Artur Mas, el surfista, i l’onada independentista

Hi va haver un temps que als cracs se’ls deia asos. La denominació no quedava restringida al món de l’esport, sinó que n’emparava d’altres entre els quals hi ha el que fou fa mil·lennis la font que originaria l’esport. L’esport és avui una professió, una forma de lleure saludable o un entreteniment de masses, però s’inicià com un conjunt de disciplines per mantenir-se en forma en temps de pau o durant les treves bèl·liques. En la guerra està l’origen de l’esport, com sap qualsevol que s’hagi delectat amb la lectura de La Ilíada, i així ho delata el llenguatge que utilitza. Hi ha arxifamosos asos de llegenda com l’aviador alemany Manfred von Richthofen ─el Baró Roig─ o el pilot argentí de Formula 1 Juan Manuel Fangio. També el nedador nord-americà d’origen austrohongarès Johnny Weissmüller ─el millor Tarzan del cinema─ fou un as de la natació. Tots ells serien cracs si haguessin aconseguit llurs proeses avui. 

Però avui vull parlar d'asos, no de cracs; no sigui que origini un catacrac. ("Catacrac: onomatopeia per a representar el soroll que fa una cosa que es trenca, que cruix, per a indicar una ruptura, etc.” Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, DGREC). M’ha inspirat aquesta reflexió sobre els grans individus que sorgeixen de tant en tant en les tribus humanes la metàfora de la gran onada ─tsunami, tal vegada─ amb què els mitjans de comunicació es refereixen al rebombori independentista català.

L’onada 

La definició d’ona és molt complexa i abasta molts camps del saber però aquí pot valdre per la seva generalitat la següent, extreta del DGREC: “Forma d'energia que es caracteritza per un moviment vibratori de partícules en un medi determinat”. Hi ha ones a l’atmosfera, a l’aigua, a la terra i fins i tot a l’espai interestel·lar... menys buit del que ens afiguràvem. Tot és susceptible de vibrar. Els que som de litoral, estem molt familiaritzats amb les ones marines, que poden ser suaus o més potents i fins i tot violentes en una mar picada. Al mig de l’oceà, quan hi ha temporal, les ones es fan grans com edificis de molts pisos; tots n’hem vist, si més no a les pel·lícules. També s’han popularitzat els tsunamis o ones causades per terratrèmols submarins, que són rapidíssimes i a penes perceptibles a mar oberta però es frenen i esdevenen gegantines i destructives quan arriben a la costa. 

No sabem quin tipus d’ona oscil·la a Catalunya, si és un tren cadenciós i regular d’ones poc energètiques però persistents, si es tracta de les onades més violentes d’una mar brava o d’un tsunami en tota regla. L’11 de Setembre es van veure moltíssimes partícules que vibraven pels carrers de Barcelona demanant la independència. Tantes i tantes persones particulars com hi havia conformaven una gran massa de gent. No sé perquè les administracions i els periodistes s’entesten a quantificar els manifestants, si no són capaços de posar-se d’acord ni en el mètode de càlcul. Mentre no hi ha cap interès espuri en inflar o desinflar les xifres que indiquen la participació en un esdeveniment, tothom s’entén quan es diu que hi havia molta o moltíssima gent, o bé poca o quatre gats o que no hi havia ni déu. Resulta evident per a qualsevol observador, encara que s’ho miri des de la llunyania mesetaria de Madrid, que pels carrers de Barcelona hi havia moltíssima gent. No obstant això, ningú sap si l’impuls inicial del moviment per la independència es mantindrà, si es reflectirà d’alguna manera a les urnes el 25 de novembre, si beneficiarà CiU o ERC . L’únic que sembla clar és que la pluja de vots no regarà els horts del PSC ni el PP. 

Constatem, per ara, que s’ha originat espontàniament una onada motivada per les vibracions de la massa social catalana. Les causes profundes de l’onada són el sentiment nacionalista ─molt viu a Catalunya encara que no sigui necessàriament independentista─ i la fortíssima crisi econòmica que ha agreujat les tibantors amb la resta d’Espanya. Sembla possible que l’onada creixi i podríem aventurar que la major part dels surfistes estaven distrets a la platja perquè no se l’esperaven. Ni l’ERC de Carod-Rovira, la que més suport popular ha aconseguir en temps post transició (500.000 vots), podia somniar que tantíssima gent donaria suport a la idea de l’independentisme. ¿Què ha passat perquè una opció política des de sempre existent però clarament minoritària, si es vol residual, s’hagi convertit en poc temps en una realitat rampant capaç de treure la son a Madrid? ¿S’explica només per la crisi econòmica que, combinada amb el dèficit fiscal, ha convertit el matrimoni amb Espanya en un mal negoci? ¿Hi havia potents sentiments larvats en el cor del poble que només ara han pogut eclosionar? ¿És cert que la generació juvenil d’ara mateix no té els escrúpols i les traves mentals que enervaven les anteriors i es desinhibeixen arrossegant a l’acció els seus pares? ¿Té aquets moviment de masses l’energia suficient per perdurar o es consumirà cuita-corrents com un foc d’encenalls? No ho sap ningú però, a diferència de nosaltres, els ciutadans ordinaris, els nostres dirigents han de prendre posicions o s’arrisquen a ser exclosos del nou statu quo.

