Jo no sóc independentista.
Ni tan sols ho vaig ser en l’adolescència i joventut, quan el general dels
humans acostumem a ser més radicals i trencadors amb l’statu quo. Sempre m’ha intrigat que fos una postura política tan
clara i ben arrelada en mi, fins i tot en aquella edat amb tan poc fonament. La
meva adolescència va coincidir amb la transició democràtica i era molt fàcil
inflamar-se d’antiespanyolisme quan la idea de l’Espanya que predominava
aleshores entre nosaltres era la del tardofranquisme. Les identificacions ‘Espanya=Franco’,
‘Espanya=Dictadura’, ‘Espanya=Enemic de Catalunya’ eren moneda corrent en
aquell temps. Que per a alguns o per a molts siguin igualacions terminològiques
legítimes encara avui dia és un seriós motiu de preocupació i consternació. És
un fet que evidencia que alguna cosa no s’ha fet bé, ni a Barcelona ni a Madrid,
en els darrers trenta-cinc anys. Perquè ni Espanya va ser franquista en bloc ni
tota Catalunya va ser antifranquista. Dretes i esquerres, nacionals i
republicans, feixistes, anarquistes i comunistes van estar des del principi
repartits per tots els territoris d’Espanya. El que va inclinar la balança cap
a un cantó o l’altre a gairebé tots els llocs va ser la posició de les autoritats
militars envers la República i l’actitud de les forces vives locals (sindicats
obrers, patronal, cacics...). Uns i altres van instigar un ús extrem de la
violència criminal per acabar amb qualsevol intent de resistència per part de
l’oposició. I cada particular va haver d’adaptar-se al que l’hi havia tocat en
sort. Sense saber tot això aleshores, ja intuïa que les coses no eren tan
senzilles com se’ns explicava: la qüestió catalana no era una pugna maniquea entre
bons i dolents. Ara que l’independentisme
s’ha convertit en una qüestió electoral central, m’ho he tornat a plantejar i m’he
instat a aportar raons. Breument, les resumiré en raons històriques, pragmàtiques
i personals.
Raons històriques. Després d’una llarga experiència, la història
ens ha mostrat que les comunitats humanes s’han de dotar d’estructures
polítiques funcionals, que és convenient que els ciutadans puguin exercir els seus
drets polítics i que la majoria de les persones necessitem garanties de
seguretat física i jurídica per portar una vida digna amb els nostres. Com que
les coses són com són i no com voldríem que fossin ─i això val per a la història,
les institucions i les persones─ cadascú ha vingut al món com i on l’hi ha
tocat néixer. Negre o blanc, home o dona. Ser catalana o extremeny, guineana o
sioux és un avatar del destí. La majoria es conforma o resigna amb el que l’hi
ha tocat ser, però alguns proven de corregir el que els ha deparat la roda de la
fortuna.
Centrem-nos en Catalunya.
Si aquesta nació forma part de l’Estat espanyol des de fa segles no és una
casualitat, sinó la conseqüència política de molts esdeveniments, i no poques
decisions, ocorreguts en el decurs del temps. Decisions que han pres els que
podien prendre-les, és a dir, els que tenien el poder polític: reis, nobles,
consellers de la cort, governants, ciutadans principals i representants de
l’alta burgesia en temps més recents. Només a darreríssima hora s’ha comptat
amb l’opinió del comú de la gent, la veu del poble. Per posar un exemple, és una
fal·làcia històrica pretendre que els catalans van perdre l’oportunitat de ser
independents de Madrid el 1714 arran de la victòria borbònica a la Guerra de
Successió. És cert que les represàlies de Felip V contra els que ell
considerava traïdors van ser duríssimes i les institucions i la cultura en
català van quedar silenciades per molt de temps. Ara bé, probablement la
victòria de la casa d’Àustria hauria significat que Catalunya se situés en una
altra gran òrbita política o hagués estat utilitzada com a moneda de canvi per
les corones europees en algun tripijoc geopolític del s XVIII. Però si eventualment
Catalunya hagués aconseguit la independència política, no hauria estat en
absolut per la voluntat del poble, sinó pels interessos dels governants i les
classes dirigents. Els aristòcrates es jugaven les terres i les persones com
qui juga al parxís. Més o menys com després la gran burgesia es jugaria els
capitals i els proletaris i com, ja avui dia, els grans grups financers (els que
controlen els mercats borsaris mundials) es juguen les classes mitjanes amb estalvis
i llocs de treball inclosos i, fins i tot, posen sobre la taula de joc països sencers. Massa sovint
s’oblida que si els pobles són avui manipulables (en calen proves?) molt més ho
eren en els segles anteriors a l‘aparició de la instrucció pública i la
llibertat d’informació i expressió.
