Pànic per una pandèmia menor

Pànic per una pandèmia menor[1]

“Quan esclata la guerra, la primera víctima és la veritat.”, Èsquil

Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), una pandèmia és una “Malaltia epidèmica estesa a molts països i que afecta molts individus del mateix país a la vegada”. El Merriam-Webster’s Dictionary la defineix com “An outbreak of a disease that occurs over a wide geographic area and affects an exceptionally high proportion of the population: a pandemic outbreak of a disease”. Les definicions d’Oxford i Cambridge són més laxes i amb prou feines es distingeixen de les d’epidèmia o endèmia. Podem estar d'acord en què l’emergència sanitària que vivim és una pandèmia si considerem que afecta gairebé tots els països del món. No obstant això, en la major part la morbiditat és tan baixa que no compleixen la condició de patir un contagi massiu. Les definicions dels diccionaris generals de la llengua solen ser imprecises quan es tracta de termes tècnics. Són els organismes competents els responsables de completar-les a mesura que es requereix més precisió. Així, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha establert que, per declarar l’estat de pandèmia i poder activar una sèrie de protocols d’actuació, s’han de complir dos criteris: que el brot epidèmic afecti més d’un continent i que els casos de cada país ja no siguin importats, sinó transmesos dins de la pròpia comunitat. Sense pretendre corregir l’OMS, potser el terme epidèmia: “Malaltia infecciosa accidental i transitòria que ataca un gran nombre de persones d’una regió” (DIEC) descriu millor com actua el Covid-19 un cop ha penetrat en algunes àrees que li resulten propícies. És el cas de la Llombardia (nord d’Itàlia), les CCAA de Madrid, Catalunya i la Rioja (Espanya), la ciutat de Nova York (EUA) i, per descomptat, el seu origen conegut, la ciutat de Wuhan (província de Hubei, Xina). Es podria dir que aquesta pandèmia es manifesta com una epidèmia a partir d’uns focus molt localitzats anomenats epicentres. De seguida exposaré les meves raons.

Els únics països que, segons les xifres oficials, superaven els 1.000 morts a primera hora del 28 de març són, ordenats de major a menor, Itàlia, Espanya, Xina, Iran, França i EUA.^[2] Entre tots, sumaven 23.644 morts dels 27.373 registrats a tot el món (86,37%); i tenien 407.635 dels afectats d’un total mundial de 597.318 (68,24%).[3] Sembla, doncs, que el Covid-19 es comporta de manera molt selectiva.

Dos d’aquests països, Itàlia i Espanya, tenen una mortalitat del 10,5% i el 7,8%, respectivament. Són percentatges esgarrifosos, sense parangó en cap altre país del món, per més que no tinguem el nombre real de contagiats (el cert és que cap país el té). La magnitud real dels contagis deu ser molt més gran, amb la qual cosa la mortalitat estaria per sota de l’1% si hem de fe cas als experts. El mateix dia, la taxa de mortalitat era de l’1,63% als EUA i de l’0,68% a Alemanya. Aquesta última és tan baixa que per ara resulta insòlita en el conjunt de les nacions. Tanmateix és la que els viròlegs pronostiquen que finalment s’ajustarà millor a la realitat.

Insistint en la geografia, els epicentres de la pandèmia estan situats en algunes àrees temperades de l’hemisferi nord. Sembla clar que la latitud i el clima són factors crucials. Les xifres aportades per un país tropical com Índia són ínfimes (el subcontinent indi acull a un sisena part de la població mundial). Encara que admetem que no siguin dades del tot fiables, pràcticament no han augmentat en els darrers set dies. En la major part dels països d’altres latituds, incloent-hi els temperats de l’hemisferi sud per raons estacionals, els casos són anecdòtics. Consultar el mapa mundi i revisar la premsa estrangera és força il·lustratiu.

L’evolució de l’epidèmia, que podem anar seguint dia a dia des del nostre confinament gràcies a institucions i mitjans solvents a través d’Internet, ens ha conduït aquí. No sabem com seguirà ni quan acabarà. L’únic model que coneixem és el de Xina, que ens porta un parell de mesos d’avantatge (descomptant el cas de Corea del Sud, un país similar a Espanya en població, latitud i PIB, on el brot va ser avortat per la rapidesa en la detecció i l’aïllament dels contagiats). La corba de la funció matemàtica xinesa ja s’ha aplanat i quasi no registra nous contagis ni morts.