Des de l’11 de Setembre han passat ja més de dues setmanes. Hi ha polítics i partits que s’han mogut ràpidament i d’altres que segueixen esperant que les aigües tornin a mare. Mentrestant, a la resta d’España, s’han adonat que això va de veres i han reaccionat amb una prudència desacostumada. Tant les grans forces polítiques (PP i PSOE) com els mitjans de comunicació han estat sorprenentment mesurats. Algun passerell o passerella de vol curt i molt poder va pretendre inicialment renyar el poble català, però ràpidament l’hi van dir que no és això, companya, no és això. Les manifestacions dels pobles són el resultat de la unió de desenes de milers o de milions de voluntats individuals; i quan se n’ajunten moltes és difícil fer-los front. Si, com ara està passant, el moviment no obeeix a consignes preparades per les forces polítiques ni ha estat teledirigit des de dalt, sinó que més aviat brolla espontàniament de la gent i és estructurada per organitzacions cíviques, és fa difícil de manipular. Hi ha partits catalans, com el PSC, que han estat enxampats amb els pixats al ventre i d’altres com ERC que, senzillament, estan en hores baixes. De fet, tots els socis que van integrar l'infaust govern tripartit vaguen pel desert del Sinaí esperant un Moisès que els indiqui la ruta a la terra de promissió.

El surfista 

Però hi ha almenys un polític que estava en situació de jugar fort i ha gosat envidar. Artur Mas no ha fet senzillament el que tocava, no ha optat pel més fàcil, contra el que l’opinió general sembla afirmar. De fet, amb aquesta presa de posició s’hi juga molt més que ningú. Els seus col·legues dels altres partits catalans més aviat s’han mantingut a l’expectativa, donant per fet que Mas perdrà l’equilibri i serà engolit per l’onada (una onada que ell NO ha generat). A Madrid, si descomptem els òrgans de la caverna mediàtica, això ho tenen menys clar que a Barcelona. A dintre de la caverna, ja s’estan armant pel que pugui venir. En general, s'ha afermat la creença que a Catalunya hi ha una mar de fons molt més profunda del que ningú s’imaginava. Rubalcaba, si no vols per força, ja ha dit que està disposat a pedalejar cap al federalisme i, allò que fa quatre mesos ens venien com un tabú ─a saber, obrir la Constitució per modificar-ne les parts que calgui─, ara ja no ho és tant. ¡Com si no ens haguéssim adonat que recentment la van obrir amb nocturnitat i precipitació per ordre de Brussel·les i van retocar o afegir els articles que els van demanar sense protestar ni poc ni gens! 

No hi ha res sagrat en les coses humanes. Les fem nosaltres i les desfem nosaltres; les millorem tan sovint com les empitjorem. La perfecció no és d’aquest món. Seguir venent-nos la Constitució del 78, hipotecada com està pels que haurien volgut mantenir l’estat dictatorial després de la mort de Franco, com el paradigma de les cartes magnes occidentals és una insensatesa. En aquell moment, no és podia haver fet gaire millor, hi estic d’acord; però no és en absolut el súmmum de la legislació constitucionalista. La vertebració territorial d’Espanya és, sense anar més lluny, clarament millorable. Sembla que ha arribat l’hora de reestructurar l’estat sense posar límit a la voluntat consensuada dels pobles o de la ciutadania, com es vulgui anomenar el conjunt dels habitants d’una unitat territorial capaç d’exigir i exercir la sobirania amb responsabilitat. Si una Catalunya independent és viable econòmicament, si la independència és la millor sortida per superar els nostres problemes actuals, si és convenient jugar tan fort en plena crisi de la Unió Europea, etc. són dubtes que s’aniran aclarint a mesura que corri el temps i es prenguin determinacions. El cert és que ara mateix ningú pot contestar taxativament aquestes preguntes.

En aquestes condicions, ¿qui s’ha atrevit a cavalcar l’onada de l’autodeterminació que pot abocar-nos a la independència? Doncs de moment només Artur Mas, el nostre surfista més estrenu que, més o menys ben assessorat i acompanyat ha gosat prendre la iniciativa, vestir-se de neoprè i anar de dret cap a la cresta de l’ona. Aconseguirà conduir-la a la platja de la independència? ¿Es quedarà a la cala de l’autodeterminació federal? ¿O serà remenat i negat en el si de l’aigua salada quan l’onada trenqui en arribar a la costa o perdi embranzida? S’apropa una fita històrica per saber si efectivament Mas s’incorporarà a l’Asgard català com un as del surf.