Les tisores dels Mas

La delicada situació de l'economia espanyola, en bona mesura causada per l'estricta política de la Unió Europea contra el dèficit públic i la pressió dels mercats financers internacionals -els mercats no entenen de nacions ni d'estats, sinó de seus borsàries-, empeny els diversos governs espanyols a una cursa frenètica de retallades dineràries. A les que irradien des de Madrid, contravenint en bona mesura les promeses electorals del Partit Popular (PP) en el govern, s'hi afegeixen les que apliquen els diversos governs autonòmics. Les comunitats regides pel PP, la immensa majoria, aparentment no es resisteixen a la política que emana de La Moncloa, encara que la processó corri per dintre i el temor a perdre el suport de la ciutadania generi inquietud. Aquelles comunitats, poques, governades pels socialistes (PSOE) intenten esquivar la poda com poden -sovint, com és costum en política, de manera demagògica. No és estrany que Mariano Rajoy esperi els resultats de les eleccions autonòmiques del 25-M a la comunitat més gran i més poblada d'Espanya per aprovar els pressupostos i acabar d'arrodonir la política de restriccions que va començar a emprendre a inicis d'aquest any, tot just quan se'l començava a acusar d'amagar el cap sota l'ala. Si el PP guanya a Andalusia, com totes les enquestes preveuen, el Govern central tindrà les mans lliures per aplicar la política econòmica que cregui convenient. I fins i tot els podria caure al sac, de retruc, l'Astúries de Cascos.

A Catalunya, on governa CiU de manera relativament còmoda (o incòmoda, perquè precisa del suport o del vist-i-plau del PP català d'Alicia Sánchez Camacho per a moltes iniciatives de govern), Artur Mas i Andreu Mas-Colell es mostren sovint més marianistes que Rajoy. Mentre un Mas diu que, si no fos per la desproporcionada contribució econòmica de Catalunya a les arques de l'estat, aquí no caldria aplicar les tisores per retallar salaris, inversions públiques, serveis sanitaris i altres bagatel·les que els  funcionaris i la població en general suportem estoicament, l'altre Mas (el Colell) deixa caure un bon cop de falç al clatell dels soferts catalans. Si no fos una simplificació excessiva, diria que Artur Mas fa el paper de policia bo i Andreu Mas-Colell el de policia dolent. Exercint cadascun d'ells el seu rol, aconsegueixen tenir el ciutadà resignat però esperançat; terriblement ofès i ressentit amb Madrid però, tanmateix, esmaperdut i paralitzat.

Imagino que els Mas no volen que els passi com a José Luis Rodríquez Zapatero, aquell president del govern que hi havia en els temps en què va contagiar-se la crisi a Espanya (que ara semblen remots, de tant llarga com s'està fent la malaltia) i que lluny de reaccionar per pal·liar-ne els efectes, va fer els ulls grossos tot negant el problema. Els Mas, no només no podran ser acusats de distrets o tebis, sinó que sovint s'anticipen amb les seves draconianes decisions a les dures recomanacions i dràstiques actuacions de Madrid. Els Mas han afegit un 2% més al 3% de reducció salarial als funcionaris de la Generalitat que ja havien decidit, en previsió dels retalls que segurament aplicaria Rajoy als funcionaris de l'Administració central. Però, quan Rajoy ha sorprès tothom en dir que no tocarà els salaris dels treballadors de la funció pública per eixugar l'esforç addicional de 5.000 milions d'euros a què l'obliga Brussel·les per tal de complir amb el dèficit en l'exercici 2012, els Mas han quedat en evidència: Catalunya és més rigorista que Madrid.

No és estrany que els funcionaris catalans estiguin decebuts amb el Govern de la Generalitat. La pèrdua de poder adquisitiu que han sofert en els darrers dos anys ratlla el 10% (entre el que han deixat d'ingressar i la pujada de l'IPC, que no s'atura). En el copagament sanitari, com en la taxa sanitària sobre els combustibles fa uns anys, Catalunya ha estat també pionera. A mi sempre m'ha semblat bé que s'agafi el toro per les banyes. Si hi ha un problema greu, cal encarar-lo; i si és molt greu, amb més motiu. Ningú pot saber a hores d'ara si la política dels Mas serà bona per a Catalunya o no tan bona a mig termini. Però, que a curt termini fa mal, ho sap tothom. Quan tot això passi, que passarà com tot acaba passant, farem balanç. Tant de la manera d'encarar la situació de Rajoy i Zapatero com de la manera com ho han fet els Mas i els Montilla-Castells més els altres dos socis del govern tripartit (ERC i ICV, se'n recorden?). Perquè la crisi els ha posat a tots a prova i de tots n'hem pogut veure el tarannà i les vergonyes.

Els grecs, que tenien mites adequats per a qualsevol situació, van enginyar-se l'al·legoria de Dàmocles, un cortesà de Siracusa que afirmava que la felicitat del tirà Dionís el Vell li venia del poder i la riquesa que gaudia. Per tal de fer-li entendre la perpètua amenaça que sotja els mandataris en l'exercici del seu poder, envejat pels incauts, Dionís va convidar Dàmocles a seure al seu setial en un banquet, no sense haver fet penjar abans al sostre, en la mateixa vertical del tron, una espasa sostinguda per un pèl de cavall. El poder pot portar aparellat el luxe i els plaers, sí; però amb el perill constant d'una mort sobtada sobre la consciència. No sabem molt bé si les estisores dels Mas pengen sobre el nostre cap de Dàmocles o sobre les seves pròpies testes de Dionís. Quan eventualment es trenqui la crin de cavall, sabrem si roda algun cap i quin és. Aleshores, potser s'afermi en la mitologia catalana, anàlogament a com va passar a l'antiguitat amb L'espasa de Dàmocles, la llegenda de Les tisores dels Mas. Amb un sentit moral ambigu, com el de tots els mites.