RUNNING BOSTON (2)

21 d’abril. Són les 11.00. M’he llevat a les 5.30, he desdejunat i he llegit el Boston Globe i La Vanguardia online. Després, he estudiat quatre horetes. Ara ja en tinc prou. El cos em demana moviment i la ment vol distreure’s en altres ocupacions. Ergo me’n vaig a córrer. Segueixo el ritual de costum: em canvio, miro el temps que fa, estiro, baixo al carrer, escalfo i començo a rodar suaument. Ep! Això ja no va com l’altre dia, les cames estan molt més soltes i el cor demana més ritme. La cama esquerra no em molesta tant i em permet estirar la gambada. Sense haver-m’ho proposat, arribo al riu bastant més ràpid que l’últim dia, baixo la rampa i enfilo cap a l’oest. Avui toca visitar el vell John Harvard. Només d’arrencar a córrer, de seguida saps quina mena d’entrenament pots esperar. Mentre estava assegut treballant, no en tenia ni idea, però en baixar al carrer ja m’he notat amb ganes de forçar una mica la màquina; amb prudència, això sí, perquè no acabo d’estar segur de l’evolució de la tendinitis. Ahir a la tarda vaig decidir que aniria a Harvard Yard i en això estic.

Temperatura exterior: 44ºF (7ºC), sol i un ventet molt suau. Un pèl de fred, però un bon dia per a córrer. Quan arribo al riu, veig dotzenes de corredors que van i vénen. Matí i tarda sol ser així i, avui que és diumenge, encara més. Suposo que, en fer tan fred a l’hivern, la gent surt massivament al carrer quan comença a insinuar-se el bon temps. A la tarda, quan sortirem a passejar, ho podrem confirmar. Veurem milers persones i centenars de cotxes pel carrer. Newbury St., el carrer de les botigues, la Massachusetts Av., important artèria nord-sud i els voltants del Prudential Center estaran a vessar de gent malgrat l’aire gelat. Molts, en màniga curta. Centenars d’aficionats es dirigeixen a peu o en cotxe a Fenway Park, l’estadi dels Red Sox, on avui a les 19.00 hi ha partit. Boylston St., el carrer on hi ha instal·lada la meta de la Boston Marathon des de 1987, segueix tallat. No se sap quan obriran els carrers de l’entorn, però és un obstacle enutjós per als vianants i el transit rodat... així com una ruïna econòmica per als negocis de la zona en quarantena. Els carrers atapeïts i plens de vida d’aquest diumenge de primavera palesen que Boston té ganes de tornar a la normalitat.

A mesura que m’allunyo del Harvard Bridge riu amunt, el nombre de corredors decreix ràpidament. Al cap d’una milla, passo per sota el pont de la Boston University, on hi ha l’embarcador del seu equip de rem. El rem és un altre esport molt practicat a Massachusetts. El rem i la vela. Sempre hi ha grups de petits velers regatejant pel riu i moltes embarcacions amb remers vogant. Una de les tres víctimes mortals de l’atemptat terrorista, una jove xinesa de 23 anys, estudiava Matemàtiques i Estadística a la Boston University. Es tracta de la mateixa especialitat que imparteix la meva dona a la universitat. Reto a Lu Lingzi el meu particular homenatge en passar per davant de la institució. Segueixo remuntant el riu per la seva riba dreta ─és a dir, amb el corrent d’aigua a la meva dreta─ i vaig superant ponts, el de River St. primer, el de la Western Av. i el John Weeks Foot Bridge després, per arribar finalment al Larz Anderson Bridge, per sobre del qual travessaré el Charles River.

Aigües avall, quan havia passat el pont de la Boston University, vaig notar un corredor enganxat rere meu. Efectivament, al cap d’una estona, m’avança. Es tracta d’un jove de cabell arrissat, entre ros i pèl-roig, blanc com un got de llet i pigat, amb tota la traça de ser un irlandès (bostonià descendent de colons irlandesos, s’entén). Aquí hi ha una pila d’homes i dones amb aquesta pinta. Els irlandesos van arribar a milers quan la gran fam d’Irlanda, a les acaballes del segle XIX i avui formen un dels grups ètnics més nombrosos i homogenis de la ciutat. Els Boston Celtics i Saint Patrick i la cervesa Guiness ho poden testimoniar. El segueixo de prop, perquè els ritmes que portem són molt semblants. Al cap de poc, al pont de River St., es desvia. Segueixo sol, avançant algun corredor de tant en tant i creuant-me’n algun altre.