De qualsevol forma, ara
que es pot opinar lliurement i sembla que ha sorgit (no del tot espontàniament,
d’acord) la necessitat de fer-ho, no fóra intel·ligent censurar la veu de la
ciutadania. ¿A qui li fa por l’expressió de la voluntat popular a les urnes?
Què hi podem perdre? No estem parlant de si anem a la guerra, sinó de si es vol
seguir formant part de l’estructura política Espanya o no. La sang no ha d’arribar
al riu.
Raons pragmàtiques. En l’actual situació d’incertesa econòmica i
política a Europa, sembla que hi ha més a perdre que a guanyar amb un canvi
d’aquesta envergadura. Ni els guanys en economia són tan certs com es pretén ni
ens en aniríem de cap a l’infern si ens emancipéssim de Madrid. Europa tremola
i no és el moment de posar a prova la seva solidesa provocant un conflicte
entre Brussel·les i Madrid. Voler marxar només perquè Espanya ens costa diners
em sembla indecent. Imaginem-nos que un dels membres d’una parella ben
assentada es volgués divorciar de l’altre només
perquè s’hagués quedat sense feina. Indecent, no? Fer els comptes ha de servir
per reajustar l’economia i fer que el repartiment sigui equitatiu, no per veure
si em quedo o me’n vaig de casa en funció del balanç comptable. Catalunya i la
resta d’Espanya pesen més juntes que separades, a Europa i al món: per raons
demogràfiques, econòmiques (el PIB d’Espanya segueix estant, malgrat la crisi, entre
les posicions 10 i 12 del rànquing mundial), per l’idioma castellà que
compartim més de 300 milions de persones i per la potència cultural conjunta.
Si Espanya fos verament plural i es projectés d’una altra manera a l’interior i
l’estranger, a molts deixaria de fer-los vergonya ser espanyols (¿no ha deixat
de ser vergonyant per obra i gràcia dels èxits de la selecció espanyola de
futbol? Sí, sí: fins i tot a Catalunya es podien veure banderes espanyoles a
dojo i celebracions pel carrer). Aquesta és la feina que la classe política
hauria d’estar fent ja: promocionar l’Espanya plural realment existent. N’hi
ha que creuen que ‘espanyol’ i ‘català’ són termes excloents; però n’hi ha que
no. Són dues creences perfectament compatibles si cap grup pretén imposar la
seva a l’altre.
En les circumstàncies
històriques que m’han tocat viure, crec que totes les coses que necessito les
puc fer tan bé o millor en una Catalunya inscrita a Espanya que en una
Catalunya independent. Una Espanya que garanteixi una més àmplia autonomia
política en aquells territoris que la desitgin racionalment, una Espanya que
fomenti les diverses subcultures que la integren (que fomenti, entre altres
coses, la visió i l’expressió catalana del món com una manera també espanyola
de veure’l i expressar-lo). La situació de Catalunya a Espanya és perfectible,
no en tinc cap dubte. Per això crec que cal refundar l’estat espanyol i
construir-ne un de més just i equilibrat. Això no significa deixar de banda la
cohesió territorial, que no consisteix precisament a fer arribar l’AVE a cada
porta, com han pretès alguns cacics territorials transvestits de governants democràtics.
