PER QUÈ NO SÓC INDEPENDENTISTA

Jo no sóc independentista. Ni tan sols ho vaig ser en l’adolescència i joventut, quan el general dels humans acostumem a ser més radicals i trencadors amb l’statu quo. Sempre m’ha intrigat que fos una postura política tan clara i ben arrelada en mi, fins i tot en aquella edat amb tan poc fonament. La meva adolescència va coincidir amb la transició democràtica i era molt fàcil inflamar-se d’antiespanyolisme quan la idea de l’Espanya que predominava aleshores entre nosaltres era la del tardofranquisme. Les identificacions ‘Espanya=Franco’, ‘Espanya=Dictadura’, ‘Espanya=Enemic de Catalunya’ eren moneda corrent en aquell temps. Que per a alguns o per a molts siguin igualacions terminològiques legítimes encara avui dia és un seriós motiu de preocupació i consternació. És un fet que evidencia que alguna cosa no s’ha fet bé, ni a Barcelona ni a Madrid, en els darrers trenta-cinc anys. Perquè ni Espanya va ser franquista en bloc ni tota Catalunya va ser antifranquista. Dretes i esquerres, nacionals i republicans, feixistes, anarquistes i comunistes van estar des del principi repartits per tots els territoris d’Espanya. El que va inclinar la balança cap a un cantó o l’altre a gairebé tots els llocs va ser la posició de les autoritats militars envers la República i l’actitud de les forces vives locals (sindicats obrers, patronal, cacics...). Uns i altres van instigar un ús extrem de la violència criminal per acabar amb qualsevol intent de resistència per part de l’oposició. I cada particular va haver d’adaptar-se al que l’hi havia tocat en sort. Sense saber tot això aleshores, ja intuïa que les coses no eren tan senzilles com se’ns explicava: la qüestió catalana no era una pugna maniquea entre bons i dolents. Ara que l’independentisme s’ha convertit en una qüestió electoral central, m’ho he tornat a plantejar i m’he instat a aportar raons. Breument, les resumiré en raons històriques, pragmàtiques i personals.

Raons històriques. Després d’una llarga experiència, la història ens ha mostrat que les comunitats humanes s’han de dotar d’estructures polítiques funcionals, que és convenient que els ciutadans puguin exercir els seus drets polítics i que la majoria de les persones necessitem garanties de seguretat física i jurídica per portar una vida digna amb els nostres. Com que les coses són com són i no com voldríem que fossin ─i això val per a la història, les institucions i les persones─ cadascú ha vingut al món com i on l’hi ha tocat néixer. Negre o blanc, home o dona. Ser catalana o extremeny, guineana o sioux és un avatar del destí. La majoria es conforma o resigna amb el que l’hi ha tocat ser, però alguns proven de corregir el que els ha deparat la roda de la fortuna.

Centrem-nos en Catalunya. Si aquesta nació forma part de l’Estat espanyol des de fa segles no és una casualitat, sinó la conseqüència política de molts esdeveniments, i no poques decisions, ocorreguts en el decurs del temps. Decisions que han pres els que podien prendre-les, és a dir, els que tenien el poder polític: reis, nobles, consellers de la cort, governants, ciutadans principals i representants de l’alta burgesia en temps més recents. Només a darreríssima hora s’ha comptat amb l’opinió del comú de la gent, la veu del poble. Per posar un exemple, és una fal·làcia històrica pretendre que els catalans van perdre l’oportunitat de ser independents de Madrid el 1714 arran de la victòria borbònica a la Guerra de Successió. És cert que les represàlies de Felip V contra els que ell considerava traïdors van ser duríssimes i les institucions i la cultura en català van quedar silenciades per molt de temps. Ara bé, probablement la victòria de la casa d’Àustria hauria significat que Catalunya se situés en una altra gran òrbita política o hagués estat utilitzada com a moneda de canvi per les corones europees en algun tripijoc geopolític del s XVIII. Però si eventualment Catalunya hagués aconseguit la independència política, no hauria estat en absolut per la voluntat del poble, sinó pels interessos dels governants i les classes dirigents. Els aristòcrates es jugaven les terres i les persones com qui juga al parxís. Més o menys com després la gran burgesia es jugaria els capitals i els proletaris i com, ja avui dia, els grans grups financers (els que controlen els mercats borsaris mundials) es juguen les classes mitjanes amb estalvis i llocs de treball inclosos i, fins i tot, posen sobre la taula de joc països sencers. Massa sovint s’oblida que si els pobles són avui manipulables (en calen proves?) molt més ho eren en els segles anteriors a l‘aparició de la instrucció pública i la llibertat d’informació i expressió.

De qualsevol forma, ara que es pot opinar lliurement i sembla que ha sorgit (no del tot espontàniament, d’acord) la necessitat de fer-ho, no fóra intel·ligent censurar la veu de la ciutadania. ¿A qui li fa por l’expressió de la voluntat popular a les urnes? Què hi podem perdre? No estem parlant de si anem a la guerra, sinó de si es vol seguir formant part de l’estructura política Espanya o no. La sang no ha d’arribar al riu.