Travesso el pont de Larz Anderson i entro a Cambridge per la John Fitzgerald Kennedy Avenue. A menys d’un kilòmetre, hi ha la Harvard Square. El carrer puja una mica i està ple de cotxes i vianants, com de costum. He d’anar amb compte i baixar de la vorera tot sovint. No importa quin dia de la setmana sigui, Harvard sempre està animat. La institució és un motor econòmic de primera per a Massachusetts. A només un parell de kilòmetres a l’oest hi ha Watertown, la ciutat de 32.000 hab. inscrita a l’àrea del Greater Boston on va tenir lloc el tiroteig entre la policia i el petit dels Tsarnaev abans de ser definitivament capturat divendres. Per aquí no hi havia ni una ànima, aleshores.

Un cop a la plaça, entro al recinte de la Harvard Yard per la porta que exhibeix la inscripció bíblica ‘OPEN YE THE GATES THAT THE RIGHTEOUS NATION WHICH KEEPETH THE TRUTH MAY ENTER IN’ (Isaïes 26:2). (‘Obriu les portes perquè pugui entrar la gent justa que conserva la veritat’, vindria a ser; la raó i la fe van sempre de la mà als Estats Units d’Amèrica.) Si és cert que la universitat és el temple del saber, ara estic entrant a Sant Pere del Vaticà. I corrent, tot vestit de negre, amb les malles llargues i una samarreta tèrmica. (el gorro i els guants ja me’ls he tret pujant a 4’30” contra l’aire). Aquest espai de 10 ha és el centre neuràlgic i la part més antiga del campus de la universitat. Hi ha edificis del s XVIII (el Massachusetts Hall data de 1720), encara que la majoria són del XIX cap aquí. El campus és captivador: els edificis de les residències d’estudiants i les facultats, la biblioteca, els jardins. Presidint una àmplia esplanada, l’estàtua del fundador, el clergue anglès John Harvard. Es tracta d’una estàtua sedent, fosa en bronze per Daniel Chester French el 1884, que mostra el fundador presidint el seu magnífic llegat. M’apropo, espero que dues japoneses s’hi fotografiïn a plaer i després, tot seguint el ritual, li toco el peu esquerre ben net i polit per la repetida fricció de milers de mans de tot el món durant anys. Són curiosos aquests costums, que perpetuem amb satisfacció creients i descreguts sense distinció.

M’arribo al límit nord del recinte per veure el Memorial Hall, la característica torre del qual és visible des de molts kilòmetres de distància constituint un excel·lent punt de referència per ubicar Harvard. L’edifici, avui plenament funcional, conté un espai consagrat a la memòria dels caiguts, un gran teatre i un enorme refectori (una cantina per a la comunitat acadèmica). Fou edificat mitjançant una col·lecta organitzada per exalumnes just en acabar la Guerra Civil americana (1661-1665), en memòria dels fills de Harvard que van sacrificar llurs vides en la defensa dels valors abolicionistes de la Unió durant la cruenta contesa.

Giro cap al nord i vaig a l'School of Philosophy. ‘WHAT IS MAN THAT THOU ART MINDFUL OF HIM?’ (Salm 8:4), hi ha escrit sota el ràfec de la façana nord de l’Emerson Hall. És la pregunta que, segons Kant, sintetitza totes les preguntes possibles ─‘Què és l’home...’ ─dirigida a Déu  ─‘...perquè te’n recordis d’ell?’. La porta d'accés està tancada. Entraré a saludar Ralph Waldo Emerson i el seu peu sortós un altre dia. Engego de nou i passo per davant de l’edifici principal de la Harvard University Library, la primera biblioteca privada del món per nombre de volums i la tercera d’Amèrica, després de la del Congrés i de la pública de Boston. Torno a passar per davant de John Harvard i li dic ‘See you soon, dude, but the next time I’ll be walking with my wife’. Em dirigeixo cap a la sortida i abandono Harvard Yard en busca del Charles.