No es podia preveure a finals de gener que l’epidèmia colpejaria tan especialment Itàlia i Espanya, així és que culpar els nostres líders polítics d’haver reaccionat tard i malament és un fàcil recurs a toro passat. Per comparar-nos amb altres països occidentals, Emmanuel Macron va trigar encara més que Pedro Sánchez a adoptar mesures i, curiosament, França no evoluciona tan malament com Espanya. Per la seva part, dos líders de països anglosaxons, Boris Johnson i Donald Trump (recordem com se’n reia el president nord-americà del virus xinès), que van prendre mesures després de Sánchez i de manera notablement més laxa, poden presumir que les xifres dels seus països són clarament millors que les nostres. Els EUA tenen el nombre més alt de contagiats del món, 104.256 (0,03% de la població), però s’acostuma a silenciar que acullen set vegades més habitants que Espanya (seguint la proporció, Espanya tindria menys de 10.000 casos confirmats i no els gairebé 68.000 que presenta). Tanmateix, malgrat patir tants contagis en termes absoluts, només han reportat 1.704 defuncions (1,63% de mortalitat, la tercera taxa més baixa, després d’Alemanya i Corea del Sud). Pel que fa a Regne Unit, hi ha únicament 14.543 casos positius (0,024% de la població) i 759 decessos (5,21% dels malalts). Una taxa de mortalitat molt menor que l’espanyola i la italiana (recordi’s que Espanya i Itàlia superen el 7% i el 10%, respectivament).

De totes maneres, quan passi l’epidèmia, serà urgent investigar per què Itàlia i Espanya han patit molt més severament que cap altre país els estralls d’un virus tan virulent com poc letal (Xina té una població 28 vegades superior a l’espanyola i ja està molt per darrere en positius confirmats i en morts). Ha quedat palès que el tòpic mil vegades evocat que la sanitat espanyola era una de les millors del món ja no val -si algun cop havia valgut abans de les dràstiques retallades pressupostàries posteriors a 2008. Un 14% dels contagiats espanyols són sanitaris: un rècord mundial infaust que qüestiona severament les condicions laborals dels nostres sanitaris, que són professionals molt ben formats i per això els exportem a països principals de la UE. Si no hi ha una predisposició genètica o una explicació sociològica a la vulnerabilitat d’espanyols i italians davant del Covid-19, caldrà reconèixer que potser l’enorme desinversió en recursos per a la salut pública, perpetrada durant anys per diversos governs, tingui alguna relació amb la nostra dramàtica situació.

No fóra sorprenent descobrir que bona part dels contagis de la població comuna s’han produït als centres d’atenció primària (CAP) i als serveis d’urgències dels hospitals. Sabent el que sabem, per què no es tranquil·litza els ciutadans mostrant com el virus de la grip comuna causa molts més morts que el Covid-19 en qualsevol temporada estàndard? Per què s’opta per l’alarmisme quan ja se sap que la corba remetrà? Només per no col·lapsar les UCI? L’alarmisme va fer anar milers de persones amb molèsties lleus per altres afeccions als serveis d’urgències, d’on probablement una gran part van tornar a casa contagiats pel coronavirus.

Previsiblement, el preu que pagarem en forma de recessió econòmica serà molt superior al que ja paguem en vides humanes. És un indicador d’immaduresa social dissimular que la immensa majoria de les víctimes són ancians que tenien una esperança de vida molt curta i de pèssima qualitat. També ho és el fet d’ajornar sine die la previsió de les conseqüències que les mesures draconianes que s’han adoptat tindran en l’economia i com repercutiran en la ciutadania. La proliferació d’ERTO, el presumible retard en el retorn de l’atur a nivells normals i la pèrdua general de poder adquisitiu per la inèrcia de la frenada, així com les inevitables retallades pressupostàries. Els afectats seran ciutadans dels mateixos estats que ara els perjudiquen pel seu propi bé decretant la hibernació de l’economia.

No ho podíem saber abans, és cert, però potser hauríem d’aprendre alguna cosa de cara a les crisis similars que, segons els epidemiòlegs, sovintejaran en el futur. Ara era impossible actuar de manera diferent a com ho han fe la majoria de governs. Boris Johnson ho va intentar quan va exposar la seva estratègia d’aconseguir la immunitat de grup a Gran Bretanya (una tesi tècnica que anticipa l’evolució natural de la pandèmia a tot el món en el termini d’un any) i aviat va haver de fer marxa enrere a contracor.

