18 d'abril. Són les 9.00. He esmorzat fa un parell d’hores i preparo
la roba d’entrenament. He pujat al terrat i, malgrat el sol, fa fred i bufa un
aire que l’accentua encara més. Busco la informació meteorològica a internet:
temperatura exterior 8ºC; temperatura de sensació, 5ºC. Decideixo posar-me les
malles curtes i una samarreta de màniga llarga a sobre de la curta. Segurament,
la temperatura anirà pujant i podré treure-me-la quan comenci a escalfar-se’m
el cos.
Em calço les corredores noves que estava reservant
per avui. Fa molt temps que les vaig comprar, però he esperat per poder
estrenar-les aquí. Són unes Nike Skylon 11 de color roig, un model que a mi em
va de meravella. S’ajusten al peu com si fossin uns guants. No em solen llagar
ni la primera vegada que hi corro. N’he estrenat algun parell en entrenaments
forts de 15 km i semblaven ja usades. Començo a estirar molt suaument. Tinc una
tendinitis (crec) a la part interior del genoll esquerre que em molesta des de
fa més d’un mes i encara me la noto. Abans de viatjar, vaig parar de córrer
durant gairebé tres setmanes. M’he limitat a nedar a la piscina i sembla que ha
millorat una mica, però no s’ha curat del tot com jo esperava. Ahir, no sabia
si deixar reposar una mica més el genoll o començar a córrer suaument quan el
recorregut de l’aeroport a casa per la vora del riu em va aclarir els dubtes:
veient tanta gent córrer, costa resistir-s’hi. Així és que avui sortiré a rodar
i a veure què sento.
Baixo al carrer i estiro més intensament, escalfo
amunt i avall durant uns minuts per un petit parc que hi ha al darrere, preparo
el Garmin i endavant. ¡Quin gust, després de tants dies, tornar a avançar
saltant! El barri de Back Bay ─on ens allotgem a Boston─ és antic i té aquells
carrers amb els emblemàtics edificis de pedra vermella caracteritzats per una
escala també de pedra per accedir a la porta principal, elevada sobre el
carrer. No hi ha planta baixa, sinó un soterrani i un primer, tots dos a mitja
alçada. Moltes pel·lícules d’època estan ambientades aquí. Arribo a Huntington
Avenue i, després d’esperar que aparegui la figura blanca al pedestrian light traffic, l’enfilo cap a
l’esquerra, buscant la intersecció amb Massachusetts Avenue, que em durà al
riu. A l’alçada de l’enorme església del Christian Science Center ─res a veure
amb la de la Cienciologia de Tom Cruise─, torço a la dreta. Vaig corrent a poc
a poc, molt còmode amb les bambes noves i amb una lleugera molèstia a la cama
esquerra que no m’impedeix córrer solt.
A cada encreuament, des d’aquest punt fins al Charles,
hi ha dues parelles de policies, una a cada costat de l’avinguda. Ara me’n
recordo que aquest matí he llegit al Boston Globe digital que a les onze tindrà
lloc un servei religiós interconfessional en memòria de les víctimes del
salvatge atemptat terrorista ─tres morts i més de 170 ferits─ a la Cathedral of
the Holy Cross. Hi assistiran les màximes autoritats de la ciutat, l’estat i la
unió, amb el president Obama al capdavant. La comitiva deurà passar per aquí, per
la Massachusetts Avenue, per dirigir-se a la catedral des de l’aeroport.
Després, un cop dutxat i a casa, tindré ocasió de
seguir el discurs dels líders religiosos i de les autoritats civils. Com és
natural, li toca cloure a Barack Obama. No defrauda. Un discurs ple de força i
sentiment, luctuós i enèrgic a la vegada, dolgut per les circumstàncies i
optimista de cara al futur. ‘You will run again,’ diu. ‘We will finish the
race,’ insisteix. Pocs minuts abans d’acabar, aconsegueix portar l’auditori al
paroxisme. Després dels aplaudiments i els crits de suport entusiasta del
públic, recupera el to intimista i respectuós amb les víctimes i llurs
familiars que requereix el moment i acaba suaument la intervenció. La sensació d’empatia
amb els afectats, claredat d’idees, fortalesa d’esperit i decisió en l’acció
que transmet Obama em fa sentir una terrible enveja d’aquest país. Quan hem
sentit parlar així algun dels nostres líders polítics? Jo, mai.
Travesso Boylston Street, el carrer que cada any
acull la meta de la Boston Marathon. No puc evitar pensar que, avui fa tres dies,
més de vint mil parells de sabatilles d’esport van passar per aquí, i que
algunes no van poder arribar a trepitjar la paraula FINISH pintada al terra de
la línia d’arribada per culpa de les explosions. La meta està ubicada més avall
d’on jo sóc ara, a l’alçada de la Boston Public Library, ‘FOUNDED
TROUGH THE MUNIFICENCE AND PUBLIC SPIRIT OF CITIZENS’, segons resa la
inscripció situada sota el ràfec de la façana meridional del magnífic edifici
que acull la biblioteca. Torno a experimentar enveja. ‘THE PUBLIC LIBRARY OF THE
CITY OF BOSTON BUILT BY THE PEOPLE AND DEDICATED TO THE ADVANCEMENT OF LEARNING,
A D MVCCCLXXXVIII’ diu el frontispici que mira a Copley Square, avui un
campament militar. La zona d’exclusió arriba fins a un o dos carrers més enllà del
perímetre de la biblioteca.