La visita al campus m’ha recarregat d’energia. Baixo cap al riu a un bon ritme, travesso el pont i torço a l’esquerra, riu avall. Ara estic corrent a 4’15” i em sobra roba. Malgrat que la temperatura és de 7ºC, em quedo amb màniga curta. Ara voldria anar amb pantalons curts, però els corredors no tenim cadi..., encara. Mantinc el ritme constant durant els 5 km de riu fins al Harvard Bridge. A poc a poc, augmenta el nombre de corredors i passejants, però no és excessiu. Puc córrer a plaer. Els ànecs i els esquirols s’han deixondit i animen el paisatge. Em passa una embarcació de 8 amb timoner remant amb força a favor del corrent. Deuen anar a 3’30” per km. M’agradaria remar; no ho fet mai, encara. L’altre dia vaig veure un rètol a la teulada d’un dels molt clubs de rem que hi ha al llarg del riu: ‘Row classes’. Em va cridar.

Deixo el Charles i entro a la Mass. Av. 2 km i a casa. L’aspecte dels arbres ha canviat moltíssim en tres dies. Molts d’ells estan florits i alguns ja fullen. Sembla que aquí la primavera ha d’explotar bruscament per compensar la seva curta durada. Com que el clima de Nova Anglaterra és ben diferent del nostre, hi deu haver moltes espècies diferents a les del Mediterrani i, en conseqüència, el seu cicle anual varia; però les poques plantes que jo sóc capaç d’identificar i que conec d’allà van molt més endarrerides en aquest cantó de l’Atlàntic. No és d’estranyar: avui, dos dies abans de Sant Jordi, hem estat a 0ºC de mínima i la màxima no passarà de 9ºC. Tanmateix, la vida pugna per brotar (i molta gent va en calça curta i xancletes).

Arribo a casa: 14,5 km en 1h 05’. Això comença a estar millor, 4'30"/km és una bona mitjana en un circuit tan urbà. Fa estona que no em recordo de la cama. Veurem com es desperta demà.

RUNNING BOSTON (1)

18 d'abril. Són les 9.00. He esmorzat fa un parell d’hores i preparo la roba d’entrenament. He pujat al terrat i, malgrat el sol, fa fred i bufa un aire que l’accentua encara més. Busco la informació meteorològica a internet: temperatura exterior 8ºC; temperatura de sensació, 5ºC. Decideixo posar-me les malles curtes i una samarreta de màniga llarga a sobre de la curta. Segurament, la temperatura anirà pujant i podré treure-me-la quan comenci a escalfar-se’m el cos.

Em calço les corredores noves que estava reservant per avui. Fa molt temps que les vaig comprar, però he esperat per poder estrenar-les aquí. Són unes Nike Skylon 11 de color roig, un model que a mi em va de meravella. S’ajusten al peu com si fossin uns guants. No em solen llagar ni la primera vegada que hi corro. N’he estrenat algun parell en entrenaments forts de 15 km i semblaven ja usades. Començo a estirar molt suaument. Tinc una tendinitis (crec) a la part interior del genoll esquerre que em molesta des de fa més d’un mes i encara me la noto. Abans de viatjar, vaig parar de córrer durant gairebé tres setmanes. M’he limitat a nedar a la piscina i sembla que ha millorat una mica, però no s’ha curat del tot com jo esperava. Ahir, no sabia si deixar reposar una mica més el genoll o començar a córrer suaument quan el recorregut de l’aeroport a casa per la vora del riu em va aclarir els dubtes: veient tanta gent córrer, costa resistir-s’hi. Així és que avui sortiré a rodar i a veure què sento.

Baixo al carrer i estiro més intensament, escalfo amunt i avall durant uns minuts per un petit parc que hi ha al darrere, preparo el Garmin i endavant. ¡Quin gust, després de tants dies, tornar a avançar saltant! El barri de Back Bay ─on ens allotgem a Boston─ és antic i té aquells carrers amb els emblemàtics edificis de pedra vermella caracteritzats per una escala també de pedra per accedir a la porta principal, elevada sobre el carrer. No hi ha planta baixa, sinó un soterrani i un primer, tots dos a mitja alçada. Moltes pel·lícules d’època estan ambientades aquí. Arribo a Huntington Avenue i, després d’esperar que aparegui la figura blanca al pedestrian light traffic, l’enfilo cap a l’esquerra, buscant la intersecció amb Massachusetts Avenue, que em durà al riu. A l’alçada de l’enorme església del Christian Science Center ─res a veure amb la de la Cienciologia de Tom Cruise─, torço a la dreta. Vaig corrent a poc a poc, molt còmode amb les bambes noves i amb una lleugera molèstia a la cama esquerra que no m’impedeix córrer solt.