Quan hi hagi una nova onada anàloga a l’actual, potser serà més raonable aïllar i protegir tota la població de risc i deixar que la massa social restant, prou saludable com per superar una infecció similar a la del Covid-19 sense gaires complicacions, segueixi treballant i produint, tot i respectant les precaucions indicades per l’autoritat sanitària. Les pèrdues en vides, sempre doloroses per als pròxims, es farien així suportables en virtut de l’interès general. No som immortals, i a vegades és més intel·ligent deixar que la parca s’emporti la seva collita amb una mica d’antelació que malbaratar el tresor del regne per ajornar uns mesos la fatalitat. Si la nostra privilejadíssima i estovada societat no està preparada per assumir el relativament baix cost en vides d’aquesta crisi, ¿què passarà quan vingui una altra guerra o una pandèmia veritablement mortífera com la grip espanyola de 1918 (50 milions de víctimes mortals a tot el món) o l’epidèmia de pesta de 1347 (va desaparèixer un terç de la població europea; l’equivalent avui a 150 milions de persones només a la Unió Europa)?

Forma part de les responsabilitats de govern fer una anàlisi racional i realista del cost-benefici, no una de moralista i falsament compassiva. Amb la informació disponible i l’assessorament dels experts, els dirigents han de prendre decisions racionals, honestes i valentes, encara que siguin dures i impopulars. Al final, els veritables líders es fan responsables dels resultats de les accions que ordenen executar, siguin bons o dolents. Es poden referir moltes situacions històriques rellevants, amb ocasió de guerres o crisis greus, en les quals el cap de govern ha hagut de prendre decisions cruels i discriminatòries per a part de la població en ares de l’interès general de l’estat. Per posar un exemple conegut, a la 2a Guerra Mundial, el Primer Ministre britànic Winston Churchill va decidir no advertir els ciutadans de Coventry que serien bombardejats pels avions de la Luftwaffe per no revelar que havien desxifrat Enigma. L’atac va causar milers de baixes, víctimes col·laterals d’una causa major. Una vida humana no val sempre igual en el mercat de la geopolítica. Ni dues vides són equivalents. Ho saben molt bé els metges que han de decidir aquests dies, amb les places de les UCI limitadíssimes, a quin pacient s’atén i a quin es desnona.

I mentrestant, a mesura que l’epidèmia ha anat prosperant, els experts de cada país han fet les projeccions estadístiques amb les dades disponibles. Donat que el països rics del centre i del nord d’Europa s’estan lliurant de la plaga, no és esperable que la UE emeti coronabons ni autoritzi una mutualització de les pèrdues si no canvia la tendència. Com a molt, la Comissió Europea oferirà el rescat a Espanya i a Itàlia (França probablement no el necessitarà). I si ens hem de guiar per la darrera crisi econòmica, per aprovar el rescat s’exigiran unes condicions duríssimes. Europa està molt lluny de ser un supraestat; no passa de ser un supermercat.

Ja fa temps que tinc la desassossegadora sensació que formo part d’un passatge d’infants en una nau tripulada per cecs i pilotada per un borni miop. La premsa seriosa segueix el joc a les autoritats com si no hi hagués alternativa, i la premsa groga les critica per raons espúries. Cada facció utilitza les seves armes en la guerra partidista, però no addueix raons econòmiques i tecnicosanitàries.

¿Potser ignorem la que solia ser la nostra única certesa? ¿Necessitem, igual que els divinitzats emperadors de Roma, que algú ens la recordi? Que se’ns recordi que som mortals?

Memento mori

---

[1] Aquest article s’ha elaborat amb les dades fetes publiques el matí del 28 de març de 2020 a https://www.worldometers.info/coronavirus/. Al cap de 24 hores, les xifres absolutes havien augmentat, però les relatives no ho havien fet significativament. És de preveure que creixi la taxa de morbiditat i decreixi la de mortalitat a mesura que corrin els dies fins que l’epidèmia, indefectiblement, passi.

[2] El dia 29 de març, el Regne Unit es va unir a aquest infaust elenc, i probablement altres el seguiran aviat.

[3] El nombre d’infectats actual representa un 0,0077 de la població del planeta (7.700 milions, aproximadament). En tot el que portem d’any, un 0,2% del total de defuncions al món han estat causades pel Covid-19. Tenint en compte les edats i les condicions de salut de la majoria dels afectats, molts d’ells haurien mort inevitablement poc després.