El postulat ‘THE COMMONWEALTH REQUIRES THE EDUCATION OF THE
PEOPLE AS THE SAFEGUARD OF ORDER AND LIBERTY’ presideix la façana nord,
just al damunt de la meta de la cursa. Els desgraciats que van dipositar les motxilles
amb les olles a pressió (de fabricació espanyola, una fatalitat més) que contenien explosius i metralla a escassos metres de
l’arribada, enmig de la gent, mirant als ulls a persones concretes, no van
alçar la vista per llegir el missatge gravat a la pedra; ni haurien entès el
sentit de les paraules, si ho haguessin fet. L’odi i el fanatisme mantenen cega
la ment d’aquests individus i el seu cor insensible a qualsevol emoció. És
irònic que una biblioteca, un dels símbols màxims de la civilització humana,
hagi estat testimoni d’un acte terrorista, una de les màximes barbaritats
humanes. L’esport, i la marató en particular, exemplifica també un vessant
essencial de la civilització. La de Boston és la marató popular més antiga
(1897). No sé si van elegir-la també per això, però és clar que es tracta d’un objectiu
fàcil perquè concentra desenes de milers de persones en un espai obert, una cursa que
transcorre per la via pública i no té portes d’accés, cosa que dificulta
moltíssim establir-hi controls de seguretat.
Deixo Boylston St. enrere i arribo al Harvard Bridge.
M’encanta travessar aquest pont corrent. El riu a sota, el Massachusetts Institute
of Technology (MIT) al davant, just a l’altre cantó del riu, que pertany a Cambridge;
Beacon Hill a la dreta, on destaca al capdamunt el reflex daurat de la cúpula
de l’State House, seu del govern de l’estat de Massachusetts. L’skyline vist
des de riu amunt li fa de rerefons. Puja una brisa marina freda i no acabo de
sentir-me còmode en carrera. Ara voldria anar més abrigat...
Després de mig quilòmetre llarg de pont, m’apropo al MIT, una universitat
puntera al món en nombrosos estudis de tecnologia. A quatre quilòmetres d’aquí
hi ha la Harvard University, la universitat més antiga dels EUA (1636) i una de les més famoses del món. Obama és un dels centenars d’il·lustres que hi han
estudiat. Ho recordarà al discurs solemne de la catedral d’aquí a poc més d’una
hora: ‘I’ve lived here for a long time’, ‘Boston is my home’. ‘For thousands of
us, it has been something personal,’ dirà referint-se a l’atemptat. Si la cama
va bé, en els pròxims dies m’arribaré a Harvard Yard. Però hi aniré vorejant el
riu, ja que el recorregut és més llarg i molt més bonic i saludable que córrer per
la Mass. Avenue atapeïda de cotxes.
En deixar el MIT enrere no em podia imaginar que pels
seus carrers començaria dotze hores després un tiroteig que posaria fi a la
vida d’un policia i, més tard, a la d’un dels sospitosos. Sembla que els dos probables
terroristes perseguits són germans i provenen de Txetxènia (ara se sap que havien viscut a la República veïna de Daguestan). Es disparen les
alarmes: la hipòtesi del terrorisme islamista torna a guanyar protagonisme.
Txetxènia, al Caucas rus, és un polvorí i ha estat una de les regions
preferides per Al Qaida per reclutar fanàtics. Veurem com acaba tot plegat.
Demà, la ciutat de Boston estarà deserta. Toc de queda: les autoritats
recomanaran a la població quedar-se a casa: els carrers estaran buits, les
escoles tancades, no hi haurà transports públics ni serà possible entrar i
sortir de la ciutat en bus, tren o avió. Ara encara no ho sé, però demà no
anirem al Tribeca Film Festival of New York, com teníem planejat, a
conseqüència del que passarà aquesta nit a pocs metres d’on sóc ara. Que curiós
és el curs dels esdeveniments! Ho haurem de deixar per a la setmana vinent. Si
aquest enrenou serveix per atrapar la resta dels malfactors, haurà valgut la
pena pagar les dues carreres de taxi que farem debades la pròxima matinada .
Travesso el riu en sentit contrari pel Longfellow
Bridge i vaig a buscar The Esplanade. Aquest parc a la riba dreta és molt agradable
i sempre hi ha dotzenes de corredors que van riu amunt o riu avall. Segueixo
remuntant-lo per la vora i un helicòpter es manté estàtic en l’aire sobre un
punt situat al sud-oest. Deu estar sotjant la Catedral de la Santa Creu, on el
servei religiós està a punt de començar. Porto recorreguts gairebé set
kilòmetres i em sento bé. He augmentat una mica el ritme i ja vaig en màniga
curta, bon senyal. Noto algunes molèsties a la cama, encara que lleus. Em pesen
potser més l’encarcarament del llarg viatge d’ahir i el jet lag. Els músculs i
les articulacions queden travats i els costa un parell de dies deixondir-se. I
al cervell, encara més. Pujo la rampa del Harvard Bridge i enfilo Massachusetts
Avenue per fer els dos darrers quilòmetres fins a casa. 9 km en 45’. No està
malament, tractant-se del primer rodatge després de tants dies aturat. Demà
descansaré i a veure com estic demà passat. Després d’una excursió inútil en
taxi a tres quarts de set del matí, des del qual veurem més cotxes patrulla de
la policia i dels serveis secrets que de ciutadans particulars, ens passarem el
dia enganxats a la tele i a internet per saber com es desenvolupa la manhunt del segon sospitós. Tant de bo el
capturin aviat, perquè es faci justícia i per poder recuperar la normalitat.
Quan es declara l’estat d’excepció a qualsevol lloc, s’altera la vida ordinària
de la gent. Boston és una comunitat particularment tranquil·la i civilitzada, una
d’aquelles ciutats on potser s’enyora més que en altres indrets la pau i la calma
perdudes.
Tornarem a córrer i acabarem la cursa. Així sigui.
