Antonio Muñoz Molina (AMM) critica, en un article sobre
el Congrés de la Llengua espanyola a Panamà ("Grandes borrascas de palabras", EL PAÍS, 12/10/2013), la presència
dels governs de les nacions de parla espanyola en una convenció que, en el cas
de voler-la justificar, hauria de ser eminentment cultural. La presència de
polítics l’acaba reduint a un acte de propaganda. S’hi enalteix l’idioma propi
com si fos essencialment superior o més bell o més útil que els altres i s’oblida
que cada llengua va ser engendrada, i ha evolucionat fins al seu estat actual,
per cobrir les necessitats comunicatives que exigeix la vida social. Tots els
idiomes sense excepció les cobreixen. Hi ha llengües amb escriptura (és a dir, amb
un sistema de signes gràfics que n’ha permès el desenvolupament culte) i
llengües àgrafes; les llengües són més o menys afortunades quant a la qualitat
de la seva literatura i altres productes culturals; i n’hi ha algunes, per fi, que
han assolit una gran projecció planetària per raons històriques, geopolítiques
i demogràfiques. Es parlen més de cinc mil llengües a la Terra que, malgrat
tenir la mateixa funció, no tenen el mateix estatus.
El ranking de llengües amb més parlants és encapçalat
pel xinès mandarí, seguit de l’anglès, el castellà (espanyol) i l’àrab. No
donaré xifres perquè varien molt en funció de les fonts, però a grans trets, la
classificació es pot donar per bona. Fins i tot tenint en compte que una cosa
és ser natural d’un país o haver-hi immigrat i l’altra parlar la llengua oficial
o la comuna entre la majoria de ciutadans del país en qüestió. Als EUA, per
exemple, hi ha molts habitants, vinguts de fora o nascuts allà, que no parlen
anglès habitualment (o que fins el desconeixen, en casos no tan infreqüents).
Per a nosaltres, els espanyols, tan capficats amb la
qüestió de les llengües oficials i cooficials, és molt curiós que als EUA no hi
hagi cap llengua oficial. L’anglès és la llengua de l’Administració de facto, però no de iure. I pels carrers de les ciutats nord-americanes es parlen
milers de llengües diferents, segurament més que en qualsevol altre país del
món.
La puixança de l’anglès al món actual és tal que no
li cal promoció ni defensa. Són les llengües febles les que necessiten
afirmar-se. Una llengua pot ser feble per tenir relativament pocs parlants, per
no tenir un estat propi o institucions de govern que en defensin l’estatus, per compartir hábitat amb alguna llengua més poderosa, per
l’escassa influència econòmica del territori on es parla o pel poc valor relatiu
de la cultura que s’hi elabora. A vegades, diversos dels motius esmentats
entren en sinèrgia.
Pel que fa al català i ateses aquestes
consideracions, em sembla que la meva llengua materna ocupa un estatus
intermedi i una posició destacada en el concert lingüístic internacional: no és
una de les deu grans llengües del món, però n’hi ha milers amb molta menys projecció. Per altra banda, em sembla clar que, si una persona s’estima
la llengua vernacla, el primer que ha de fer és cultivar-la i utilitzar-la de manera
natural. Però no per això cal renunciar al coneixement i a la utilització d’altres
llengües que li permetin augmentar la seva capacitat de comunicació, sobretot si
es tracta d’alguna de les grans.
Malgrat l’ancestral complex d’inferioritat espanyol
─que sovint és sublimat amb campanyes d’afirmació nacional com la recent
iniciativa de la promoció de la ‘Marca Espanya’─, la llengua castellana
(espanyola) té una presència molt important al món. No només perquè la utilitzen
cada dia centenars de milions de persones a desenes de països, sinó perquè la
cultura que s’ha fet en espanyol és una de les més riques del món modern i contemporani.
És cert que Espanya no és una de les primeres potencies mundials, però ocupa en
el context internacional, i a pesar de la crisi que l’ha castigat molt
severament, un lloc de privilegi. Cal destacar que, per oscil·lar entre les
posicions 11a i 13a segons el PIB i entre la 25a i la 28a segons l’Índex de Desenvolupament
Humà, la immensa majoria dels aproximadament dos-cents estats del món estan per darrere d’Espanya quant
a riquesa i qualitat de vida. Ser espanyol no és en principi, per més que molts
s’esforcin a fer-ho creure, una maledicció bíblica.
Altra cosa és que les polítiques públiques d'un i
altre partit en el govern siguin les més adequades, i que la promoció de les
llengües i les cultures espanyoles al món es gestioni de la manera més intel·ligent i
plausible. Els actes que se solen organitzar a l’estranger amb fons públics
tenen un tuf folklorista i un aire provincià que han estat molt ben retratats pel mateix AMM a Todo lo que era sólido. No importa quin govern autonòmic estigui rere
l’esdeveniment, tots són igual de folklòrics i provincians; encara que en les comunicacions que s'hi fan es renegui d’Espanya.
La llengua castellana, amb els seus múltiples accents
i colors, es defensa sola. Evoluciona i es barreja pel contacte amb altres
idiomes als llocs on s’expandeix, com sempre ha ocorregut amb totes les
llengües. Si els puristes tinguessin raó i no s’haguessin d’acceptar els canvis,
mai s’hauria deixat de parlar llatí (o grec, o sumeri o la llengua primigènia
del Paradís terrenal bíblic). El mestissatge lingüístic és tan natural com
inevitable, mentre que els congressos per la llengua acostumen a ser dominats
per puristes i oligarques (de la cultura i la política) que es queixen de com
es maltracta la seva llengua (pura) i
de comptables lingüístics que fan estimacions de quant creix la nòmina de
parlants.
Però quan una llengua té una salut de ferro com és al
cas del castellà (espanyol), potser les qüestions més adients a plantejar-se
són ─tal com reflexiona AMM─ quin és el nivell de riquesa dels seus parlants, quin és el seu grau d’instrucció, en quina situació política es troben els països on habiten,
quins són els seus hàbits de consum de productes culturals: quina és la seva
qualitat de vida, en definitiva.
Els països hereus del colonialisme anglosaxó, amb
totes les pegues que se’ls vulgui trobar (tant a l’ex metròpoli com a les ex
colònies) tenen una qualitat de vida molt superior a la dels països iberoamericans.
I no pas perquè les riqueses naturals estiguin desigualment repartides per
àmbits lingüístics: Sud-amèrica és riquíssima en recursos naturals. (Hi ha
raons històriques i culturals que ajuden a entendre perquè és així.) En el cas
de les llengües, és simptomàtic que hi hagi congressos de les llengües
espanyola i francesa però no en canvi de la llengua anglesa, segons ens informa
AMM: és evident que no n’hi fan falta. L’Imperi britànic primer i l’hegemonia
nord-americana després han estat raons suficients per entendre l’estatus de lingua franca que té l’anglès al món
actual. I serà així fins que es consumi una nova revolució geopolítica.
-Do you think that Mandarin Chinese will be the new lingua franca in the near future?
-Maybe, but not yet.
