un bon comunicador; populista, fins i tot. Sabia utilitzar els mass media al seu favor i va recórrer més quilòmetres que ningú per evangelitzar el planeta. Tanmateix, Benet XVI ha estat valent en algunes de les qüestions que més mal han fet al catolicisme en els darrers decennis, com és la lluita contra la pederàstia i els abusos sexuals en el si de la institució (recordi’s la condemna, si bé tardana, a Marcial Maciel, fundador de Los legionarios de Cristo). En aquests dies de comiat, ha tornat a parlar ben clar sobre l’opinió que li mereixen els que pretenen segrestar l’Església per als seus interessos desvinculant-la del que realment és: la comunitat de tots els cristians. ‘Assemblea’ o ‘reunió’ és el que significa etimològicament la paraula grega ekklesía.
Per altra banda, el Papa cessant te una sòlida reputació d’home culte i intel·lectual. Ensenyà a diverses universitats alemanyes i fou catedràtic (Professor) de Teologia a Tübingen i més tard a Regensburg. Participà com a assessor teològic en el Concili Vaticà II tot defensant idees renovadores i aperturistes, encara que es va anant allunyant lentament dels més progressistes per temor a l’influx creixent de les tesis marxistes a finals dels anys 60. La inclinació al conservadorisme en temes socials i familiars es va anar fent més aguda mentre exercia el ministeri de Prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe, institució hereva de l’antic Tribunal del Sant Ofici, més conegut com ‘La Inquisició’. Des d’allà mantingué a ratlla la teologia de l’alliberament que pretenia donar veu des de Brasil als pobres i desemparats del tercer món i no va dubtar a cridar repetidament a l’ordre tant Leonardo Boff com Pere Casaldàliga. Com a acadèmic, ha escrit nombrosos llibres i articles de teologia i, ja com a Papa, ha publicat tres Encícliques.
No es posa en dubte l’erudició de Ratzinger en una matèria tan metafísica (aquí m’ha sortit un oxímoron) com la teologia, però ser un erudit no és igual que ser savi. Fa falta conèixer moltes coses fora de la pròpia especialitat per poder contextualitzar-la i enriquir el saber. A Benet XVI ─com els passa a la majoria dels que exerceixen càrrecs molt elevats─ se l’ha vist sovint flotant en els llimbs de la més supina ignorància respecte a la realitat efectiva de qüestions que són d’interès prioritari per a molts creients catòlics: l’homosexualitat, l’avortament, l’eutanàsia, la utilització de preservatius i profilàctics en les relacions sexuals, el paper de la dona a l’Església... Dir 'no' a totes les demandes d’apertura dels seus fidels té un nom: intransigència. Benet XVI s’ha fet creditor del meu respecte intel·lectual i de la meva admiració pel valor que ha tingut en baixar del tron i trufar els seus discursos finals amb declaracions incòmodes per a la cúria romana. Tanmateix, no ha aprofitat l’ocasió que ha tingut per obrir l’Església al diàleg intern. Hauria hagut de prendre en consideració sensibilitats i corrents d’opinió que involucren en l’actualitat molts dels membres del ramat cristià però són reprimides pels tèrbols i poderosos interessos dels ultraconservadors. És un contrasentit lamentar-se per l'error comès per l'Església amb Galileu fa quatre-cents anys i no intentar resoldre els problemes actuals. L’autocrítica, la transparència i la democratització dels procediments eclesiàstics, així com la flexibilització de la rígida jerarquia catòlica serien signes d’adaptació als temps que corren. Obrir un compte a Twitter no és més que fer l’ullet al progrés.
A Joseph Alois Ratzinger, li desitjo un plàcid i fructífer retir. Als prínceps de l’Església que han de decidir tancats amb pany i clau qui serà el nou Sant Pare, que Déu els il·lumini.