A cada encreuament, des d’aquest punt fins al Charles, hi ha dues parelles de policies, una a cada costat de l’avinguda. Ara me’n recordo que aquest matí he llegit al Boston Globe digital que a les onze tindrà lloc un servei religiós interconfessional en memòria de les víctimes del salvatge atemptat terrorista ─tres morts i més de 170 ferits─ a la Cathedral of the Holy Cross. Hi assistiran les màximes autoritats de la ciutat, l’estat i la unió, amb el president Obama al capdavant. La comitiva deurà passar per aquí, per la Massachusetts Avenue, per dirigir-se a la catedral des de l’aeroport.

Després, un cop dutxat i a casa, tindré ocasió de seguir el discurs dels líders religiosos i de les autoritats civils. Com és natural, li toca cloure a Barack Obama. No defrauda. Un discurs ple de força i sentiment, luctuós i enèrgic a la vegada, dolgut per les circumstàncies i optimista de cara al futur. ‘You will run again,’ diu. ‘We will finish the race,’ insisteix. Pocs minuts abans d’acabar, aconsegueix portar l’auditori al paroxisme. Després dels aplaudiments i els crits de suport entusiasta del públic, recupera el to intimista i respectuós amb les víctimes i llurs familiars que requereix el moment i acaba suaument la intervenció. La sensació d’empatia amb els afectats, claredat d’idees, fortalesa d’esperit i decisió en l’acció que transmet Obama em fa sentir una terrible enveja d’aquest país. Quan hem sentit parlar així algun dels nostres líders polítics? Jo, mai.

Travesso Boylston Street, el carrer que cada any acull la meta de la Boston Marathon. No puc evitar pensar que, avui fa tres dies, més de vint mil parells de sabatilles d’esport van passar per aquí, i que algunes no van poder arribar a trepitjar la paraula FINISH pintada al terra de la línia d’arribada per culpa de les explosions. La meta està ubicada més avall d’on jo sóc ara, a l’alçada de la Boston Public Library, ‘FOUNDED TROUGH THE MUNIFICENCE AND PUBLIC SPIRIT OF CITIZENS’, segons resa la inscripció situada sota el ràfec de la façana meridional del magnífic edifici que acull la biblioteca. Torno a experimentar enveja. ‘THE PUBLIC LIBRARY OF THE CITY OF BOSTON BUILT BY THE PEOPLE AND DEDICATED TO THE ADVANCEMENT OF LEARNING, A D MVCCCLXXXVIII’ diu el frontispici que mira a Copley Square, avui un campament militar. La zona d’exclusió arriba fins a un o dos carrers més enllà del perímetre de la biblioteca.

El postulat ‘THE COMMONWEALTH REQUIRES THE EDUCATION OF THE PEOPLE AS THE SAFEGUARD OF ORDER AND LIBERTY’ presideix la façana nord, just al damunt de la meta de la cursa. Els desgraciats que van dipositar les motxilles amb les olles a pressió (de fabricació espanyola, una fatalitat més) que contenien explosius i metralla a escassos metres de l’arribada, enmig de la gent, mirant als ulls a persones concretes, no van alçar la vista per llegir el missatge gravat a la pedra; ni haurien entès el sentit de les paraules, si ho haguessin fet. L’odi i el fanatisme mantenen cega la ment d’aquests individus i el seu cor insensible a qualsevol emoció. És irònic que una biblioteca, un dels símbols màxims de la civilització humana, hagi estat testimoni d’un acte terrorista, una de les màximes barbaritats humanes. L’esport, i la marató en particular, exemplifica també un vessant essencial de la civilització. La de Boston és la marató popular més antiga (1897). No sé si van elegir-la també per això, però és clar que es tracta d’un objectiu fàcil perquè concentra desenes de milers de persones en un espai obert, una cursa que transcorre per la via pública i no té portes d’accés, cosa que dificulta moltíssim establir-hi controls de seguretat.

