Una fotografia apareguda a la secció d’internacional del diari EL PAÍS (25/10/13, p. 2) retrata
una significativa escena captada en la darrera reunió del Consell Europeu a Brussel·les, el 24 d'octubre. Sembla que va ser presa abans de l’inici o potser en un descans de la
sessió. La llarga taula semicircular estaria buida si no fos per la presència d'una única figura sedent. Es tracta del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que està repassant
uns papers per entretenir l’espera ─o fingeix que els repassa. Rere seu, un
grup de cinc o sis mandataris conversa animadament a peu dret. Hi destaquen la
cancellera alemanya Angela Merkel, el primer ministre italià Enrico Letta i,
mig tapat, el president francès François Hollande.
De què parlen? No ho podem saber concretament, perquè
es tracta de converses informals que no quedaran enregistrades més que en la
memòria dels protagonistes. No hi ha traductors, ni taquígrafs ni més
testimonis que els integrants del cercle. Tanmateix, podem estar segurs que
estan fent política. La política real, més enllà dels discursos protocol·laris
que els representants han de llegir o pronunciar quan els toca el torn, es fa
caminant pels passadissos, a peu dret aprofitant un recés enmig de les maratonianes
sessions, prenent un cafè o una cervesa al bar, sopant informalment en un restaurant...
És en aquests moments aparentment ociosos quan s’ordeixen aliances, es procuren
suports, es fan apropaments estratègics i pot fluir la química (o el feeling, com se sol dir) entre els màxims representants dels estats.
En les distàncies curtes, quan la cotilla del formalisme s’afluixa, pot aflorar la personalitat carismàtica o esmussada
dels líders polítics, la seva refinada cultura o supina ignorància, les íntimes aficions o
fòbies viscerals. Per la bona entesa de les nacions, hi fan més les complicitats que
sorgeixen d’aquests apropaments que les àrdues negociacions per casar uns interessos sovint divergents.
Els presidents del govern espanyols ─excepte González,
que es defensava en francès─ mai han sabut conrear aquest ‘tercer temps’ (per parafrasejar
el llenguatge del rugbi) de la política internacional. Les raons són fàcilment
explicables: a) la inseguretat causada per una certa intuïció de la pròpia mediocritat,
b) la baixa autoestima nacional pel paper de comparsa que té Espanya a Europa i
al món (un paper minoritzat que no es correspon en absolut amb el seu pes específic
real) i c) no saber anglès. Aquesta darrera és la més patètica, ja que es pot solucionar fàcilment. González
se salvava més, probablement, per la simpatia i la reconeguda personalitat seductora que el caracteritzaven que pel francès que pogués exhibir.
Des que Espanya va entrar al club europeu, cap dels
presidents i molt pocs dels ministres han destacat per l'excel·lència amb
la llengua dels Beatles. I és sabut que al món mundial, tothom que vulgui
establir relacions internacionals, ja siguin de caire polític, comercial,
cultural o d’entreteniment ha de manejar-se amb una certa desimboltura en
anglès. Des que Espanya va entrar a la Unió Europea, ni González, ni Aznar, ni Zapatero
ni Rajoy han estat a l’alçada en aquest aspecte. ¿S’estaran preparant ja els pròxims candidats a la
presidència del govern per corregir el tradicional dèficit idiomàtic dels líders espanyols? Entre els possibles noms, ignoro com porta
l’anglès Alfredo P. Rubalcaba, però la lideresa
Esperanza Aguirre sí que té un nivell òptim. Carme Chacón, per la seva part, està impartint
un curs a una universitat nord-americana de Florida ─i és de suposar que no el
fa en espanyol! Els ministres i alts càrrecs que dominen prou bé l’anglès
deuen patir molt quan formen part del seguici d’un cap incapaç de dir ‘good morning’ sense embarbussar-se.
Mentrestant, l’anglès és un requisit essencial en
qualsevol oferta de treball, encara que la seva utilització no sigui gaire previsible en el lloc al qual s'aspira.
Imagino que per això es prefereix que s’adjunti un certificat de coneixements
al CV que no pas fer una entrevista en anglès al candidat. En moltes empreses i
institucions, qui la faria? Quants càrrecs polítics, elegits o designats, que
han de mantenir relacions internacionals quedarien fora de joc si haguessin de
prescindir de la seva cort de traductors i intèrprets? I quants diners costa a
l’estat tanta ignorància idiomàtica? El pitjor de tot, no obstant, és la pèrdua
de contactes, simpaties, suports, complicitats, sinèrgies i relacions humanes
que la incompetència idiomàtica ocasiona.
─May we do anything to solve it?
─I’m afraid not if we don’t reach to improve
our General Education System. I wonder if Mr. Wert agrees.