D’aquest mal, el caciquisme polític i el clientelisme, no n’està lliure cap
territori d’Espanya ni cap nació. La cortina de fum de l’independentisme
sobrevingut voldria ocultar la mediocre realitat política de Catalunya i la
mediocre talla política dels nostres governants. Però se’ls veuen les vergonyes
i no són de mitjana millors que els seus col·legues de la resta d’autonomies.
La independència no ens canviaria la classe política per art de màgia ni
evitaria que, després d’aconseguir-la, els neoliberals seguissin fent
polítiques neoliberals i els socialdemòcrates continuessin sense saber quines
polítiques fer.
Raons personals. Qualsevol que s’hagi mogut del seu poble haurà experimentat que no a tot
arreu s’hi sent igualment a gust. A l’altre cantó d’una frontera política situada a
deu quilòmetres de distància serà difícil que un ciutadà estàndard s’hi senti tan a
casa com a mil quilòmetres del seu poble però dintre de les mateixes fronteres.
El motiu principal n’és la llengua, però no es pot menystenir la importància de
la història comuna (que ho preguntin a un habitant limítrof entre Argentina i
Xile). Si un català fa el Camí de Santiago, té la claríssima sensació de no haver
sortir del país en tot el trajecte, i encara més si camina alguns trams rodejat
de pelegrins provinents de nacions estrangeres. Ell és el caminant local, el que s’entén a la perfecció en
l’idioma dels nadius a les fondes i refugis, el que està familiaritzat amb la
geografia i el clima encara que no els hagi estudiat especialment.
Per raons personals, vaig
viatjar amb freqüència durant un temps a Luxemburg, just a la riba esquerra del riu Mosel·la quan traça la frontera natural amb Alemanya. Reus gairebé equidista de Luxemburg
i de Màlaga, on ara tinc mitja vida. M’entenc prou bé en alemany ─encara que no
el domino com el castellà─ i tinc una gran afinitat cultural amb l’univers
germànic en virtut dels meus estudis i de les meves estades anteriors al país
de la gran filosofia moderna i contemporània. L’entorn natural i el grau de
civilització del centre d’Europa són, com és reconegut, envejables i jo em sento
molt a gust al sud d’Alemanya i a Luxemburg. Tanmateix, el castellà és gairebé
com una segona llengua materna per a mi i Andalusia té una història molt més
pròxima a Catalunya que Alemanya. No em sento a casa igualment a Trier que a
Màlaga. No vaig estar tan còmode a Schwäbisch-Hall (Baden Württemberg) com ho
estic a Rincón de la Victoria (Andalusia). I això que he tingut la sort d’haver
estat molt ben acollit en àpats o festes a cases de nadius en els llocs
esmentats i en tinc un excel·lent i inesborrable record. Però hi ha una cosa
que és inevitable: en uns llocs sóc local i en els altres, visitant.
Recentment, a Massachusetts,
vaig poder experimentar una hospitalitat fora de mida a la llar d’uns bostonians de
soca-rel. Van aconseguir que la meva dona i jo ens sentíssim com a casa, atesos
per uns amfitrions extraordinaris i atents. Boston és un lloc magnífic per
viure, sí. Però encara que Artur Mas s’imagini Catalunya com la Massachusetts
espanyola (o europea, quan s’emociona), estem més a prop per tarannà i història
d’Andalusia, Madrid i Galicia que del preciós i ric estat Nord-americà. Per més
diferències que vulguem trobar entre la vida a Màlaga i a Tarragona, per més
diferents que siguin els andalusos dels catalans, ens assemblem molt més entre
nosaltres que amb els alemanys o els nord-americans. Atenció, em refereixo a
tipus generals, no a persones concretes. La meva ànima bessona podria ser un esquimal,
però el més semblant a mi que he conegut és... una malaguenya (he d’admetre que
jo dec ser la còpia tarada).
Heus aquí algunes de les
raons per les quals no sóc independentista.