Deixo Boylston St. enrere i arribo al Harvard Bridge. M’encanta travessar aquest pont corrent. El riu a sota, el Massachusetts Institute of Technology (MIT) al davant, just a l’altre cantó del riu, que pertany a Cambridge; Beacon Hill a la dreta, on destaca al capdamunt el reflex daurat de la cúpula de l’State House, seu del govern de l’estat de Massachusetts. L’skyline vist des de riu amunt li fa de rerefons. Puja una brisa marina freda i no acabo de sentir-me còmode en carrera. Ara voldria anar més abrigat... Després de mig quilòmetre llarg de pont, m’apropo al MIT, una universitat puntera al món en nombrosos estudis de tecnologia. A quatre quilòmetres d’aquí hi ha la Harvard University, la universitat més antiga dels EUA (1636) i una de les més famoses del món. Obama és un dels centenars d’il·lustres que hi han estudiat. Ho recordarà al discurs solemne de la catedral d’aquí a poc més d’una hora: ‘I’ve lived here for a long time’, ‘Boston is my home’. ‘For thousands of us, it has been something personal,’ dirà referint-se a l’atemptat. Si la cama va bé, en els pròxims dies m’arribaré a Harvard Yard. Però hi aniré vorejant el riu, ja que el recorregut és més llarg i molt més bonic i saludable que córrer per la Mass. Avenue atapeïda de cotxes.

En deixar el MIT enrere no em podia imaginar que pels seus carrers començaria dotze hores després un tiroteig que posaria fi a la vida d’un policia i, més tard, a la d’un dels sospitosos. Sembla que els dos probables terroristes perseguits són germans i provenen de Txetxènia (ara se sap que havien viscut a la República veïna de Daguestan). Es disparen les alarmes: la hipòtesi del terrorisme islamista torna a guanyar protagonisme. Txetxènia, al Caucas rus, és un polvorí i ha estat una de les regions preferides per Al Qaida per reclutar fanàtics. Veurem com acaba tot plegat. Demà, la ciutat de Boston estarà deserta. Toc de queda: les autoritats recomanaran a la població quedar-se a casa: els carrers estaran buits, les escoles tancades, no hi haurà transports públics ni serà possible entrar i sortir de la ciutat en bus, tren o avió. Ara encara no ho sé, però demà no anirem al Tribeca Film Festival of New York, com teníem planejat, a conseqüència del que passarà aquesta nit a pocs metres d’on sóc ara. Que curiós és el curs dels esdeveniments! Ho haurem de deixar per a la setmana vinent. Si aquest enrenou serveix per atrapar la resta dels malfactors, haurà valgut la pena pagar les dues carreres de taxi que farem debades la pròxima matinada .

Travesso el riu en sentit contrari pel Longfellow Bridge i vaig a buscar The Esplanade. Aquest parc a la riba dreta és molt agradable i sempre hi ha dotzenes de corredors que van riu amunt o riu avall. Segueixo remuntant-lo per la vora i un helicòpter es manté estàtic en l’aire sobre un punt situat al sud-oest. Deu estar sotjant la Catedral de la Santa Creu, on el servei religiós està a punt de començar. Porto recorreguts gairebé set kilòmetres i em sento bé. He augmentat una mica el ritme i ja vaig en màniga curta, bon senyal. Noto algunes molèsties a la cama, encara que lleus. Em pesen potser més l’encarcarament del llarg viatge d’ahir i el jet lag. Els músculs i les articulacions queden travats i els costa un parell de dies deixondir-se. I al cervell, encara més. Pujo la rampa del Harvard Bridge i enfilo Massachusetts Avenue per fer els dos darrers quilòmetres fins a casa. 9 km en 45’. No està malament, tractant-se del primer rodatge després de tants dies aturat. Demà descansaré i a veure com estic demà passat. Després d’una excursió inútil en taxi a tres quarts de set del matí, des del qual veurem més cotxes patrulla de la policia i dels serveis secrets que de ciutadans particulars, ens passarem el dia enganxats a la tele i a internet per saber com es desenvolupa la manhunt del segon sospitós. Tant de bo el capturin aviat, perquè es faci justícia i per poder recuperar la normalitat. Quan es declara l’estat d’excepció a qualsevol lloc, s’altera la vida ordinària de la gent. Boston és una comunitat particularment tranquil·la i civilitzada, una d’aquelles ciutats on potser s’enyora més que en altres indrets la pau i la calma perdudes.

Tornarem a córrer i acabarem la cursa. Així sigui.