Estimada
Carme,
La teva mort
m'ha agafat lluny de Reus i no he pogut venir a acomiadar-te a Sant Francesc
com m'hauria agradat. De totes maneres, vull dir-te obertament algunes coses
que m'agradaria que sentissis.
Et vaig
conèixer l’any 1995, quan vaig entrar a treballar a l’escola on tu ja feia uns
quants anys que servies. El primer que cridava l’atenció de tu és que semblaves
un coet i eres molt de la broma. T’agradava treure punta a tot. Després, un no
trigava a adonar-se que t’estimaves els alumnes i tenies una clara vocació
pedagògica en el sentit primigeni de la paraula: guiar els nens i nenes,
acompanyar-los i tutelar-los en el seu trànsit inicial per l’aprenentatge. De
seguida vaig saber que eres una bona persona. El temps m’ho ha confirmat.
Al cap de
poc d’haver arribat, vaig tenir a classe la teua filla gran, la Carme, persona
excel·lent i molt bona estudiant que s’inclinaria per la llicenciatura de
Filosofia a la universitat. Em temo que la seva elecció em va satisfer més a mi
com a professor de la matèria que a tu com a mare, sempre preocupada pel futur
professional de les teues filles. Ara, la Carme es guanya les garrofes com jo
me les vaig guanyar durant molts anys: ensenyant a filosofar. Després vaig
tenir la Núria, futura arquitecta amb un caràcter molt diferent a la Carme,
encara que portava també al front la marca d’artífex vostra (teva i del Jaume).
Parlar com a pares i com a professors de les nostres respectives filles ens va
apropar encara més, perquè crec que no m’enganyo si dic que la simpatia que ens
teníem era recíproca.
Els anys van
anar passant i es va fer cada cop més difícil coincidir en els moments i els
espais d’un edifici tan gran, tret de quan hi havia actes generals per a tot el
claustre dels quals fèiem després el corresponent safareig; sempre amb ironia i
humor suaus, mai amb mala fe, que la mala fe no era pròpia del teu temperament.
Solies referir-te als nivells o estrats de la casa com si fossin el reflex de
la piràmide social: ‘els de dalt’, ‘els de baix’, ‘els del mig’... Quan hi
penso, encara ric d’aquella ocasió que em va tocar estar a la tarima com a
tutor en una comunicació a les famílies (tu hi eres en qualitat de mare) i, en
acabar, et vas acostar somrient per dir-me que havia estat brillant... No et
referies a la brillantor de la meua breu i anodina intervenció, naturalment,
sinó a la de la de la meua calba lluent!
Els darrers
anys, ens vèiem poc a causa del gran que s’havia fet l’escola i dels diferents ritmes
i horaris que tenen seccions tan diverses; però potser també perquè les coses
no es feien prou bé, no creus? Per fi, vam deixar de veure’ns del tot quan a mi
em va arribar l’hora de fer les maletes. Els meus serveis van esdevenir del tot
prescindibles a finals d’un mes d’agost i ja no vaig començar el curs següent.
De tot això, prou que vam tenir ocasió de parlar-ne. Gràcies pel teu suport en
aquells moments tan durs. Al cap de pocs mesos vaig saber per ta filla gran que
estaves malalta del mal lleig, el maleït càncer. Tots coneixem gent que no ha
arribat a envellir per culpa del càncer. T’atacava una malaltia que s’ha endut
a molts dels nostres abans d’hora ─com si als simples mortals ens fos permès d’opinar
quina és l’hora adequada per anar-nos-en.
Tanmateix,
ja hem après que no serveix de res protestar. Clamar contra el destí o contra
qui el regeix és una pèrdua de temps i d’energia. Tot això ja ho sabies i
n’havíem parlat més d’una vegada, algun cop genèricament però amb molta més implicació emocional quan era conseqüència de les
defuncions particulars que vam haver de lamentar junts a l’escola: l’Herminio,
el Llobet, el Gallisà i l’Elvira; els germans Padró, Ramon i Andrés. També els
decessos de familiars nostres ens van donar motiu per compartir condol i conversa.
Em complau
imaginar-te ara pels passadissos del cel traient punta enginyosament a les
tares de la institució que t’acull (de ben segur que les deu tenir perquè, si
no, no s’entendria com poden anar tan malament les coses aquí a baix). Ara que
t’ho mires des de l’altre costat, te’n deus riure de les nostres cabòries. Però
no oblidis encara que, al món que acabes de deixar, les coses són molt més
tèrboles que al dels esperits. Aquí ens passem la vida movent-nos a les
palpentes.
Així doncs,
pel poc que sabem, no ens queda altre consol que recordar les coses que hem
compartit amb les persones estimades que ja no hi són i estar-ne agraïts. Viure
no ha sigut mai fàcil i afrontar la mort dels pròxims és una de les proves més
difícils que hem de passar ─quan un té una vida mitjanament llarga, per força n’ha
d’acomiadar molts. Mentre tu siguis present en les nostres ments, seguiràs viva
d’alguna manera; i som molts els que t’estimem i et recordarem mentre visquem.
Pots anar-te’n tranquil·la, Carme, has deixat una bella i profunda empremta en
els nostres cors.