Raons pragmàtiques. En l’actual situació d’incertesa econòmica i política a Europa, sembla que hi ha més a perdre que a guanyar amb un canvi d’aquesta envergadura. Ni els guanys en economia són tan certs com es pretén ni ens en aniríem de cap a l’infern  si ens emancipéssim de Madrid. Europa tremola i no és el moment de posar a prova la seva solidesa provocant un conflicte entre Brussel·les i Madrid. Voler marxar només perquè Espanya ens costa diners em sembla indecent. Imaginem-nos que un dels membres d’una parella ben assentada es volgués divorciar de l’altre només perquè s’hagués quedat sense feina. Indecent, no? Fer els comptes ha de servir per reajustar l’economia i fer que el repartiment sigui equitatiu, no per veure si em quedo o me’n vaig de casa en funció del balanç comptable. Catalunya i la resta d’Espanya pesen més juntes que separades, a Europa i al món: per raons demogràfiques, econòmiques (el PIB d’Espanya segueix estant, malgrat la crisi, entre les posicions 10 i 12 del rànquing mundial), per l’idioma castellà que compartim més de 300 milions de persones i per la potència cultural conjunta. Si Espanya fos verament plural i es projectés d’una altra manera a l’interior i l’estranger, a molts deixaria de fer-los vergonya ser espanyols (¿no ha deixat de ser vergonyant per obra i gràcia dels èxits de la selecció espanyola de futbol? Sí, sí: fins i tot a Catalunya es podien veure banderes espanyoles a dojo i celebracions pel carrer). Aquesta és la feina que la classe política hauria d’estar fent ja: promocionar l’Espanya plural realment existent. N’hi ha que creuen que ‘espanyol’ i ‘català’ són termes excloents; però n’hi ha que no. Són dues creences perfectament compatibles si cap grup pretén imposar la seva a l’altre.

En les circumstàncies històriques que m’han tocat viure, crec que totes les coses que necessito les puc fer tan bé o millor en una Catalunya inscrita a Espanya que en una Catalunya independent. Una Espanya que garanteixi una més àmplia autonomia política en aquells territoris que la desitgin racionalment, una Espanya que fomenti les diverses subcultures que la integren (que fomenti, entre altres coses, la visió i l’expressió catalana del món com una manera també espanyola de veure’l i expressar-lo). La situació de Catalunya a Espanya és perfectible, no en tinc cap dubte. Per això crec que cal refundar l’estat espanyol i construir-ne un de més just i equilibrat. Això no significa deixar de banda la cohesió territorial, que no consisteix precisament a fer arribar l’AVE a cada porta, com han pretès alguns cacics territorials transvestits de governants democràtics. D’aquest mal, el caciquisme polític i el clientelisme, no n’està lliure cap territori d’Espanya ni cap nació. La cortina de fum de l’independentisme sobrevingut voldria ocultar la mediocre realitat política de Catalunya i la mediocre talla política dels nostres governants. Però se’ls veuen les vergonyes i no són de mitjana millors que els seus col·legues de la resta d’autonomies. La independència no ens canviaria la classe política per art de màgia ni evitaria que, després d’aconseguir-la, els neoliberals seguissin fent polítiques neoliberals i els socialdemòcrates continuessin sense saber quines polítiques fer.

Raons personals. Qualsevol que s’hagi mogut del seu poble haurà experimentat que no a tot arreu s’hi sent igualment a gust. A l’altre cantó d’una frontera política situada a deu quilòmetres de distància serà difícil que un ciutadà estàndard s’hi senti tan a casa com a mil quilòmetres del seu poble però dintre de les mateixes fronteres. El motiu principal n’és la llengua, però no es pot menystenir la importància de la història comuna (que ho preguntin a un habitant limítrof entre Argentina i Xile). Si un català fa el Camí de Santiago, té la claríssima sensació de no haver sortir del país en tot el trajecte, i encara més si camina alguns trams rodejat de pelegrins provinents de nacions estrangeres. Ell és el caminant local, el que s’entén a la perfecció en l’idioma dels nadius a les fondes i refugis, el que està familiaritzat amb la geografia i el clima encara que no els hagi estudiat especialment.

Per raons personals, vaig viatjar amb freqüència durant un temps a Luxemburg, just a la riba esquerra del riu Mosel·la quan traça la frontera natural amb Alemanya. Reus gairebé equidista de Luxemburg i de Màlaga, on ara tinc mitja vida. M’entenc prou bé en alemany ─encara que no el domino com el castellà─ i tinc una gran afinitat cultural amb l’univers germànic en virtut dels meus estudis i de les meves estades anteriors al país de la gran filosofia moderna i contemporània. L’entorn natural i el grau de civilització del centre d’Europa són, com és reconegut, envejables i jo em sento molt a gust al sud d’Alemanya i a Luxemburg. Tanmateix, el castellà és gairebé com una segona llengua materna per a mi i Andalusia té una història molt més pròxima a Catalunya que Alemanya. No em sento a casa igualment a Trier que a Màlaga. No vaig estar tan còmode a Schwäbisch-Hall (Baden Württemberg) com ho estic a Rincón de la Victoria (Andalusia). I això que he tingut la sort d’haver estat molt ben acollit en àpats o festes a cases de nadius en els llocs esmentats i en tinc un excel·lent i inesborrable record. Però hi ha una cosa que és inevitable: en uns llocs sóc local i en els altres, visitant.

Recentment, a Massachusetts, vaig poder experimentar una hospitalitat fora de mida a la llar d’uns bostonians de soca-rel. Van aconseguir que la meva dona i jo ens sentíssim com a casa, atesos per uns amfitrions extraordinaris i atents. Boston és un lloc magnífic per viure, sí. Però encara que Artur Mas s’imagini Catalunya com la Massachusetts espanyola (o europea, quan s’emociona), estem més a prop per tarannà i història d’Andalusia, Madrid i Galicia que del preciós i ric estat Nord-americà. Per més diferències que vulguem trobar entre la vida a Màlaga i a Tarragona, per més diferents que siguin els andalusos dels catalans, ens assemblem molt més entre nosaltres que amb els alemanys o els nord-americans. Atenció, em refereixo a tipus generals, no a persones concretes. La meva ànima bessona podria ser un esquimal, però el més semblant a mi que he conegut és... una malaguenya (he d’admetre que jo dec ser la còpia tarada).

Heus aquí algunes de les raons per les quals no sóc independentista.